Oriol Farrés Juste (Sabadell, 1980), professor agregat del Departament de Filosofia de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ens convida al seu despatx a la universitat per guiar-nos en l’exploració de temes filosòfics. Obre la porta al que no només és la seva professió, sinó la seva manera d’habitar el món. Farrés dona com a primera instrucció la mesura: remarca la importància dels contrapesos i els límits en tot allò que fem. I comparteix el seu diagnòstic sobre per què últimament hi ha més interès per la filosofia i les humanitats. Ens insta, també, a no tenir mai por de fer preguntes.

Què és la filosofia? 
La filosofia és una afició, una inclinació. Té coses d’aficionat, de seguidor i de perseguidor. El filòsof persegueix el coneixement; té una curiositat immensa. És cert que existeix una estructura institucional que reconeixem com a part de la filosofia —les facultats, els departaments de filosofia—; és bo que, a part d’una afició, també sigui un ofici. Però aquesta condició institucional no exhaureix la filosofia: més enllà d’això hi ha la polis, hi ha el món i la filosofia s’hi escampa. Per tant, diria que hi ha una condició de “filia”. Es pot fer sol o acompanyat, amb bones o amb males companyies, i té elements d’afecte, afició, afecció, de seguir, de perseguir i de buscar; i a vegades trobes el que busques i ja no pots buscar més. 

Per què vas estudiar filosofia? 
Vaig estudiar filosofia contra tot pronòstic. Vaig fer el batxillerat de ciències socials; m’interessaven molt la política i les ciències polítiques. Vaig tenir la mala idea de voler llegir de més pel meu compte, i em va picar el cuc de la filosofia i, una vegada t’ha picat, la vas a buscar on sigui, fins i tot a la universitat. 

Per què l’ensenyes? 
Vaig demanar una beca per estudiar i fer una tesi doctoral i la vaig aconseguir. Amb això se t’obre un horitzó en el qual et pots dedicar a llegir i escriure sobre una cosa que t’apassiona, i de tant en tant et toca fer alguna classe. De fet, vaig estar també uns anys a l’ensenyament mitjà i de professor associat a la Universitat de Girona. No tenia una consciència de vocació massa clara, però com més la practicava, més m’agradava; una mica com la filosofia. Molt més tard, amb els anys, vaig començar a innovar: és apassionant trobar la manera de fer les coses diferents, experimentar i conservar, amb la mesura adequada. Soc partidari de canviar el que no funciona, però de conservar allò que sí que funciona. Per tant, soc partidari de trobar síntesis i convergències, no necessàriament de canviar-ho tot. Una certa saviesa que és molt aristotèlica i que té a veure amb el terme mitjà.

Què vol dir això de ser filòsof? 
Ser filòsof és dubtar de tot, "de omnibus dubitandum est". És també tenir esperit crític, que et guarda de ser fanàtic, que et permet veure’t amb distància i examinar fins i tot les teves conviccions més profundes. Cal qüestionar-ho tot, però amb una certa mesura. Sense mesura, podríem acabar parlant d’una senyora que ho dubtava tot tant, i pensava tant que tothom l’enganyava, que al final es va tornar terraplanista. Té a veure amb mirar-se les coses, amb mirar-nos a nosaltres mateixos, posar-nos a prova i veure si es resisteix l’anàlisi. És una forma de vida que sembla molt inactiva, però que en realitat és absolutament activa i cansada. També existeix el concepte de la sobretaula, comunicar, parlar, dialogar; som mediterranis i això, que va amb nosaltres, també és filosofar. En la filosofia, l’actitud és que mai se’n sap del tot. 

“La filosofia és molt democràtica: tothom pot discutir i posar en dubte el que dius”

Tothom pot ser filòsof? 
La filosofia és molt democràtica, perquè tothom pot discutir i posar en dubte el que dius. Quan et poses el barret de filòsof, d’alguna manera estàs posant el tema sobre la taula i tothom se’l pot mirar, tothom en pot dir alguna cosa. Deixa'm dir que no necessàriament valdrà tot el mateix. Tothom té dret a tenir la seva opinió, però no totes les opinions valen el mateix, sobretot si l’altra opinió està més ben raonada o argumentada. Però potencialment ha de poder estar a l’abast de qualsevol. 

Quin paper juga la filosofia en la societat? 
Ens entrena per poder anar raonant, per aprofundir en allò que després potser escollim que volem defensar. Ens ensenya com llegir i interpretar textos, com comunicar des d’un punt de vista retòric, i això ens vacuna contra el “cunyadisme il·lustrat”, que és molt altisonant i, en acabat, al darrere no hi ha res. Permet situar-nos també en contra de la unitat mínima d’entreteniment, com TikTok o Instagram; ens protegeix davant de l’scroll infinit. Ens permet trobar espais en els quals poder tenir cura de nosaltres mateixos per tal de no sucumbir a això que ens té presos i alienats.

