A la pantalla es veuen imatges d’una escola recentment construïda a un camp de refugiats: no hi ha sostre, només una tela aguantada per un parell de pals, els estudiants seuen a la sorra i observen el seu professor, qui aguanta la pissarra amb les mans mentre dona la lliçó. Són imatges del documental La fuga de l’infern, fet l’any 1975 per periodistes espanyols als camps de refugiats de sahrauís a Algèria. Mohamed Salem Laabeid, nou delegat a Catalunya del Front Polisario, ens comenta les imatges. En un moment donat, les càmeres van fent primers plans dels joves estudiant a l’escola improvisada, i Laabeid ens comenta: “a ell el van matar a la guerra, i a aquest altre també, sí…”

Ja fa 50 anys d'ençà que el Marroc va iniciar l’ocupació del Sàhara Occidental amb la coneguda Marxa Verda. Mig segle en què el poble sahrauí s’ha vist obligat a viure sota ocupació o exiliat a camps de refugiats al sud d’Algèria controlats pel Front Polisario. Per això mateix, al Diari de Barcelona entrevistem el delegat del Polisario a Catalunya per saber com ha viscut el poble sahrauí aquests 50 anys i quines estratègies té pels anys que venen.

Des de fa quan que forma part del Front Polisario?
Gairebé des del principi. Soc militant del Polisario des de 1978, quan vaig començar a formar-me políticament i vaig ser del tot conscient del que passava al Sàhara Occidental.

Quan va ser el darrer cop que va estar al Sàhara Occidental?
Jo vaig néixer a Mahbes, una població del nord del Sàhara Occidental, ara ocupada pel Marroc. El 1981 vaig marxar d’allà per estudiar, però el 1983 em vaig incorporar directament als campaments de refugiats sahrauís al Tindouf, al sud d’Algèria. No he tornat al Sàhara des d’aleshores, he viscut gran part de la meva vida als camps de refugiats.

Suposo que recordarà la Marxa Verda, ara fa 50 anys.
Era jove quan va passar, la recordo vagament. Més tard vaig aprendre bé el que realment va passar. La Marxa Verda, que va ser el 6 de novembre de 1975, va ser una tapadora per fer-se passar per “pacifistes” fent entrar als civils al Sàhara Occidental, aleshores colònia espanyola. Però una setmana abans, el 31 d’octubre va succeir la Marxa Negra, quan l’exèrcit marroquí va entrar i va arrasar tot el nord del Sàhara, iniciant un genocidi contra el poble sahrauí.

​Imatge d'arxiu d'un campament de voluntaris de la Marxa Verda, Sàhara Occidental (EFE) 

Pocs dies després de la Marxa Verda es van signar els pactes de Madrid, on el Marroc i Mauritània es dividien el Sàhara, com va afectar això al poble sahrauí?
Va fer molt mal, va ser com si un germà t’apunyalés per l’esquena, especialment perquè són dos veïns molt similars a nosaltres: àrabs, musulmans i africans. Però el problema no és aquest, sabem que aquests règims eren molt febles en aquell moment, el Marroc per exemple havia patit dos intents de cop d’estat el 1971 i 1972. Qui realment va tenir poder de decisió en l’ocupació del Sàhara van ser els francesos, els americans i els espanyols, els quals van animar al Marroc a ocupar el Sàhara.

Quin paper va jugar Espanya?
Espanya, com a antiga potència colonial, té molta responsabilitat en la situació del poble sahrauí. La declaració 1514 (XV) de l’Assemblea General de l’ONU de 1975 declarava que ni el Marroc ni Mauritània tenien sobirania sobre el Sàhara i que aquest s’havia de descolonitzar segons la voluntat dels pobles que l’habitaven. Ells deien que havien fet un pla de treball, però després van permetre la Marxa Verda i van signar els acords de Madrid. Nosaltres ens fiàvem d’Espanya, però ens va enganyar.

“Espanya és la responsable de descolonitzar el Sàhara Occidental, però ignora les seves responsabilitats”

I actualment?
Espanya és, legalment parlant, la responsable del procés de descolonització del Sàhara. Espanya fa veure que té un govern moderat, progressista i a favor dels pobles ocupats, però surt a donar suport a una ocupació il·legal segons Nacions Unides. Espanya ignora la seva responsabilitat com a potència administradora de la seva excolònia.

