Un testimoni fals pot fer trontollar anys de feina i posar sota sospita les persones que han explicat uns abusos reals. Aquesta possibilitat va atrapar el dramaturg David Mataró quan va conèixer l’intent de desacreditar la investigació d’El País sobre els abusos sexuals a menors dins l’Església. “Va ser l’espurna”, explica al Diari de Barcelona. A partir d’aquell engany va començar a investigar i a escriure una història sobre la veritat, el poder i els qui intenten fer-lo rendir comptes.

Aquell impuls és a l’origen de Res non verba, el projecte que ha guanyat el XX Premi Quim Masó. El guardó, aquest diumenge al Teatre de Salt i dotat amb 40.000 euros, ajudarà a portar el text als escenaris. L’estrena està prevista al Grec del 2027, abans de passar per Temporada Alta. Mataró destaca sobretot la finestra que li obren aquests dos festivals per fer arribar la peça al públic.

Una mentida per estendre el dubte

El cas que el va esperonar va sortir a la llum el desembre del 2023. Un membre de l’Opus Dei, que treballava en un gabinet de premsa municipal, havia enviat al diari un relat inventat d’abusos per atacar-ne la investigació. El País va explicar el cas, mentre que l’Opus Dei va assegurar que desconeixia la iniciativa i la va rebutjar. 

Per a Mataró, el que fa especialment revelador l’episodi és la lògica de qui estava disposat a fingir el patiment d’una víctima per defensar una institució. “El grau d’empatia és tan nul”, diu. L’interès dramàtic neix d’aquí: de la capacitat d’una mentida deliberada per desplaçar l’atenció dels abusos cap a la credibilitat de qui els investiga. El dubte sobre un testimoni es pot convertir en una arma contra tots els altres.

Quan descriu les resistències amb què es va topar aquella investigació, el dramaturg parla d’un “mur” i de la necessitat d’“anar picant pedra”. “Sempre hi havia una negació”, resumeix. La dificultat per accedir a la informació i aconseguir respostes alimenta el conflicte que vol traslladar a l’escenari.

El desgast de mirar cada dia el mateix horror

Per documentar-se, Mataró va parlar amb un dels periodistes que havia treballat en la investigació. Aquell contacte va rebaixar la imatge cinematogràfica que s’havia fet de l’ofici. Hi havia moltes hores de lectura i de recerca al darrere. “No era gaire pel·lículer”, recorda l’autor, que es va trobar amb una feina sostinguda i exigent, lluny de la successió de grans revelacions que sovint mostra la ficció.

La conversa també li va descobrir el desgast d’escoltar, dia rere dia, relats de violència sexual. Mataró explica que els investigadors havien arribat a preguntar-se si s’estaven “impermeabilitzant d’una cosa molt heavy”. Vídeos, cartes, entrevistes: l’acumulació de casos havia obert una reflexió sobre la insensibilització. “Això em va cridar molt l’atenció”, diu. Aquest cansament és una de les dimensions humanes que li interessa explorar.

El text encara s’està revisant. Amb la incorporació del director Albert Boronat, Mataró vol aprofundir en els desacords entre els personatges i donar-los perspectives diferents. Vol “que no tots pensin igual”. L’objectiu és construir una redacció amb contradiccions pròpies, on investigar els abusos també remogui les conviccions personals dels qui hi treballen.

La realitat passa pel teatre

Mataró fa una distinció important quan parla del vincle entre la investigació i l’obra: “Ens inspirem en fets reals”. Aquesta fórmula li permet transformar el ritme dels esdeveniments i prendre decisions narratives perquè el procés funcioni com un thriller. Sobre el contingut, però, assegura que intenta que sigui “el més realista possible i el més cert possible”.

El suspens, afegeix, surt del mateix avanç de la investigació: buscar fonts, intentar accedir a la informació, seguir pistes. També respon a la voluntat d’enganxar el públic. La seva aposta pel teatre passa, a més, per entrar en els pensaments i els dubtes dels personatges, en allò que els passa mentre fan la feina.

“El teatre no ha explotat la vena periodística com a gènere”, considera Mataró. El cinema li ofereix referents com Spotlight, però li interessa explorar què passa quan una redacció es converteix en un espai teatral. També hi ha una voluntat de reivindicar una feina que, a parer seu, ha quedat menyspreada: mostrar com s’investiga i què exigeix sostenir aquesta investigació.

El projecte, produït per Produccions de Ferro i Cia. Mea Culpa, comptarà amb Cristina Plazas, Agnès Llobet, Javier Beltrán i Xisco Segura. Boronat en dirigirà la posada en escena. La col·laboració entre autor i director ha anat fent créixer un text que Mataró continua treballant, ara amb la perspectiva d’estrenar-lo en dos dels principals festivals del país.

Donar veu a les víctimes sense buscar el morbo

Situar el conflicte en una redacció obliga també a pensar quin espai ocupen les persones que han patit els abusos. Mataró explica que les seves veus arribaran a través de cartes, entrevistes i testimonis. La tria de què es mostra forma part del procés d’escriptura. “No potenciem el morbo de l’abús”, afirma.

Ho exemplifica amb la carta d’un home a la qual va accedir a través d’un pòdcast. En adaptar-la, va decidir retallar els fragments més explícits. “Vaig eliminar les parts més íntimes”, explica. L’autor situa aquí un criteri compartit amb la direcció i la producció: volen que la peça sigui incòmoda de veure, però que no esdevingui insuportable.

Quan se li pregunta què voldria que l’espectador s’endugués a casa, Mataró torna al present. Recorda que la història que l’ha inspirat es va fer pública fa pocs anys i es pregunta per què el reconeixement i la reparació de les víctimes continuen sent una qüestió oberta. “Encara estem així?”, planteja.