A la demarcació de Barcelona, el percentatge d'habitatges amb sistema de refrigeració passa del 38,9 % a les llars de menys ingressos, al 71,2 % entre les de renda alta, amb una mitjana provincial del 57,2 %. Però només el 2,2 % del total disposa d'aerotèrmia, l'opció eficient que no dispara ni la factura ni les emissions. És una de les principals conclusions d'un estudi de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), que ha analitzat el risc de mortalitat per la calor segons l'habitatge a la província de Barcelona. La conclusió de fons és que la mortalitat i el patiment per calor són el resultat d'unes desigualtats que el clima amplifica, però no origina.

Qui es pot protegir de la calor i qui no depèn de la renda, de l'estat de l'habitatge i del territori on es viu: qui resisteix millor les altes temperatures. La resposta privada, sobretot la de l'aire condicionat, arriba primer allà on les rendes ho permeten, de manera que reprodueix aquesta fractura en comptes de tancar-la.

El document conclou que el confort tèrmic d'estiu ha de tenir el mateix estatus que la protecció davant el fred a l'hivern, i per fer-lo efectiu proposa desplegar una transició energètica justa, ordenada en el temps i finançada amb criteris redistributius a través d'un fons climàtic provincial. Aquest desplaçament té, a més, una base legal recent: el Reial decret llei 7/2026 converteix la transició energètica en competència pròpia dels ens locals.

Segons l'informe, la desigualtat davant la calor s'explica per tres dimensions amb una arrel comuna: l'exposició (que al litoral pren la forma de nits tropicals i a l'interior, de dies tòrrids), la vulnerabilitat social (renda, edat, composició de la llar i estat del parc d'habitatge) i la capacitat de resposta, que tendeixen a coincidir en els mateixos barris, perquè la densitat, la renda baixa i el parc envellit s'acumulen sobre uns mateixos carrers. En mirar dins de cada perfil d'edat, la fractura decisiva continua sent la renda: l'edat modula, però la renda decideix qui pot combatre la calor a dins de casa.

L'accés a la refrigeració segueix el gradient de renda. A la demarcació de Barcelona, el percentatge d'habitatges amb sistema de refrigeració passa del 38,9 % entre les llars de menys de 1.000 euros al mes al 71,2 % entre les de 3.000 o més, amb una mitjana provincial del 57,2 %. Aquesta bretxa de 32 punts es repeteix, sense excepció, als 16 municipis de més de 50.000 habitants amb mostra suficient.

Prop de dues de cada tres llars metropolitanes ja tenen algun aparell d'aire condicionat, però, entre aquestes, només un 2,2 % disposa d'aerotèrmia, l'opció més eficient i més compatible amb un model renovable. L'aire condicionat no resol l'arrel del problema per si sol. A escala global, la refrigeració representa al voltant del 7 % del consum elèctric i el 3 % de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, un pes que creix any rere any.

El risc es concentra en 39 municipis prioritaris. Són els que compleixen alhora tres condicions: renda baixa, parc d'habitatge deficient i una exposició a la calor per sobre de la mediana de la seva família climàtica. Hi conviuen dues realitats: ciutats mitjanes i pobles de l'interior que es couen de dia (Manresa, Cardona, Artés), que hi entren sobretot per l'estat del parc, i el continu metropolità i la costa, on la nit no refresca (l'Hospitalet, Santa Coloma, Badalona, Cornellà, Sant Boi), que hi entren per l'antiguitat d'un parc dens i envellit.

El verd urbà, que refresca sense que ningú hagi de pagar cap factura, també escasseja on més fa falta. Els municipis densos i més exposats són els que menys en tenen per habitant: l'Hospitalet es queda en 4,2 metres quadrats, Santa Coloma en 5,3 i Badalona en 7,9, tots molt per sota de la mediana provincial (28,5).

Un tall de subministrament de diversos dies durant una onada de calor pot més que duplicar la mortalitat, perquè deixa sense protecció justament les llars que en depenen.

L'informe ofereix una diagnosi de la desigualtat davant la calor extrema a la demarcació de Barcelona. Ho fa a partir de dades reals dels 311 municipis i els 5,9 milions d'habitants de la província de Barcelona, combinant fonts climàtiques, socioeconòmiques, del parc d'habitatge i energètiques organitzades al voltant de tres dimensions: l'exposició a la calor, la vulnerabilitat social i la capacitat de resposta de cada llar i cada territori.

La mortalitat per calor segueix un patró social recurrent. Els estudis situen en una mitjana de 546.000 les morts anuals per calor al món en l'última dècada, un 23 % més que als anys 90 del segle XX. L'estiu de 2022, el més càlid registrat a Europa, es van estimar 1.772 morts atribuïbles a la calor a Catalunya, de les quals 1.327 a la província de Barcelona, 235 per cada milió d'habitants. El perfil de risc es repeteix a totes les onades estudiades: una dona gran, malalta, d'un barri de renda baixa i sense aire condicionat.

La transició energètica, sense correctius, reprodueix la desigualtat amb tecnologia nova. La capacitat de generar energia pròpia es reparteix al revés de la necessitat. A l'àrea metropolitana, el potencial fotovoltaic en coberta és de 9,9 kWh/m² a les seccions més vulnerables i de 27,2 a les menys, gairebé el triple. L'autoconsum es concentra en els habitatges unifamiliars de renda alta: el 80 % dels expedients de bonificació de l'IBI a la província corresponen a aquesta tipologia.

Recomanacions

L'informe proposa 10 mesures organitzades en tres horitzons temporals (protegir ara, desplegar els pròxims anys i transformar estructuralment) i regides per tres decisions redistributives: a qui es prioritza, amb quins instruments i amb quina relació entre administracions.

Aquestes mesures requereixen quatre condicions que les facin possibles: una llei estatal de protecció davant la calor extrema, un fons climàtic provincial finançat en part per l'excedent de les renovables de titularitat pública o públic-comunitària, una governança multinivell entre Estat, Generalitat, Diputació i municipis, i un sistema públic d'indicadors de calor i desigualtat climàtica.