Felipe González va baixar als camps de refugiats l’any 1976 prometent una solució pels sahrauís, però en arribar al govern va ignorar el conflicte. Què va significar pel poble sahrauí?
Recordo el discurs que va fer l’any 1976: “estem amb vosaltres fins a la victòria final”. Però un cop va prendre el poder va ser qui va subministrar armes als marroquins, qui va signar un acord de pesca amb ells i després el va portar a la Unió Europea i qui va fer fora la nostra delegació de Madrid. És la pitjor persona que hem vist, ens ha fet molt mal.

​ 
L'expresident socialista Felipe González fent un discurs l'any 2018 a Rabat, Marroc (EFE)

Ha passat ja mig segle d’ocupació marroquina, com ha viscut el poble sahrauí aquests 50 anys?
Ens ha afectat en tots els aspectes. Som un poble dividit en tres: una part sota ocupació marroquina, una altra als territoris controlats pel Polisario i una altra als camps de refugiats d’Algèria. Els sahrauís que viuen sota ocupació es troben en una situació que aquí no us podeu imaginar: violacions constants de drets humans, sumat a una apagada informativa total, ningú en parla. Només des de 2005 hem perdut a 24 joves, assassinats a trets en mig del carrer.

Com ha aconseguit el Marroc fer aquesta apagada informativa?
No és el Marroc, és Espanya, França i els Estats Units que silencien les notícies. Nosaltres enviem la informació a la premsa d’aquí, ho enviem tot, però no surt res. Evidentment, al Marroc no li interessa que se sàpiga sobre les violacions de drets humans, però als governs d’aquí tampoc, perquè els mitjans tampoc en parlen del Sàhara. No interessa fer veure la realitat del Sàhara al públic.

“El poble sahrauí porta mig segle vivint en camps de refugiats, en una terra que no és nostra”

Com viu la població sahrauí als campaments de refugiats després de 50 anys?
És mig segle vivint en un terreny buit, una terra que no és nostra, refugiats. A més depenen completament de l’ajuda humanitària al cent per cent. Tot el que mengen als campaments ho reparteix la Mitja Lluna Roja Sahrauí i ACNUR. És una situació molt problemàtica perquè de vegades patim xantatges amb aquesta ajuda: els països donants baixen l’ajuda i no ens donen el que ens haurien de donar, i es pateix molt.

Qui té autoritat en aquests campaments de refugiats?
En aquests camps i en el territori del Sàhara Occidental alliberat té potestat la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

En què es diferencia la RASD amb el Front Polisario? 
El Polisario és el nostre moviment d’alliberació nacional, en canvi, la RASD és l’estat sahrauí. Tots els moviments d’alliberació han creat governs a l’exili, en canvi, nosaltres hem muntat un Estat a l’exili. És un Estat que funciona: tenim ministeris, sistema sanitari i educatiu, hospitals, passaports diplomàtics i ordinaris, un parlament funcional, sistema judicial..., ho tenim tot. De fet, la RASD és un dels estats fundadors de la Unió Africana, participem en cimeres internacionals, tenim relacions diplomàtiques i reconeixement de molts països al món.

​Brahim Ghali, actual president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (Laura Fernández Palomo/EFE) 

Com s’ha transmès la cultura sahrauí a les noves generacions que han viscut sota ocupació o a l’exili?
La cultura sahrauí sempre s’ha transmès de boca a orella, de generació a generació. El Ministeri de Cultura té un programa que es diu “Explica’m, pare”, que és un projecte per conservar tota la nostra cultura i història. La televisió i la ràdio també ens han ajudat molt en aquesta tasca, ara ja tenim 600 o 700 especialistes i ho tenim tot gravat.

Us heu hagut d’adaptar als nous temps.
Així és, ho tenim tot digitalitzat també. 

