Meritxell Neddermann és una de les compositores, intèrprets i pianistes més excepcionals de la indústria musical catalana. Amb una capacitat enlluernant per mesclar gèneres i experimentar amb el so, l’artista combina la seva instrucció acadèmica de conservatori amb referències que van des dels sintetitzadors analògics fins a la fantasia literària.

Després de projectes com In the backyard of the castle (2020) o Suelta (2023), ara presenta Classic Electro Drama, el seu tercer àlbum d'estudi. Un disc conceptual que parla de conflictes, vulnerabilitat i passions humanes a través d'una fusió entre la tradició simfònica i el disseny sonor d'avantguarda, que assegura haver creat des de la seva “veritat interna”.

El títol Classic Electro Drama ja és tota una declaració d'intencions. Per què decideixes fer explícits els teus tres pilars de la música?
Quan vaig començar a fer cançons més pop, potser no volia admetre tant que m'inspirava en la música clàssica o que la tenia molt endins; o potser volia que no fos tan evident. I ara he pensat que sí que ho és. A més, és superexplícit, tant en els títols d'algunes cançons com en la inspiració directa de les harmonies o melodies. Llavors, vaig decidir posar-hi aquest títol.

En la part de "Classic" reivindiques la teva base acadèmica i inclous estructures com interludis, codes i represes. Com s’encabeix tot això en el pop actual sense que quedi rígid?
Espero que s'entengui com una fluïdesa diferent de la dels discos que només encadenen cançons. S'havia posat de moda fer interludis amb notes de veu o trucades telefòniques —un estil més lo-fi— i, de fet, en el format LP això sempre hi ha estat. Però fer-ho de manera instrumental era un desig que tenia. Al primer disc ja ho vaig fer, i hi he continuat apostant.

Pel que fa a la part d'"Electro", barreges sintetitzadors i textures electròniques amb gravacions en cinta analògica. Per què donar-li aquest toc brut o antic al disc?
És el que m'agrada escoltar i cap on el cos em demana anar. És l'estil que m'atrau d'altra gent i la direcció que vull prendre, per combinar-ho amb el preciosisme que et pot donar un piano o una veu molt fina. M’agrada aquest equilibri.

S'entén el "Drama" com la faceta més emocional o íntima del disc. És personal?
Algunes cançons sí; en d'altres, intento inspirar-me en coses que passen al meu voltant i escriure des d'una tercera persona, però sempre hi ha alguna part de veritat personal.

Quins elements musicals has triat per dramatitzar les cançons?
He intentat collar més les saturacions i les distorsions que en els altres discos. També m'encanta reforçar tot el low-end, els baixos, perquè soni molt més potent.

 La cantant i pianista consolida el seu projecte més personal barrejant tradició acadèmica i sintetitzadors. (Foto: Lorca Zafra)

Ara que ja entenem els teus tres pilars musicals, quin imaginari portes al disc i com interpel·la el públic?
El concebo com si fes una simfonia, on hi ha diferents moviments i interludis instrumentals entremig que acaben creant un cert fil narratiu. Faig allò que em crida i que m'agradaria escoltar com a oient; espero que això connecti amb els altres. La meva música em fa sentir viva, expandida; em transporta a un futur esperançador, com si pogués obrir-me al món de cop. Espero que el públic se senti de la mateixa manera.

Prens referències de la cultura clàssica de Clementi o Debussy, i de la fantasia de Shakespeare o Ursula K. Le Guin. Com entrellaces la ciència-ficció amb les cançons?
M'han encantat conceptes d'Un mag de Terramar, d'Ursula K. Le Guin. En l'obra, un aprenent de mag descobreix que els noms reals de les coses només es poden conèixer quan assoleixes un cert nivell de treball intern; un cop els saps, els pots modificar. Em sembla una metàfora preciosa i molt profunda: quan poses nom a les coses, els dones un espai, les reconeixes, i pots arribar a modificar-les. Aquesta referència apareix a la primera cançó i, al llarg del disc, n’hi ha d’altres més clàssiques.

Mira’m i Tanto para dar (amb MARO) han estat els primers avançaments del disc. Per què vas triar just aquestes dues cançons per obrir la porta al nou univers?
Mira’m té un punt màgic i hipnòtic, amb un estil que potser abans no havia mostrat de manera tan principal, tot i que ja havia fet cançons en aquesta línia. Vam decidir que fos el primer single d'entrada. Com que el disc és gairebé meitat en català i meitat en castellà, teníem clar que el segon senzill havia de ser en castellà. Tanto para dar té un to més pop i accessible que podia arribar a més gent.

“Si em demanen alguna cosa que no vull fer, no la faré, i assumiré les conseqüències.”

En canvi, Royalties és el tema central del disc. A la lletra critiques les exigències de la indústria, i et negues a fer una cançó comercial. T’has trobat alguna vegada que et demanin simplificar una cançó perquè sigui més comercial? 
No m'ho han demanat directament, però sí que a vegades sento aquesta pressió. Sento comentaris que si una cançó és massa sofisticada, o que cantar en català et pot limitar. No tinc clar fins a quin punt aquesta pressió ve de fora o és una inseguretat interna meva que projecto quan em sento vulnerable.

Si em demanen alguna cosa que no vull fer, no la faré, i assumiré les conseqüències. Em sento lliure i confio que les coses aniran bé encara que no busqui fer una cançó comercial —que, curiosament, de vegades acaba sent precisament aquella—. Tot està barrejat amb les lluites de l'ego de cadascú i amb aprendre a lluitar cap endins, no només cap enfora.

Quina empremta vols deixar com a música?
Soc incapaç de crear res que no ressoni amb la meva veritat interna i la meva creativitat autèntica, assumint les conseqüències que això comporti.

Vens de girar pel món com a teclista amb la banda de Jorge Drexler. Quins aprenentatges t'ha donat aquesta experiència de cara al teu projecte més personal?
He vist un nivell de professionalització molt alt. Com a artista, Drexler és un gran exemple en la gestió del públic, la dedicació als fans i les seves constants ganes d'aprendre. A més, hem format un equip humà fantàstic i he fet amics per a tota la vida. Va ser una expansió fantàstica de la meva carrera com a teclista, mentre continuava escrivint el meu material.

El 24 d'octubre presentes el disc per primera vegada a la sala Utopia 46 de Barcelona, abans de girar per Catalunya, Madrid i Tolosa (França). Com es porta al directe un disc tan conceptual?
Presentarem el disc en format de trio, amb unes músiques fantàstiques i tot l'equipament necessari perquè soni amb aquella potència i saturació que busquem.

Què esperes que rebi el públic?
Espero que la gent ho pugui gaudir molt: que vibri amb nosaltres i que en surti transformada, millor de com ha entrat.