Miriam Dema és una artista barcelonina de 29 anys. Pinta seguint la seva naturalesa, a través dels seus records. Les seves obres energètiques es caracteritzen pels colors intensos plens de contrastos que evoquen a escenes domèstiques de la seva infància.

D’on neix la voluntat de pintar i ser artista?
Ha estat  un procés orgànic. Al llarg de la meva vida he anat prenent decisions que m’han portat fins on estic ara. Vaig decidir estudiar Belles Arts a partir del que m’agradava fer, perquè pintar era el que em naixia. Fer una altra cosa hauria estat anar contra natura, però en aquell moment no tenia una agenda ni sabia a què em volia dedicar.

Ho has tingut sempre clar?
Ser artista no és una opció que ens expliquen quan som petits. Sempre m'havien ensenyat que era molt difícil… És veritat que el món de l'art és molt hermètic i misteriós, fins que no hi ets dins no saps com funciona. Però estic molt contenta perquè han anat sorgint oportunitats soles i una porta a la següent i en cap moment m'ha faltat feina.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por MIRIAM DEMA (@miriamdema_)

El món de l’art sembla inhòspit, com vas afrontar la teva vida quan vas acabar d’estudiar?
Cap a la meitat de la carrera de Belles Arts vaig deixar de pintar i em vaig posar a treballar altres disciplines artístiques perquè sentia un bloqueig molt gran. Per això, en acabar la carrera vaig decidir anar a estudiar cuina al Perú perquè en aquell moment pensava que volia ser xef i el món culinari és una cosa que em ve de família i m’agrada molt. Un cop allà, amb la distància, tot aquest bloqueig que jo tenia quan estava a Barcelona va marxar. Inspirada per l'entorn, vaig tornar-me a posar a pintar i fins avui.

En la nostra societat no acaba d’estar ben vist estudiar carreres com Belles Arts, quan ho vas dir a casa com s'ho van prendre?
Som quatre germans, jo soc la mitjana i en aquell moment ningú de la meva família es dedicava a cap àmbit artístic. Recordo que estava aterrida pel que em dirien quan els vaig dir que faria el batxillerat artístic, però em van donar molt suport des del principi. Els qui em rodejaven trobaven lògic que encaminés la meva carrera en aquesta direcció. Estic molt agraïda d’haver estat tan ben acompanyada. 

"No he tingut un pla B, perquè si el tens, ja no ho poses tot al pla A"

Recordo que quan vaig acabar la carrera em vaig plantejar seriosament estudiar alguna cosa més, un “per si de cas”. Pensava fer el curs de professorat per si la pintura no em sortia bé. Però el meu germà, que sempre ha tingut molta fe en mi, em va agafar per banda i em va dir que no tingués cap pla B, perquè si el tens, ja no ho poses tot al pla A. Li vaig fer cas i va ser un dels millors consells que m'han donat. Quan contemples una altra possibilitat des del principi, ja t'hi estàs enfocant una miqueta. Al principi sí que va ser una inversió de temps i diners, però vaig estar perseverant fins que va sortir. 

Les teves obres tenen una composició cromàtica molt concreta, utilitzes colors purs amb grans contrastos, d’on ve aquesta combinació?
D’alguna manera, el Perú va ser l'inici. Vivia a Lima, que és una ciutat molt grisa i, com que estudiava cuina, estava tot el dia en contacte amb el producte autòcton, amb tota mena de fruites i verdures de colors meravellosos i intensos. Això m'atreia molt i vaig voler-ho representar. Vaig començar a pintar bodegons i a treballar amb colors més primaris, el que va fer que reconnectés amb la pintura d’una manera nova per a mi. Amb el temps ha anat evolucionant i hi ha una distorsió del color i una llibertat en el seu ús que aleshores no tenia, però sí que va ser el que em va portar a trobar-li el gust.

Isa Santorsola

Quines corrents o artistes han influenciat la teva manera de crear?
Al principi mirava molt Van Gogh i Matisse, són dos artistes l'obra en directe dels quals m'ha emocionat, una cosa que no passa moltes vegades. Tenen un ús del color i un control meravellós. Però amb el temps m'he adonat que, en pintar majoritàriament des de la memòria, tenir massa estudiat o present un artista concret feia que, sense voler, la meva manera d'expressar-me s'apropés massa a la seva. Sentia que perdia honestedat cap a mi mateixa. Amb el temps he après a no mirar tan directament altres artistes, m'agrada més buscar inspiració en el dia a dia, en una taula, en una trobada, en el cel… En la meva percepció de la realitat i abstraure-la des de la memòria. 

