Un augment de la despesa en sanitat no garanteix la reducció de llistes d’espera als hospitals. Aquest ha estat el resultat de l’anàlisi quantitatiu realitzat amb dades públiques del Departament de Salut. El primer gràfic mostra l’evolució de la inversió per persona en sanitat. S’observa una clara tendència a l’alça que ens trasllada des del 2019 amb una inversió per persona de 1.213,9 € fins al 2024 amb una xifra que se situa als 1.505,31 €. En canvi, el segon mostra una evolució molt més irregular del temps mitjà d’espera per una intervenció quirúrgica. 

Si bé és cert que sembla que ambdues tendències poden tenir un patró invers similar, com càbria esperar (a més inversió, menys temps d’espera mitjà), l'anàlisi de les dades no permet extreure una correlació concloent. Això fa que preguntar-se de quina manera funciona el sistema sanitari i quina és la naturalesa de la relació entre aquests paràmetres, sigui el correcte camí a seguir. Els experts interpreten per què succeeix això i de quina manera consideren que s’hauria d’afrontar la situació actual.

​ ​ 

El funcionament i el finançament del sistema sanitari públic a Catalunya

Per entendre millor com funciona el sistema de salut pública a Catalunya, Guillem López Casasnovas, director del centre de recerca en Economia i Salut (CRES), detalla com es finança i de quina manera condiciona això les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica.

Abans de començar, López Casasnovas adverteix que “el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) està crònicament infrafinançat”. Segons l’expert, “aquest sistema és deficitari i sistemàticament genera deute”. Això es deu a l’encariment dels materials, els processos, les instal·lacions i el personal, a més a més del pagament del deute generat en l’exercici anterior. 

El doctor Francesc Fatjó, director gerent de la Fundació Hospitalàries Barcelona, afegeix “que el sistema sanitari català és un sistema finalista, no de producció: la finalitat del sistema és garantir el dret del ciutadà”. A raó d’aquesta declaració, Fatjó es qüestiona “quin és el límit del dret a la salut de la ciutadania i si l’accés a aquest dret és sostenible econòmicament”. “Hi ha una cartera de serveis amb una oferta a la població de coses que es poden fer i aquesta creix de forma progressiva”, detalla. Destaca que aquesta tendència respon a una oferta inflacionista i que “en aquests moments no hi ha una voluntat política en posar límits a la cartera de serveis”, tot i que reflexiona que això és comprensible.  “La població envelleix, la malaltia crònica augmenta i aleshores la despesa per persona s’incrementa. Si afegim que la mortalitat disminueix, les llistes d’espera augmenten”, subratlla.

Un 40% del centres són públics mentre l’altre 60% són concertats

Casasnovas comenta que el SISCAT està format per centres públics que formen part de l’Institut Català de la Salut (ICS) i per centres concertats amb la Generalitat. Els primers representen prop del 40% i els segons són el 60% restant. Cada grup dels anteriors es gestiona i es finança de forma diferent, i això té repercussions diferenciades en les llistes d’espera.

Els centres públics compten amb personal estatutari que es regeix per convenis de treballadors específics amb una flexibilitat determinada, el que fa que els gestors dels hospitals tinguin poca capacitat per augmentar el nombre d’operacions sense augmentar el nombre de treballadors. 

Un número que ve limitat per la Disposició Màxima Autoritzada (DMA), que és la quantitat de diners màxims que pot destinar un hospital a la despesa del personal. Aquesta ve decidida per la direcció de Servei Català de la Salut (CatSalut), que determina de quina manera es distribueix el pressupost públic entre els diferents hospitals i les diferents partides.

Pel que fa als centres concertats, el seu finançament funciona a través d’un sistema que s’anomena “compra per servei”. Això vol dir que CatSalut destina diners a comprar un determinat nombre de serveis a aquests centres. Per exemple, compra 500 operacions de menisc, i el centre concertat té la capacitat de gestionar aquests diners —segons les regulacions privades corresponents—— de la manera que consideri més eficient. Però, una vegada fetes aquestes 500 operacions, el centre concertat ja no en fa més de caràcter públic. 

Els experts expliquen per què a causa d’això una despesa més elevada en Salut no necessàriament comporta una menor llista d’espera. El principal motiu és aquest infrafinançament crònic: “cada any es necessiten més diners per fer el mateix”, reconeix López Casasnovas. Com s’observa al gràfic, la inversió és cada vegada major, però aquests increments van destinats, en gran part, a tapar forats (pagament de deute, millora de les instal·lacions i els equipaments, millora de les condicions laborals dels treballadors, etc.). Només després de tot això, que és una quantia que López Casasnovas calcula en “5.000 milions d’euros”, es començaria a comptar amb diners per fer coses noves.

Les llistes d’espera i l’atenció primària

Ignasi Riera, vicepresident de la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS), comenta que tenir llistes d’espera “no és necessàriament dolent”. No tenir llista d’espera podria implicar que l’accés al sistema sanitari fos complicat o no estigués garantit per tothom. “Tenir llista d’espera et permet fer una previsió del que necessitaràs, si no en tinguéssim no sabríem que esperar i no podríem fer una correcta previsió i gestió de les operacions que s’han de realitzar”, apunta. 

Reconeix que la gestió d’aquestes llistes a vegades es pot millorar i advoca per la flexibilitat i la capacitat del personal mèdic i el sistema per portar a terme el que anomena “priorització”: tenir la capacitat d’avaluar i decidir en funció dels casos particulars qui necessita una intervenció immediata i qui pot esperar una mica, sempre dins d’un temps màxim garantit. 

Riera també menciona el fenomen de la cobertura doble, una situació creixent en la qual el ciutadà compta amb cobertura pública i cobertura privada. Sovint s’utilitza la cobertura privada per “saltar-se” l’atenció primària (les visites i les proves diagnòstiques) en la sanitat pública i es va directament a l’operació. Això, tot i que pot descarregar el sistema públic d’una part de la feina, impedeix el que anomena com a “adequació”, que és el seguiment complet d’un cas des de l’entrada al sistema fins a la resolució del problema. En consonància, Fatjó assenyala que la base del sistema sanitari no són els hospitals, sinó l’atenció primària. “La pedra angular és la prevenció de les malalties i no la reacció a la patologia”, tot i que lamenta que on hi ha menys dotació econòmica, en proporció, és a l’atenció primària.

Un altre dels problemes que, sis anys després, encara allarguen les llistes d’espera són les seqüeles de la Covid-19: “Es van deixar de fer moltes coses, i quan nosaltres estàvem atenent ja ho veiem venir”, apunta el vicepresident del Sindicat de Metges de Catalunya. “Tots aquells pacients que no havíem vist, totes aquelles patologies que no estàvem tractant, perquè hi havia aquest impediment que era una emergència, era un dipòsit que s’anava omplint”, reconeix.

La desigualtat territorial, un problema persistent

Riera assenyala que una millor gestió passa per repensar l’estructura geogràfica del sistema actual. Defensa que l’organització actual respon a les necessitats poblacionals del moment en què es va crear i que els nuclis de població i els comportaments d’aquests han canviat amb el temps, mentre que el sistema no ho ha fet. D’altra banda, el vicepresident del Sindicat de Metges de Catalunya, el doctor Josep Maria Serra, denuncia que el sistema sanitari català “té pocs professionals especialistes i estan mal distribuïts pel territori”. 

Fatjó es suma a aquesta discussió territorial i menciona que “es continuen mantenint uns hospitals molt forts a Barcelona que centren gran part de l’activitat”, i reconeix que la desigualtat territorial  “no és menor”.