Són les 23:02. Asseguda amb el Víctor a un dels bancs habilitats pel festival perquè la gent segui i consumeixi, després de pagar una cervesa de 4 euros, una noia desconeguda d’aproximadament trenta anys m’interroga per descobrir de què li sona la meva cara. La fortuïta trobada es produeix arran d’un dels tres amics que acompanyen a aquesta noia, que són, tots tres, sevillans. Un d’ells, de més edat, s’asseu al meu costat i, compartint banc, em comença a explicar la poca lògica que hi ha en demanar una cervesa per persona: “És millor demanar-ne una entre dues persones, i després una altra, perquè si no la birra s’escalfa”. Després de participar durant uns minuts en l’interessant debat, la conversa deriva a altres temes i, és aquí, quan la investigadora em reconeix. 

“Em sona molt la teva cara, jo a tu et conec”, exclama mig cridant, segurament per l’eufòria del festival, el rebombori de la gent i alguna altra substància. “On vius?”, em pregunta, “coneixes la Mer?”. Quan sent la meva negativa, la noia inicia una ronda ràpida de preguntes absolutament aleatòries que van des de: “El teu pare té bigoti?” fins a “Tens una pizza carbonara a la teva nevera?”. Cap de les respostes que li dono semblen indicar-li de què li sono, fins que de cop veig com la seva mirada s’engrandeix amb intensitat: “Ja està! Vas anar a una festa a Montjuïc?”, em pregunta refiada. Jo, que estava totalment segura que els estupefaents havien provocat una confusió en la noia, afirmo amb el cap mentre progressivament començo a recordar que, efectivament, ens vam conèixer fa uns mesos.

Arribem a Fabra i Coats - Fàbrica de Creació amb el festival ja començat i molls per la pluja. Per sort, la pluja va parar poc després d'entrar a la fàbrica. Un cop escanejat el QR de l’entrada puc distingir a la zona exterior dues àrees amb taules i bancs de fusta, així com parades de menjar i beguda. Tot i que hi ha un concert en aquell instant, el de Nara is Neus que presenta el seu nou disc Ansatz amb l’acompanyament visual de Sasha Smirnova, hi ha molta gent que decideix sortir a fora a fumar i a beure. A dins, l’ambient que crea l’artista catalana és melancòlic, suau, quasi oníric i el públic s’adapta a aquesta sensació. 

Les actuacions duren entre 45 minuts i una hora aproximadament, amb 20 minuts entremig. És en l’inici d’aquests 20 minuts de marge que es crea el caos extrem. Enormes multituds de gent s’acumulen i embussen el tros entre l’entrada a la sala dels concerts i la sortida de l’edifici. A fora, les taules s’omplen, les cues de la barra esdevenen infinites i l’acumulació del fum dels cigarrets crea una densa boira. N’hi ha de perspicaços, emperò, que s’avancen al bullici i surten minuts abans que acabi el concert en qüestió.

A les 18:30 la gent comença a dirigir-se a l’interior de Fabra i Coats per experimentar un viatge de connexió amb la natura a través de Sound Earth Legacy, l’ONG que porta a Eva Geist i María Torres. La música de Geist, pausada, però rítmica i solemne, es fusiona amb els visuals de la María Torres, creant així un show que vol evocar l’aigua. L’artista instal·lada a Berlín és seguida per James Ferraro, que inunda la sala amb els seus sons electrònics experimentals, suaus i de vaporwave.

El públic durant el MIRA Festival a Fabra i Coats. (Víctor Naharro)

Fins a aquest moment, les actuacions destaquen per ser de caràcter més tranquil, amb ritmes definits i monòtons, suaus. L’ambient experimental que havia governat fins ara, però, es trenca a trossos en aparèixer DUMA a l’escenari. A les 20.40, la sala passa a ser dominada per crits pràcticament diabòlics i satànics, propis del hardcore punk i el trash metal. És com si les actuacions anteriors haguessin estat l'escalfament per al show d'aquest col·lectiu emergent de Nairobi.

