Les dones amb discapacitat pateixen més violència de gènere que la resta, però moltes de les seves històries continuen invisibles. La falta de dades, la desconfiança en les seves denúncies i la dependència cap als agressors fan que el problema sigui encara més profund del que mostren les xifres oficials. De fet, Andrea García-Santesmases, doctora en Sociologia, professora a la Universitat de Barcelona i experta en la intersecció entre discapacitat i gènere, adverteix que, "si bé les taxes de violència que identifica aquesta enquesta són altes, moltes queden totalment invisibles i invisibilitzades".

En aquest sentit, la Macroenquesta de Violència contra la Dona publicada el 2019 per la Delegació del Govern espanyol contra la Violència de Gènere registra un percentatge més elevat de dones amb discapacitat víctimes de violència física (26,6% respecte al 16,6% de les dones sense discapacitat) sexual (22,1% pel que fa al 12,8% de la resta de dones) i psicològica (50,5% enfront del 42,3%).

Per entendre aquesta discriminació, comenta García-Santesmases, s’han de tenir en compte molts factors. D’una banda, la desgenerització que pateixen les dones amb discapacitat. Segons l’experta, representa que "molts elements que defineixen socialment la identitat de les dones sovint són negats a aquest col·lectiu". Un d’aquests elements, explica, "és ser objecte de desig per a la mirada masculina". Així, aquestes dones sovint estableixen relacions romàntiques que ni tan sols són reconegudes com a tal i no poden ser comptabilitzades en bases de dades com la Macroenquesta de 2019.

D’altra banda, Catarina Isabel Alves, professora a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, secretària del Consell Nacional de Dones d'Espanya i experta en intervenció social amb víctimes de violència masclista, subratlla que la violència contra les dones amb discapacitat està també agreujada per una percepció d’impunitat dels agressors.

Segons Alves, "els agressors interpreten aquestes dones com a víctimes més vulnerables, amb menys recursos per defensar-se o denunciar, cosa que fomenta un comportament més agressiu i controlador". A més, assenyala que l’aïllament social, la institucionalització i la falta de credibilitat de les seves denúncies contribueixen encara més a la seva indefensió.

Malgrat el biaix assenyalat en la recollida de dades, la Macroenquesta del 2019 registra un nombre major de víctimes de dones amb discapacitat que sense discapacitat en qualsevol dels tipus de violència contemplada. Un exemple d’aquesta circumstància és la violència física en mans de la parella. El 26,6% de dones enquestades han patit violència física per parelles passades, en comparació al 16,6% de les companyes sense discapacitat.

Ara, també fora d’ella es repeteix la tendència: el nombre de dones amb discapacitat víctimes d’una violació fora de la parella és més del doble que el de les dones sense una discapacitat reconeguda.

La situació es fa especialment preocupant quan es tenen en compte les experiències de violència durant la infància, ja que les nenes amb discapacitat tenen gairebé el doble de probabilitats de ser víctimes d’abusos sexuals abans dels 15 anys que les nenes sense discapacitat: mentre que 6,3% de les menors amb discapacitat pateixen aquesta violència, aquest percentatge seria del 3,3% per a la resta de menors. 

Aquest fet no només té conseqüències immediates, sinó que també condiciona la manera com aquestes nenes percebran la violència i les seves relacions en l’edat adulta. Si des de petita ja estàs "acostumada al fet que el teu cos sigui grapejat, canviat, tocat, agredit", alerta García-Santesmases, "és difícil que sàpigues establir una línia clara entre una agressió i una pràctica assistencial habitual".

El problema s'agreuja quan, sovint, l’agressor prové de l’entorn més proper: familiars, parelles o cuidadors. Segons Alves, "la dependència de moltes dones amb discapacitat envers els seus cuidadors i agressors, sigui econòmica o assistencial, fa que sigui més difícil trencar el cercle de la violència". Això es tradueix en el fet que el 28,9% de dones amb discapacitat no trenquen la relació després d’un episodi violent amb la parella, mentre que la xifra és més baixa per les altres dones (19,2%).

A més, pateixen un major impacte psicològic a causa de les violències: el 63,9% de dones amb discapacitat reporten patir conseqüències psicològiques fruit de la violència exercida per la seva parella actual. En canvi, la xifra de dones sense discapacitat és de 46,7% dels casos. 

La complexitat per destapar la violència augmenta per la manca d’accessibilitat dels mecanismes de suport i atenció a les víctimes. "Els protocols de denúncia no estan dissenyats per a totes", explica García-Santesmases, fent referència a la manca de materials en braille, llengua de signes o lectura fàcil per a dones amb discapacitat intel·lectual.

A més, Alves afegeix que "les institucions públiques sovint no compten amb personal format per entendre les especificitats de les víctimes amb discapacitat, cosa que fa que moltes denúncies no siguin considerades creïbles".

Millores necessàries

Davant d’aquesta realitat, les expertes coincideixen en la necessitat d’implementar mesures concretes com la millora en l’accessibilitat dels serveis d’atenció, la formació de professionals especialitzats i la creació de recursos que fomentin l’autonomia d’aquest col·lectiu per evitar situacions de dependència que perpetuen el cicle de la violència.

Així mateix, Alves posa sobre la taula la necessitat de qüestionar la masculinitat hegemònica en la prevenció de la violència de gènere. "No només ens hem de preguntar com afecta la violència a les dones, sinó per què els homes exerceixen violència masclista i per què a més la dirigeixen cap a dones més indefenses", afirma. Insisteix que les polítiques públiques han de centrar-se en la prevenció, adreçant-se als agressors i treballant per desmuntar el model de masculinitat dominant que després genera aquesta violència.

Finalment, García-Santesmases destaca la importància de "donar suports públics per a la vida independent, sobretot per les microviolències quotidianes". Segons l'experta, aquestes violències sovint erosionen la individualitat i la capacitat de decisió de les dones amb discapacitat, fent-les encara més vulnerables a situacions d'abús.

"És essencial garantir que no hagin de dependre de suports precaris, com la família o treballadors informals, ja que això incrementa les possibilitats de sofrir violència", conclou.