A la teva última exposició, El carinyo, a la galeria BETA, veiem que el tema central és la teva infantesa, sobretot els estius que passaves amb la teva àvia. Què expressa aquesta mostra?
El Carinyo profunditza en el record dels moments compartits amb la meva àvia Xita, que sempre ha sigut una figura molt present a la meva vida, i de qui neix el meu amor a la cuina i el bon menjar. És una exposició creada des de la voluntat d’evocar moments profundament feliços, carregats de lleugeresa i amor, i exaltar el valor de la taula com a medi per mostrar i rebre carinyo. És un viatge a la casa on ella vivia, a Vallbona d’Anoia, amb les seves olors a menta i vinagre de vi, les sobretaules, les havaneres… a la cura i als menjars. Tot aquest imaginari és el que m’ha inspirat. 

"Els sabors i les olors estan molt connectats a la memòria i són un transport a llocs i moments concrets"

Penso que la cuina és una pràctica molt artística i creativa, i que pinto d'una manera molt semblant a la que cuino: component cada plat i cada obra des de la intuïció, afegint el necessari segons m'inspira el que estic preparant. Així que, tot i que la pintura és la meva professió, la taula sempre suposa per a mi una font inacabable d’inspiració. Aquesta afició em ve per tradició familiar, de la meva àvia i la meva mare, que han tingut sempre gran sensibilitat i talent a la cuina.

Quina és la teva manera d’enfrontar-te a una obra o una exposició? 
M'agrada i intento sempre crear cada exposició des de zero treballant al voltant d'una temàtica. Em permet profunditzar en les emocions i matisos del que estic evocant i fer exposicions més empacades i coherents. El que m'inspira és la meva vivència, les meves sensacions, els meus records. Treballar amb la memòria em dona llibertat per reinterpretar els records i crear-ne de nous, compostos sobre el llenç, referenciant-ne molts d’altres.

L'espectador, com ha de mirar la teva obra?
No acostumo a crear obra amb un fil cronològic concret, sempre són escenes diferents sense ordre, una mica com la manera que tenim de recordar. El que m’agrada més és quan una persona va a veure l'exposició i es troba amb els seus records. Sempre em sorprèn que, d’una feina tan autobiogràfica, algú amb experiències completament diferents pugui connectar de manera tan íntima. Denota una universalitat de l’experiència humana i una connexió que em commou. Així que només et diré que l'espectador ha de mirar la meva obra amb obertura perquè hi hagi lloc a interpretar o viure-la com cada un vulgui o senti. 

Isa Santorsola

Quan parles dels records fas referència a sabors i ingredients…
Els sabors i les olors estan molt connectats a la memòria i són un transport a llocs i moments concrets. Per exemple, a El Carinyo hi ha molta presència de la menta perquè al pati de casa la meva àvia hi havia jardineres per tot arreu amb aquesta planta i la seva olor que ho impregnava tot. Avui en dia, cada vegada que sento l'olor de la menta em porta a la casa de Vallbona. És inevitable per a mi recórrer al gust i l’olfacte quan busco evocar èpoques passades. 

Com va començar la teva carrera per viure de les teves obres?
Les xarxes van tenir un paper molt important. Durant la pandèmia estava a casa i em vaig muntar un petit estudi on pintava. Vaig començar a atrevir-me a compartir el que feia per Instagram i va ser sorprenent. Durant el confinament va haver-hi molt interès pels àmbits més artístics, la gent buscava en l’art una finestra per connectar amb l’exterior i amb els altres, acurtar les distàncies. Hi havia molt de moviment i molt d'interès i això va generar entrevistes, vendes i finalment exposicions. Després cada cosa ha anat portant a la següent! 

La vida de l’artista sembla solitària... Com vius treballar de manera tan individual?
La pintura és una feina molt solitària, estàs molt amb tu i durant l’època que tenia l’estudi a casa acabava el dia i no havia vist ningú. Justament, m'inspira molt la interacció i la connexió amb altres persones. Per això, em vaig posar a buscar un estudi per compartir amb altres artistes, un lloc on cadascú tingués el seu espai, però hi hagués parts de trobada. Finalment, vaig trobar el lloc on estic ara al barri de Gràcia, que comparteixo amb tres companys estimats i on estic encantada. 

Quins són els projectes que tens de futur?
Tinc moltes ganes de tot el que ve! A curt termini, tinc una exposició col·lectiva amb BETA al juny, Salón de Verano. A l’octubre, també amb BETA, exposo a SWAB, la Fira d'Art de Barcelona, on compartiré espai amb Carlos Herraiz. Per a després hi ha coses... però encara no les puc revelar!