La indústria de la moda ràpida s’ha convertit en un dels sectors més visibles de la globalització. Sovint es presenta com una via d’accés democràtic a la moda, però aquesta aparent “igualtat” amaga una enganyifa de dependències comercials, desigualtats i externalitzacions de costos socials i ambientals. I més que un simple sector industrial, és un reflex estructural del desequilibri Nord-Sud, on el consum i el benefici econòmic del Nord global es construeixen sobre la precarietat laboral i mediambiental del Sud. 

Per això mateix, els experts entrevistats pel Diari de Barcelona coincideixen que el model de fast fashion manté una estructura de poder hereva del colonialisme, però divergeixen en com s’hauria de transformar. Alguns destaquen la necessitat de canvis legislatius i institucionals, mentre que d’altres defensen el paper del consumidor i del mercat com a detonant. 

La moda com a dependència econòmica

Per al professor d'economia i director del màster en Anàlisi Econòmica Carles Méndez Ortega (UOC) la desigualtat Nord-Sud neix de la feblesa institucional dels països productors. “Els governs febles, com els de Bangladesh o Cambodja, ofereixen avantatges comparatius (salaris baixos o una regulació escassa) que alimenten la rendibilitat de les empreses del Nord”. 

En canvi, Neus Soler, també professora de la UOC i experta en màrqueting, interpreta aquesta relació com un abús de poder corporatiu: “Els països productors no tenen cap capacitat de decisió. Treballen, però no participen del valor que generen”. Així, mentre els salaris al Sud continuen sent irrisoris, el Nord concentra les rendes associades al disseny, la distribució i el màrqueting com les parts de la cadena amb més valor afegit.

El doctor i professor lector en Gestió de la Cadena de Subministrament i Operacions a la UOC Iu Tusell reforça aquesta interpretació amb una mirada estructural: “La relació de poder s’ha anat reconfigurant des de la globalització del segle XXI, però continua arrelada en dinàmiques d’explotació que es dissimulen sota contractes comercials aparentment neutres”. Tusell alerta que una sola peça pot passar per 10 empreses i cinc països diferents, un procés que difumina responsabilitats i facilita formes “d'esclavitud moderna” i davant aquesta complexitat, reclama mecanismes de traçabilitat amb una regulació internacional que asseguri una autèntica rendició de comptes.

Colonialisme digital i noves dependències

Les relacions Nord-Sud s’han traslladat també a l’àmbit digital. Les expertes Jiménez i Soler apunten que les grans marques impulsen plataformes pròpies de revenda, com Zara Pre-Owned o H&M Rewear, per recuperar el control sobre la informació del consumidor. De forma que, aquesta segona mà corporativa converteix la sostenibilitat en un instrument de recopilació de dades i no en un mecanisme de canvi estructural. Per a Soler, el fenomen representa “una nova forma de dependència econòmica i colonialisme digital”, de manera que el comportament del consumidor esdevé el nou centre de poder.

Aquí, Iu Tusell hi veu una oportunitat implícita basada en les tecnologies de cadenes de blocs o blockchain, les quals podrien revertir aquesta opacitat rastrejant l’origen i recorregut de cada peça evitant la modificació un cop la dada ha estat publicada. No obstant això, adverteix que “aquesta transparència només serà real si hi ha una voluntat política i empresarial clara, i si s’acompanya d’una legislació vinculant”.

El mite de la “moda assequible”: una igualtat aparent

Les grans marques han sabut construir el relat d’una “moda per a tothom”, però darrere d’aquesta aparença d’equitat hi ha un model que democratitza només l’aparença, no la justícia social. Méndez ho resumeix així: “La roba barata només democratitza la imatge, no les condicions de producció que la fan possible”. Per Ana Isabel Jiménez Zarco, directora del màster en Màrqueting Digital de la UOC, aquest discurs funciona perquè respon tant a una necessitat econòmica com emocional. “En temps de crisi, la gent vol continuar participant en la cultura del consum. Comprar més amb menys sembla un acte d’empoderament, però perpetua l’hiperconsum”.

Neus Soler coincideix i subratlla la contradicció d’aquest model: “Abans compràvem una peça de qualitat de llarga durada; ara comprem 15 peces de curta durada. El resultat és un volum ingent de residus i una economia que empobreix els productors”. Les xifres dels magatzems de Càritas (70.000 quilos diaris de roba rebutjada) ho exemplifiquen. Sònia Flotats, periodista i fundadora del projecte Move! Moda en Movimiento, adopta una mirada més pragmàtica: “El relat democratitzador va significar una revolució comercial, però avui s’ha convertit en un motor de consum incontrolat”. En lloc de demonitzar la indústria tèxtil defensa una regulació progressiva. “Les empreses del Nord no poden permetre’s riscos reputacionals, i la nova normativa europea pot ajudar a equilibrar les regles del joc”.

Possibles vies de transformació

Les propostes de solució formulades pels experts convergeixen en tres àmbits: la regulació institucional, la reorientació productiva i la responsabilitat compartida. Segons Méndez, només l’enfortiment d’institucions al Sud i acords comercials positius (que premiïn els països que millorin condicions laborals i ambientals) poden reduir-ne la dependència. “No es tracta de penalitzar, sinó d’incentivar”, assenyala.

D’una banda, Soler aposta per la reorientació productiva i considera imprescindible “produir menys i millor”, tot i el repte que suposa fer compatible la qualitat amb l’accessibilitat. Respecte a la responsabilitat compartida, Flotats defensa que “no hi haurà canvi sense periodisme ètic ni transparència empresarial”. La moda pot ser un motor pedagògic si la comunicació serveix per explicar complexitats, no per tapar-les.

D’altra banda, Ana Isabel Jiménez Zarco veu en l’entrada de marques com Zara o H&M al mercat circular una oportunitat de canvi real: “La seva presència dona garanties i normalitza el consum de segona mà”, tot i que altres experts alerten que aquestes iniciatives també poden consolidar la concentració de poder corporatiu.

A més, Flotats subratlla que no es tracta d’enderrocar la indústria, sinó de transformar-la des de dins. “El canvi és desigual, però existeix”. En aquest sentit, destaca programes reals de traçabilitat, col·laboracions amb proveïdors locals i iniciatives (com la Iniciativa de Transformación de la Indumentaria y los Textiles) que busquen major control sobre les cadenes de subministrament, però alhora alerta del risc del greenwashing, ja que la sostenibilitat no pot ser només una estratègia de màrqueting.