Mireia Portero Aylagas (Barcelona, 1988) és mestra d’educació física, cap d’estudis i coordinadora pedagògica del col·legi Santa Teresa de Jesús de Terrassa. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb diverses distincions, i enguany ha estat nominada als premis Educa Abanca a millor docent d’Espanya en la categoria d’educació no formal. 

Defensora de metodologies actives, projectes vivencials i l’ús crític de la tecnologia, Portero aposta per un ensenyament centrat en l’alumne, integrador i adaptat als nous temps. A través de la gamificació (dinàmiques de joc en entorns no lúdics), l’ABP (Aprenentatge Basat en Projectes) i la robòtica, lidera iniciatives com Pokéfmon o Esgrima Jedi, on l’alumnat aprèn dins d’un ensenyament vivencial i, al mateix temps, s’adapta als reptes digitals actuals.

Has estat nominada a Educa Abanca Millor Docent d’Espanya 2025. Què et passa pel cap amb un reconeixement com aquest?
He rebut molts reconeixements diferents. Des de la pandèmia, he guanyat un premi o dos anuals, però aquest m'ha fet especialment il·lusió, perquè les persones que em nominen són els estudiants. M'han nominat per educació no formal, i jo vaig donar formació als que m’han nominat: el premi més gran és que són els alumnes els que estan reconeixent la teva tasca.

En quin moment vas decidir dedicar-te a l’educació?
Va ser una mica per casualitat. Un dia, revisant papers a casa dels meus pares, vaig veure que hi havia un formulari on em preguntaven pel meu futur, i jo ja hi vaig escriure que volia ser tutora o treballar amb temes digitals, que sempre m’havien agradat. Més endavant, a 4t d’ESO, vam haver de triar cap a on volíem anar, i jo tenia clar que volia anar a Magisteri perquè podia accedir-hi des de qualsevol batxillerat. Exerceixo de mestre d’educació física, i el moment més decisiu per decantar-me per aquesta formació va ser un dia que el meu entrenador de futbol em va parlar de la carrera de MEF (Magisteri d’Educació Física). Quan vaig saber que la carrera estava pensada per treballar amb nens, no m’ho vaig pensar més.

Parlant de l'etapa escolar: com la recordes?
No tinc grans records destacats, però em va costar molt aprendre a llegir i escriure. La meva professora de primer es quedava moltes hores del pati ajudant-me. A casa també feia feina extra amb els meus pares, amb qui aprenia paraules de memòria en una capseta, en lloc d’ensenyar-me a llegir de manera habitual. Això va passar des que vaig començar l’escola, i fins a la universitat no vaig aconseguir un nivell correcte. Segur que tenia alguna dificultat, però no estava diagnosticada. Va ser un procés llarg i complicat, però recordo molt el suport moral i pràctic de la meva professora.

“Utilitzo personatges molt coneguts per ells que els connecten amb la seva vida diària”

La gamificació pot semblar trivial des de fora, com l’expliques a un claustre escèptic?
La definició més oficial és introduir el joc en aspectes de la vida que no són tan lúdics, com pot ser l'educació. Llavors, el que destacaria de la gamificació és que és molt important tenir una narrativa que enganxi molt els estudiants. Normalment, utilitzo personatges molt coneguts per ells que els connecten amb la seva vida diària. He treballat Harry Potter, Star Wars, Marvel o Inside Out, i ells a través d'aquestes històries, se senten identificats i s'impliquen molt més en l'aprenentatge.

Quin és el projecte d’aula que hagis vist créixer i t’hagi marcat més?
Segurament el de Harry Potter, el primer que vaig fer durant la pandèmia. Els nens es van llegir Harry Potter i la Pedra Filosofal i, després de cada capítol, feien activitats com Kahoots, entrevistes dels personatges a l’assignatura de Llengües o el diari El Profeta. També vam treballar l’herbari i els animals a medi, i a plàstica van crear l’uniforme per connectar-se amb la banda sonora original. Hogwarts és una gamificació fàcil d’adaptar a l’escola, i va tenir molt d’èxit, fins i tot després de la pandèmia.

En l'Aprenentatge Basat en Projectes es diu sovint que l’alumnat és el protagonista, però com s’aplica a la pràctica?
Dono projectes, robòtica i educació física, àrees on és més fàcil aplicar l’aprenentatge basat en projectes. A robòtica utilitzo la metodologia design thinking: els alumnes aprenen només en grup cooperatiu, i només intervenim si poden fer malbé el material. Un exemple és la fira robòtica, on cada grup va crear una atracció programada amb música, llums i pauses. També hem fet projectes de sostenibilitat, i a educació física treballo hàbits saludables i introdueixo esports al medi natural, a més d’activitats adaptades per conèixer la diversitat.

