Mig segle esperant justícia: el cas de Gustau Muñoz torna als tribunals - Diari de Barcelona
MEMÒRIA HISTÒRICA
Mig segle esperant justícia: el cas de Gustau Muñoz torna als tribunals
La família Muñoz juntament amb Benet Salellas han presentat aquest setembre un escrit de reobertura del cas del jove assassinat en la manifestació de la Diada del 1978 a Barcelona
Després de 43 anys, el cas de Gustau Muñoz torna als tribunals espanyols. Aquest darrer setembre, Benet Salellas, advocat de la família, i Marc Muñoz, germà de Gustau, van fer pública la presentació d’un escrit de reobertura del cas del jove de 16 anys assassinat l’11 de setembre del 1978 presumptament a mans de la policia espanyola. Ara, la família en demana la reobertura arran de “noves informacions” que podrien assenyalar els responsables directes del crim.
El dia que assassinen Gustau Muñoz
És l’11 de setembre del 1978, Diada nacional de Catalunya. El dictador és mort fa tres anys i a finals d’aquest any s’aprovarà la Constitució que assentarà les bases d’un —suposadament— estat espanyol renovat. Diversos partits i associacions es manifesten amb motiu de la Diada, una d’elles, la més combativa, és la del Partit Comunista Espanyol (internacionalista), juntament amb la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes (UJM-L). Entre els manifestants trobem a Gustau Muñoz, militant de la UJM-L, de només 16 anys. Després d’intentar accedir sense èxit a la Plaça Sant Jaume a causa de les càrregues i enfrontaments dels “grisos”, la manifestació està envoltada de pots de fum, bales de goma, foc i empentes. Un ampli dispositiu policial fa front els manifestants des de la Plaça Sant Miquel i la Plaça Sant Jaume, passant pel carrer Ferran. Marc Muñoz, germà de Gustau, era present en el moment dels fets. “Ens estaven esperant”. Davant el baix nombre de detencions d’aquella nit, només tres, afegeix que “no buscaven detenir ningú, buscaven matar, escampar la por”.
Des de la Plaça Sant Miquel, dos policies persegueixen els germans Muñoz i altres companyes. En aquell moment, se senten trets d’armes de foc i fereixen la Lourdes, militant del PCE(i), qui veu el binomi d’agents policials corrent darrere de Gustau Muñoz, contra qui disparen decididament diverses vegades. Segons diversos testimonis recollits al documental Gustau, la transició al descobert, aquella jornada la policia pren com a objectiu la mort del jove i emprèn diverses accions per dissipar l’autoria dels fets: robar-ne la documentació perquè fos més difícil la seva identificació, fer-se passar per metges per colar-se al portal on es trobava el cos i tractar d’extreure’n la bala, o presumptament falsificar els informes forenses perquè hi posés que se l’havia disparat per davant i no per l’esquena.
Quan la família intenti accedir a l’expedient policial del cas, trobaran encara més irregularitats: les diligències comencen una setmana abans del crim i acaben a finals de setembre, fet inusual en un expedient d’assassinat, ja que se centren en la jornada del crim. Marc Muñoz té clars els motius per aquestes accions: “És una operació contra el partit”.
La mirada de la judicatura franquista
Fins al sobreseïment provisional del cas el 1983, sense assenyalar cap mena de responsabilitat penal, l’expedient passa diverses vegades per les mans de l’Audiència Nacional i els jutjats de Barcelona. Benet Salellas, advocat de la família, analitza aquest procés: "La mirada amb què el jutge d’instrucció va abordar aquest cas és la mirada pròpia de la judicatura franquista". Així doncs, apunta que, amb l’enjudiciament, la investigació bascula en la direcció de "criminalitzar els manifestants", però Salellas en cap moment identifica que hi hagi una voluntat de fiscalització de l’actuació de la policia. A més a més, afegeix que els retards en el tractament de casos eren comuns en molts dels casos de l’època. Respecte a la manca de voluntat d’investigació del sistema, Marc Muñoz esmenta que eren els agents policials i les institucions les que "mataven, segrestaven i torturaven".
