Durant aquests últims anys, la indústria cinematogràfica ha agafat gust per fer biopics de grans figures que han marcat la història de la música. La tendència va començar amb Bohemian Rhapsody (2018) i va continuar amb pel·lícules com Rocketman (2019), Elvis (2022), A Complete Unknown (2024) o Springsteen: Deliver Me From Nowhere (2025). Per tant, només era qüestió de temps que en fessin una del Rei del Pop.

Michael (2026) és el biopic de la vida del cantant Michael Jackson, dirigit per Antoine Fuqua, responsable de films com Training Day (2001) o The Equalizer (2014). La pel·lícula només mostra la primera meitat de la vida de l’artista i se centra en la seva infància i el seu ascens a la fama: des dels seus inicis a Gary (Indiana), la creació dels Jackson 5, la voluntat de cantar en solitari i la gran popularitat que va aconseguir ràpidament.

Si hagués de descriure el film amb una paraula, seria “superficial”. La història comença amb la dura infància de Jackson i com el pare de la familia, Joe Jackson (interpretat per Colman Domingo), els feia assajar sense descans amb un caràcter estricte, intolerant i violent. A partir d’aquí, es mostra com els germans es converteixen en estrelles de la cançó, però també com Michael vol iniciar la seva carrera en solitari i la dificultat de gestionar emocionalment l’exposició mediàtica des de petit.

La pel·lícula presenta l’artista com una persona que estima els animals (que esdevenen el seu refugi en un món on tothom vol alguna cosa d’ell), que fa obres benèfiques en hospitals i que no té gens d’ego malgrat ser una estrella mundial; unes idees que es repeteixen al film fins a la sacietat. És a dir, Michael Jackson és mostrat gairebé com un àngel, els únics maldecaps del qual són intentar acomiadar el seu pare com a mànager i afrontar la soledat que sent. Al contrari del que s’esperaria en un biopic d’un cantant, aquí el procés de creació de la música apareix sense obstacles: les idees li venen soles, el ritme flueix per les seves venes i no pateix cap bloqueig artístic que pugui frenar la seva carrera. Tot això afegeix una capa més de perfecció a un personatge bastant pla, que mai s’enfada, es frustra o crida.

El més destacable del film és Jaafar Jackson, que interpreta el seu tiet. Fill de Jermaine Jackson, el jove s’ha iniciat en el món de l’actuació amb la pel·lícula i, tot i que el guió no dona per a gaire i la història no és la idònia per demostrar les seves habilitats interpretatives, fa un paper estelar que, en alguns moments, sembla el mateix Michael Jackson. La forma de moure’s, de ballar, els manierismes i la veu són tan semblants als del cantant, mort el 2009, que dona la impressió que hagi ressuscitat.

Les excentricitats, les polèmiques i les controvèrsies que van envoltar el rei del Pop en vida no apareixen a la pel·lícula, tot i que cal tenir en compte que aquesta només arriba fins al concert a l’estadi de Wembley l’any 1988, quan encara no havien sortit a la llum les acusacions d’abús sexual que vindrien més endavant. Tenint en compte que el film està concebut per estrenar-se en dues parts i continuar la història de l’artista, caldrà veure si la segona aborda el circ mediàtic dels anys posteriors i com la seva vida va començar a descarrilar.

Deixant de banda les parts musicals, que funcionen com un videoclip extens, però que et fan moure els peus al cinema, a la pel·lícula no hi succeeixen gaires coses. Les escenes centrades en la seva vida privada són insulses, no aprofundeixen en res (els germans tenen un paper residual que no afecta la trama en cap moment) i no permeten entendre la psique de Michael Jackson més enllà del seu desig de trobar el seu lloc al món i unir a tothom a través de la seva música.