Els visuals afegeixen intensitat a l'espectacle: reprodueixen imatges de persones amb efectes il·lusoris i ben bé al·lucinògens. El concert de DUMA és absolutament trencador: l’energia s’intensifica a cada moment i els cossos van augmentant la seva velocitat. L’artista es fusiona amb la música que està tocant, fins a l'extrem que un treballador del festival ha de sortir a l’escenari per avisar-lo que el seu temps s'ha acabat. Amb un últim crit esgarrifós i demoníac, DUMA s’acomiada amb una reverència.

DUMA a l'escenari de Fabra i Coats pel MIRA Festival. (Víctor Naharro)

Per la resposta del públic, queda clar que, fins al moment, DUMA ha estat el favorit. Aplaudiments allargats i eufòrics substitueixen els crits de l’artista. Dins el caos per sortir a fer la birra, escolto amics que comenten el show que acaben de veure: “Bua, ha estat brutal, he sentit que em posseïa” o “ho he sentit per tot el cos” són algunes de les frases que aconsegueixo distingir. Fem una cigarreta i decidim esperar a fer la cervesa més endavant, posposant el càrrec a la targeta. 

Quan tornem a entrar, l’escenari és d’Azu Tawaline i de Defasten. Sembla que l’ambient s’ha relaxat, com si l'audiència encara estigués recuperant l'alè després de DUMA. La música narcòtica de l’artista, barrejada amb els visuals que recorden a recreacions d’ADN de Defasten, mou els cossos de l’audiència a l’uníson. Ulls tancats, caps inclinats cap a dalt, espatlles que ballen de banda a banda i, de tant en tant, intercanvis de paraules entre amics. Faig una mirada panoràmica i el públic, format per gent de totes les edats i de tots els estils, s’agermana a través d’aquesta música que sembla haver-los introduït en una mena de tràngol. 

La DJ Azu Tawaline i l'artista visual Defasten al MIRA Festival. (Víctor Naharro)

Aclaparats per l'atmosfera, decidim avançar-nos al final del show i sortir a fora. Ens apropem a la barra i, ja mentalitzats, observem espantats els preus que ofereix el festival. Un xopet són 4 euros, i un cubata, 9. Miro el preu de la cervesa: són 3,50 euros. Renegant per dins, demanem una cervesa cadascun, “per separat, si us plau”. El simpàtic cambrer m’apropa el datàfon i veig que l’import són 4 euros. Després d’un segon de confusió, me n’adono: “És clar, el got”. Amb el nostre nou recipient a la mà, aconseguim trobar lloc a una de les taules. És en aquest moment que floreix l’amistat entre els sevillans, la meva coneguda, el Víctor i jo. La trobada conclou amb una invitació a Prisma, una discoteca de música electrònica a Sevilla. Ens acomiadem amb una promesa de trobar-nos a la ciutat andalusa.

L'últim show que experimentem és el d'Aquarian. Aquest artista eleva l'energia de la sala amb bases electròniques més trencadores i ballables. El productor canadenc es mou vigorosament al ritme de la seva pròpia música, fent forts cops de cap i deixant-se anar per les emocions que li evoquen els sons que ell mateix produeix. El públic no és menys i imita, o en alguns casos supera, els moviments del protagonista. En aquest moment, el Víctor i jo decidim apropar-nos a la primera fila per viure l'experiència amb la màxima proximitat possible. Assenyalant la càmera que porta el Víctor penjada al coll, ens obrim pas entre el públic fins a arribar a la tanca que separa l'audiència de l'escenari.

El productor canadenc Aquarian al MIRA Festival. (Víctor Naharro)

Imitant als nostres companys de primera fila, deixem les jaquetes a sobre de la barana de la tanca. Mirant el meu voltant, em crida l'atenció la moda diversa que s'aplega en el públic. Des de joves amb els conjunts més excèntrics que s'arrisquen per les modes més extremes, fins a homes de mitjana edat amb els tradicionals texans i samarreta negra, m'adono que la música experimental electrònica és un dels gèneres que més diversitat acull. En aquell instant, en aquell lloc i en aquell festival no importa ni l'edat ni l'estètica. La música, els visuals al·lucinògens i les drogues creen una sinergia grupal d'individus que gaudeixen sense por a ser jutjats.

Vídeo-crònica del divendres 12 de novembre al MIRA Festival.