La tortura en dependències policials té un altre cas emblemàtic d’aquella època: el de Blanca i Eva Serra, que també ha tornat als tribunals aquests darrers anys. Brian Ventura, membre d’Irídia i advocat de les germanes, destaca que en la denúncia per les tortures de Blanca Serra va ser cabdal un informe pericial històric, que conclou: "Durant la transició, realment no va haver-hi un canvi en les figures d’Estat, és a dir, va ser continuista, ja que no es van depurar responsabilitats. Per tant, estem en una sistemàtica de violacions de drets humans que es donaven en caràcter previ i posterior a la transició". Aquest mateix informe sustenta, a més, l’anàlisi del context sociopolític del cas de Gustau en l’escrit de reobertura.
Una democràcia amb la memòria a mitges
Cal qüestionar-se, doncs, si serà possible un tractament a fons i més just del cas de Gustau Muñoz en la reobertura del cas. L’aprovació de la llei de memòria històrica el 2007 i, posteriorment, la llei de memòria democràtica de 2022, fan creure que el sistema ha avançat en els darrers anys. I, en aquesta línia, el cas Serra aporta esperança a la reobertura del cas del jove, ja que, com esmenta Ventura, és la primera vegada que es fa una investigació a escala de Fiscalia en què es reconeix que una víctima va ser torturada i és reconegut també l’element contextual dels crims contra la humanitat.
La qualificació del delicte com a lesa humanitat és el que se cerca també en el cas de Gustau. Aquestes tipificacions són "una de les formes dels delictes més greus que hi ha en el nostre sistema", segons Salellas, i considera l’assassinat del jove com a lesa humanitat perquè "aquest crim forma part d’una estratègia de minorització i d’aniquilació de l’oposició política al franquisme".
Així i tot, el camí cap a l’enjudiciament just no sembla fàcil, ja que el cas de les germanes Serra també mostra els impediments de l’acusació per trobar proves i fonts originals. Brian Ventura denuncia la inacció del sistema. "Sempre que tocàvem les portes als arxius, les trobàvem tancades", referint-se als arxius judicials i històrics. Per aquest motiu, van haver de basar-se principalment en testimonis directes i en retalls de diaris de l’època que conservava l’acusació, com també d’altres col·laboradores, alguns, de fet, d’aquest mateix Diari de Barcelona. Per la reobertura del cas de Gustau s’ha contactat amb aquests arxius —com els Arxius Generals del Ministeri d’Interior o del Cos Nacional de Policia, entre d’altres—, però tampoc han rebut cap resposta.
Tres fronts per reobrir el cas
Davant la manca sistemàtica d’investigació de les institucions espanyoles, el 2010 es va obrir una querella a l’Argentina per jutjar els delictes de genocidi i els crims de lesa humanitat comesos per la dictadura franquista, entre ells el cas Muñoz. La jutgessa argentina hi va dictar diverses ordres de detenció internacionals, entre les quals la de Martín Villa, ministre d’Interior quan van matar el jove, i va instar l’estat espanyol a iniciar un procés d’enjudiciament i reparació dels crims del franquisme i de la transició.
Amb aquests precedents d’inacció judicial, la família Muñoz i Benet Salellas han fet un pas endavant per reobrir el cas als tribunals espanyols. Aquesta reobertura s’articula en tres fronts. El primer és la provisionalitat del sobreseïment dictat el 1983. Aquesta figura tanca el cas per manca de possibilitats d’investigar-lo, però deixa la porta oberta a reprendre’l si "noves dades adquirides amb posterioritat ho aconsellen o ho fan precís", segons l’escrit de reobertura presentat enguany, al qual aquest mitjà ha tingut accés.
El segon és l’aportació de noves proves. D’una banda, els testimonis recollits per la querella argentina que no es van incloure en el judici posterior a l’assassinat: com nombrosos camarades de Gustau presents en el moment dels fets, periodistes o el mateix germà de la víctima, en Marc. Cap d’aquests testimonis va ser citat a declarar en el seu moment. De l’altra, el documental Gustau, la transició al descobert, que recull part d’aquests testimonis i fonts històriques i fotogràfiques clau per entendre com es va cometre el crim. Hi consta també el d’un testimoni addicional que, per la dilació del cas, no pot testificar perquè és difunt. Finalment, s’adjunta l’informe del Gobierno Civil de Barcelona sobre el cas, del mateix 1978, que no constava a les actuacions inicials, tot i que el tribunal en tenia coneixement.
