"El paradís no és un lloc en el qual s'hi visqui permanentment. Al paradís s'hi fan visites més o menys breus, abans de tornar a enfrontar-se a noves pors", afirma Mikel Izal. El cantant i compositor va decidir emprendre una carrera en solitari el 2022, després de 12 anys al capdavant del grup IZAL. L'any passat va publicar un viatge emocional en forma de disc: El Miedo y el Paraíso. El pamplonès narra la travessia aquest dissabte en un concert a l'Auditori del Fòrum. El públic eufòric s’ha aixecava del seient i tornava a seure com si fes una plegaria. L'experiència és col·lectiva, perquè 12 anys de cançons, són 12 anys de formar part de la banda sonora de la vida de molta gent.

El Miedo y el Paraíso va ser el refugi de Mikel Izal quan es trobava al fons d'un pou on no arribava la llum el sol. Izal es va aïllar de tothom i va començar a escriure cançons sense saber què faria amb elles. El resultat va ser un disc en el qual descriu el procés de sortida d'aquest forat, i l’ha presentat en un concert que es divideix en quatre capítols.

El Miedo

La primera cançó del disc també és la que obre el concert i dona nom a la primera fase. El cantant entra a l'escenari. La seva alçada i els seus cabells dibuixen una silueta inconfusible, que es pot llegir a través dels focus vermells que l’enfoquen a contrallum i inunden l'escenari. Una butaca, un llum i una planta d'interior representen la casa del cantant, un espai íntim en el qual ens deixa entrar de la mateixa manera que ho ha fet amb la intimitat de les seves emocions amb el nou disc.

Des de la simulació de la seva llar, Mikel Izal explica que sent por perquè imagina futurs catastròfics que probablement mai arribaran a fer-se realitat. Tot i això, no parla des del victimisme, sinó que llança un missatge d'esperança per demostrar que la por, al final, sempre s'esvaeix.

Izal mostra les seves habilitats amb el català. Primer, saluda amb l'obligatori "Bona nit Barcelona", i després explica (en castellà) que vol convertir l'auditori en un paradís durant les dues hores de concert. Finalment, afegeix amb un català més correcte que el de Vila-sana: "posarem llum a la foscor", en referència al viatge emocional. Al principi del concert, el cantant explica que a part de les cançons d'El Miedo y el Paraíso, també cantarà aquelles cançons que l'han "fet feliç durant 12 anys", entre elles Pánico Práctico.

El Grito

L'aura de l'escenari canvia d’un vermell roent a un blau estrident. En la fase d'El Grito, Mikel Izal explica que "les emocions dins es podreixen, es fan una bola i t'enverinen", i per aquest motiu s'han d'exterioritzar. Hi ha gent que ho fa en forma de crit, i ell ho ha fet en forma de cançons. Es van sentir sons involuntaris d'emoció amb les primeres notes d'El Pozo. El cantant és conscient de l'efecte que causa aquesta cançó, i enfoca el públic amb el micròfon perquè "He visto a Bowie flotando" soni a l'uníson. A El Grito, Izal inclou notes de veu d’espectadors amb missatges dedidcats a éssers estimats que es troben entre el públic.

Per grito el que hagués fet jo de ràbia, perquè el públic semblava una galàxia: enmig de la foscor, s'encenien pantalles de mòbils com si fossin estels que vesteixen la nit. No crec que aquesta fos la llum que il·lumina la foscor de la qual parlava Izal a l'inici del concert. Just davant meu hi havia un home que no només gravava vídeos, sinó que els penjava al moment a Instagram, i amb la il·luminació de la pantalla al màxim, es posava consultar qui li havia donat likes.    

La Fe

Mikel Izal no parla sobre recuperar la fe. Parla sobre el fet de saber que la tornaria a sentir algun dia, i això li va fer recuperar la il·lusió, que per ell és "el combustible de la vida". Durant aquest tram del concert, el cantant prepara el públic per la catarsi final. Al començament del concert, Izal anuncia que cantarà cançons del seu antic grup, però avisa que ho farà amb el toc personal de la seva era en solitari. Una versió acústica de Meiuqèr i Pequeña Gran Revolución passen de ser bombes d'energia i eternitat a balades que trenquen la veu del públic quan intenten cantar amb llàgrimes als ulls.

La cançó Qué Bien sobta perquè durant les estrofes construeix una expectació de força per la tornada, i quan arriba el clímax de la cançó, li falta profunditat i potència. Tot i això, Izal converteix l'Auditori del Fòrum en una festa amb El Baile. El públic ja fa estona que no tocava el seient, però amb aquesta versió de la cançó amb un "rollo disco", els espectadors es posen a ballar com si fossin les úniques persones de la sala, però sentint alhora l'emoció conjunta del concert. El cantant baixa de l'escenari per barrejar-se amb els espectadors i unir-se a la celebració de la seva música.

El Paraíso

Mikel Izal narra que el seu paradís és "un estat de pau i llibertat", i que "la llibertat és l'absència de la por". El concert finalitza de manera apoteòsica. La cançó Copacabana comença a cappella, i el públic acompanya la veu del cantant amb un silenci sepulcral entre els versos deslligats. Quan la música entra, la gent es deixa portar per la música: canta, balla, xiula i aplaudeix a destemps, guiats per l'eufòria. L'esperada El Paraíso (tan esperada que quan soc al lavabo abans del concert, unes dones la canten) et fa sentir com arribar a la destinació després d'un llarg viatge d'incidències causades per la Renfe.

El públic gaudeix de cada nota de la cançó perquè sap que és l'última del concert, però ho accepta perquè tot viatge té un final. Izal relata que el paradís no és un estat permanent: és "una estada breu", i declara que espera haver convertit les dues hores de concert en un paradís en el qual el públic hagi oblidat els problemes de l'exterior. Sens dubte, ho ha aconseguit. L'olor del terra mullat per la pluja, el cel apagat, els llums fugaços i càlids del transport públic, i els riures de la gent que surt del concert, es barregen amb l'última cançó que es reprodueix al meu cap en bucle, i fan que el meu paradís duri una estona més.