“Els nens saben utilitzar la tecnologia molt bé, però no sempre l’usen de manera correcta”

Realitat augmentada, virtual, IA, són paraules que fan respecte. Com ho fas perquè ni els nens ni els pares s’espantin?
És veritat que aquests conceptes poden fer respecte, sobretot per als adults. Però amb els infants no sol passar: ells tenen curiositat natural i s’hi llancen amb ganes. El que fem és acompanyar-los des del joc i la creativitat, fent que la tecnologia sigui un mitjà, no una finalitat. Pel que fa a les famílies, hem intentat des del primer moment que vegin com tot allò que fem té un sentit pedagògic. Per exemple, vam organitzar una sessió on els alumnes més grans van ser els "mestres" i van ensenyar a les famílies tot el que havien après amb realitat augmentada o programació. Això trenca barreres, genera confiança i empodera tothom.

A més, al Santa Teresa de Jesús sempre hem fet servir la tecnologia com un complement, no com un substitut. Ara hi ha un replantejament pel que fa a centre i, per exemple, a infantil no s’utilitzarà tecnologia, i a primària es farà amb molta cura. La clau és que la tecnologia s’adapti a les necessitats de l’alumnat, no al revés.

Quines aplicacions específiques d’intel·ligència artificial impulses a l’aula en el dia a dia?
Fins ara he fet servir la tecnologia com a complement en moments puntuals, però el problema pot ser l'any vinent, que no sabem exactament com estarà la normativa. Per exemple, per treballar el cos humà, utilitzem diverses aplicacions de realitat augmentada, com ara Quiver, que permeten ampliar en 3D elements com una cèl·lula, i als nens els ajuda molt més que veure-ho en un llibre. També utilitzo molt Body Planet, que ofereix activitats de realitat augmentada sobre planetes i el cos humà. Inclou una activitat que es diu Body T-Shirt, una samarreta en 3D que, amb una tauleta, permet veure l’interior del cos. 

Com es pot garantir una mirada ètica, crítica i creativa envers la tecnologia des de l’educació primària?
Els infants saben utilitzar la tecnologia molt bé, però no sempre la fan servir de manera correcta. Sempre ha de ser el mestre o les famílies els que els guiïn en aquest aprenentatge. Als centres fem servir molts filtres perquè l’ús sigui adequat: hi ha tallafocs, els correus corporatius no reben correus externs i així evitem continguts no adients. Tot i això, ells haurien d’aprendre a fer-ne un ús responsable. Nosaltres organitzem xerrades i fins i tot venen els Mossos a explicar-ho. Però, al cap i a la fi, són nens i els costa d’entendre-ho del tot. Crec que en un futur, amb més recorregut i experiència aprendran a utilitzar-la correctament. I és normal, perquè nosaltres mateixos, quan va sortir internet, vam cometre molts errors.

“Considero que hi ha certs continguts que han d’aprendre de manera més tradicional i repetitiva”

Com és ser cap d'estudis en un centre com el Santa Teresa de Jesús, on s’aposta per metodologies actives?
Vaig entrar a l’equip directiu ara fa cinc anys. Els quatre primers vaig ser coordinadora pedagògica i ara és el primer any que soc cap d'estudis. Penso que és vital mantenir-te a l’aula: faig cinc hores setmanals de cap d'estudis i la resta del temps estic dins l’aula. Has de conèixer la realitat, no et pots desconnectar completament, perquè els nens van canviant molt i necessites un contacte directe. 

Què et trobes més sovint per part dels nens? Resistència? Curiositat? I des del claustre?
Els nens estan molt motivats amb les meves propostes, sobretot perquè són més manipulatives i vivencials, com robòtica, educació física gamificada o projectes. Però no es poden donar contínuament perquè s’acostumen i perden l’interès, tenen síndrome de pensament accelerat i reben molts estímuls.
Pel que fa al claustre, crec que s’hi ha afegit bé, tenen ganes d’innovar i aprendre, i si tenen dubtes, els plantegen. També participem en activitats solidàries que reforcen aquest compromís, com la Kings League o la carrera solidària.

Creus que el sistema educatiu actual està preparat per adaptar-se a la velocitat dels canvis socials i tecnològics?
Considero que hi ha certs continguts que els nens han d’aprendre de manera més tradicional i repetitiva, com per exemple les taules de multiplicar o les divisions. Necessiten bons hàbits d’estudi, però també cal un equilibri, ja que han de desenvolupar les competències bàsiques com la lectura, l’escriptura i la tecnologia, que són claus per a la societat que trobaran. Han de tenir una formació completa, que inclogui habilitats pràctiques, informació, parlar en públic... No podem saber exactament amb què es trobaran en acabar els estudis, així que s’ha d’oferir un ventall ampli.