Com a darrera prova a considerar, s’inclouen dades suficients per assenyalar l’autoria de dos inspectors de policia, José Luis Varela Milas i Francisco Martínez Menéndez. Van disparar les seves armes, com ells mateixos van reconèixer en declaració jurada, van ser vistos perseguint Gustau i van entrar al portal on hi havia el cos per manipular-lo tot esborrant la seva autoria del crim. Però, malgrat tot, mai van ser considerats sospitosos. Sobta que la Diligència de la Brigada Regional d’Informació, quatre dies després del crim, afirmés que van causar la mort del jove, tot assegurant que es va "emprar l’arma reglamentària" i que "el ferit va resultar ser Gustavo Adolfo Muñoz de Bustillo [Gustau Muñoz]". Tanmateix, van ser al judici com a testimonis, mai com a investigats.
El tercer front és el pas del temps i la possible prescripció dels delictes. Aquí és clau la consideració de lesa humanitat: com sosté la jutgessa de la querella argentina, són "crims contra la humanitat i, per tant, aquests crims no prescriuen". Brian Ventura afegeix que, davant d’aquests crims i de les tortures, “hi ha una obligació més forta per investigar” i, sobre el jutge del cas, conclou: "Esperem que aquest jutge investigui perquè no té cap excusa per no fer-ho".
De la memòria col·lectiva a omplir els carrers
La querella argentina, oberta fa gairebé 16 anys, continua en fase d’instrucció. Aquesta lentitud podria estar influïda pel viratge ultradretà que ha pres l'Argentina en els darrers anys, ja que, com assenyala Benet Salellas, "el context sociopolític és important perquè dota de més o menys recursos". Davant un possible canvi de govern a l’Estat arran de les eleccions del 29N, el mateix Salellas fa una crida als tribunals espanyols: "Haurien de tenir la capacitat de poder superar els cicles polítics perquè, al final, és una qüestió de drets humans i, per tant, hauria de ser independent a qui governi a la Moncloa".
Ventura, l’advocat d’Irídia, també alerta dels perills d’un govern de dretes. Com a exemple, apunta al Partit Popular català, que ha endarrerit l’aprovació de la llei de memòria al Parlament al·legant que les víctimes no poden accedir als arxius de l’època per la privacitat dels responsables. Segons Ventura, el PP "directament no ve a dir el que pensa, però ja intenta vehicular el dret a la intimitat per sobre del dret a l’accés a la veritat".
Han passat els anys, però el cas de les germanes Serra i el de Gustau Muñoz es retroben: a més de les similituds esmentades, ara són en mans del mateix jutjat d’instrucció número 6 de Barcelona. Ambdues acusacions es mantenen fermes i, quant al cas de Gustau, confien en una reobertura imminent per poder obtenir respostes. Marc Muñoz, el seu germà, defensa que s’han de jutjar els responsables: "Només llavors es podria començar a parlar de reconstrucció", tot i que matisa que "el mal que fan en una família, això no té cura".
Ventura fa seves les paraules de Blanca Serra sobre els motius per jutjar els casos d’aquella època: "Ella sempre deia que ho feia pel jovent i deia: ’Jo vull que el jovent sàpiga què va ser la Guerra Civil, què va ser el franquisme i què va ser la Transició’". Cal destacar que els entrevistats coincideixen en una certesa: la memòria col·lectiva i la lluita de Gustau encara són vives als carrers. Cada 11 de setembre al matí, el carrer Ferran s’omple de solidaritat en l’acte que organitza Arran. Per a en Marc, aquest acte, com altres mostres de memòria col·lectiva, prova que "hem fet conjuntament el pas d’omplir el buit de memòria que hi hauria entre generacions, l’hem saltat a través de la implicació de tot el jovent i, això és impressionant per a mi". Salellas hi coincideix: implicar-se en aquests actes és "mantenir viva, d’alguna manera, la lluita d’en Gustau i la centralitat que tant els drets humans com els drets nacionals van tenir en la vida i en la lluita d’en Gustau".