Tinc entès que abans de ser delegat del Polisario a Catalunya va ser director de Rasd TV? Què és exactament?
Així és. Rasd TV és la televisió oficial de la República Sahrauí. El projecte el vam iniciar l’any 2003 aquí a Catalunya perquè jo tenia amics a TV3 i a la Universitat Autònoma de Barcelona que em van ajudar molt a desenvolupar-la. Va ser un projecte lent, però finalment l’any 2009 vam iniciar les retransmissions per satèl·lit.

I on es pot veure aquesta televisió?
Es retransmet als territoris del Sàhara controlats pel Polisario i als camps de refugiats al Tindouf, però també es pot veure per internet des de qualsevol part del món. De fet, vam ser una de les primeres televisions a retransmetre per internet.

Mirant de cara a futur i després de 50 anys d’ocupació, quina estratègia té la RASD i el Polisario? 
Seguir lluitant. Estem segurs que ni França, ni els Estats Units, ni Espanya ni els països del Golf Pèrsic poden donar-li el Sàhara al Marroc, perquè els únics que poden decidir el seu futur som nosaltres, els sahrauís. Nosaltres hem decidit el nostre futur, però acceptem l’opció del referèndum perquè així ens ho demana l'ONU com a institució mediadora. Però si l’ONU fracassa ja no demanarem cap referèndum, exigirem la nostra independència i descolonització total.

“Ja hem resistit 50 anys d’ocupació i resistirem 100 anys més si fa falta per aconseguir la nostra independència”

I de quins mitjans disposeu?
Comptem amb moltes coses: comptem amb la lluita armada, els nostres ciutadans assumiran el ritme de la lluita, comptem també amb un moviment solidari repartit per tot el món, i fronts legals a Europa i a Àfrica. Són armes que tenim i que farem servir. No pararem fins que aconseguim la independència total del Sàhara Occidental, costi el que costi. El poble sahrauí resistirà, ja hem resistit 50 anys i podem resistir uns altres 100 més si fa falta per aconseguir la nostra independència.

El darrer 30 d’octubre el Consell de Seguretat de l’ONU es va reunir per votar una resolució respecte al Sàhara Occidental, proposada pels Estats Units uns dies abans. En aquella resolució es reconeixia la sobirania marroquina sobre el Sàhara i tancava la porta al referèndum. Com van viure els sahrauís els dies previs a la votació?
Si em preguntes a mi personalment, això no m’afecta. No m’afecta gens. Perquè els Estats Units són aliats polítics i militars històrics del Marroc, no podem esperar altra cosa. Jo sé que els únics que poden decidir el futur del Sàhara Occidental són els sahrauís.

Ara si, políticament parlant, ho veiem malament, perquè abans parlàvem del referèndum i dret d’autodeterminació dels sahrauís i ara parlem de plans d’autonomia sota sobirania marroquina. A més, sabem que el Marroc no ha preparat aquesta resolució, la van fer els Estats Units i ara intenten que el Polisario ho accepti. És veritat que l’esborrany que es va acabar votant i aprovant obre la porta al referèndum sahrauí, però no crec que hi hagi bona fe en buscar cap solució pel Sàhara.

En aquella votació del 30 d’octubre Algèria es va abstenir. Per què?
No és que s’abstingués, directament no va participar en la votació. L’any passat tampoc va participar en una votació similar sobre el Sàhara, perquè veuen que són resolucions només consensuades entre els membres del Consell de Seguretat que ha aportat els Estats Units, excloent els sahrauís.

Aleshores les relacions amb Algèria segueixen igual?
Perfectament. Tenim els suports de països com Nigèria, Sud-àfrica, Kènia o Etiòpia, però el suport algerià és el més important perquè són els nostres veïns i tenim els camps de refugiats al seu territori. És una relació estratègica fonamental per la República Sahrauí.

Què opina que Donald Trump estigui intentant solucionar diversos conflictes internacionals amb l’objectiu de guanyar-se el títol de “president de la pau”?
No crec que això sigui cosa de Trump com a president, qui decideix són els Estats Units com a país en si. Fa temps que hi ha una pressió enorme per canviar l’estructura del Consell de Seguretat, afegir més països asiàtics o africans com a membres permanents o fins i tot anul·lar el dret de vet. Aleshores, crec que ara els Estats Units estan aprofitant al màxim tot el poder que encara conserven, fins i tot si això significa trepitjar el dret internacional.