Hauríem d’estudiar tots humanitats? I una mica filosofia? I si vull ser… no ho sé, pescador, conductor d’autobús o tècnic de laboratori? 
Les humanitats són molt necessàries per recordar-nos que no tot té una utilitat immediata. Això no vol dir que hàgim d’estar tota l’estona fent activitats que valen per si mateixes; n’hi ha algunes que són merament instrumentals i també les hem de fer. Però tenir contacte amb les humanitats és una manera de dedicar-te a coses que no et faran mal. En aquest sentit, és bo que existeixi aquesta sèrie de disciplines que no serveixen per a res ni per a ningú i que ens fan més sobirans, que ens brinden l’oportunitat de freqüentar bones companyies. I els filòsofs, escriptors… ho són, de bones companyies.

És legítim no voler saber filosofia? 
Sí, però si no en vols saber res és que alguna cosa ja en saps. El problema el tinc en el fet que no es pugui saber res, quan no s’ha donat l’oportunitat. Tothom ha de poder practicar-ho. Ara bé, això no implica que hàgim de convertir tothom en filòsof. Una grandíssima cosa que tenim els humans és la nostra diversitat, i si algú no s’interessa per la filosofia, no hi tenim res a dir.

Es pot fer filosofia amb Netflix? És incompatible la filosofia amb una societat que va a 100 km/h tota l’estona? 
L’ideal del filòsof és poder enraonar i hem de treure temps al temps per poder fer-ho. Som mediterranis; aquí es parla de les virtuts de la sobretaula, de la necessitat de tenir una companyia en aquest espai que és infinit. Enraonar, que és una paraula fantàstica, és conversar en raó. Això no vol dir que hàgim de ser anti-Netflix, però hem d’entendre que n’hem fet un gra massa. És justament això de la mesura que comentava abans; tampoc se’n pot fer un gra massa de la filosofia. Es troba a faltar aquest poder-se aturar i poder reflexionar amb temps. Això requereix jornades laborals menys llargues per poder tenir oci, però un oci no destinat a la màquina que ens absorbeix en aquest flux d’“scroll" infinit, sinó per aparèixer nosaltres.

Tot i que no hi ha dades concloents, sembla que la gent mostra més interès per la filosofia, xarxes socials, llibres… A què creus que es deu aquest augment? 
A la incomoditat, a aquesta necessitat d’aturar-se. Si hi hagués confort total, no hauríem de filosofar. Quan tot està cobert i tancat, no ens movem física ni intel·lectualment. Els moments d’interès per la filosofia sorgeixen de la incomoditat; quan no hi ha confort és quan ens comencem a fer preguntes. Ens interessa veure les preguntes que es fan els altres i, si les han respost, veure com ho han fet. Per això hem d’aprendre a conviure amb aquesta incomoditat que fa que continuem fent-nos preguntes i no ens donem mai per satisfets. I això és absolutament cansat, però alhora és apassionant. 

La filosofia neix de la incomoditat, però s’ha d’incomodar per fer bona filosofia?  
És el que té la filosofia: té un element de trapelleria. Hi ha sempre la necessitat de posar l’altre punt de vista, i això pot generar aquest desafiament. Justament aquelles coses que donem per evidents, i que poden ser font de sentit, han de poder ser qüestionades. Però no li escau una forma: la filosofia no “és” incòmoda, no es congela mai del tot; pot tenir formes extravagants, però no té “una” forma final.

"La filosofia pot ser l’antídot contra això que és tan simple i ximple, contra els discursos que simplifiquen la realitat i que generen un odi"

Tenint en compte el context sociopolític actual, com ens podria ajudar la filosofia? 
La filosofia pot ser l’antídot contra això que és tan simple i ximple, contra els discursos que simplifiquen la realitat i que generen odi, però això no comprèn la immensitat de la filosofia. Dit això, la filosofia pot ser l’antídot contra els discursos que justifiquen les polítiques que són agressives contra les condicions que fan possible la vida al planeta i que trenquen la cohesió social, que tallen tota possibilitat d’establir un diàleg amb el diferent, que es veu com aquell que ha de ser destruït. És la degeneració de la política convertida en nacionalpopulisme. 

La filosofia ens blinda de la guerra, dels genocidis, o l'hem idealitzat? 
Al segle XX tens l’exemple de filòsofs que van donar suport al nazisme, Carl Schmitt o Martin Heidegger, entre d’altres. La filosofia pot tenir com a producte una certa educació ciutadana, però això no vol dir que no hi puguis trobar apologies del feixisme. El que és interessant és que t’hi has de poder enfrontar, has de poder dir que això existeix i que això s’ha fet. S’ha de poder assenyalar quan un discurs és una ximpleria, però quan hi ha raons filosòfiques darrere, s’han de poder avaluar i veure si s’aguanten. I això sí que t’ho permet fer la filosofia. Així i tot, la filosofia i dedicar-te a les humanitats no et farà necessàriament una millor persona. 

Hauríem d’exigir un mínim de filosofia als nostres representants polítics? Si no sé filosofia no hauria de poder ser polític, de la mateixa manera que si no sé medicina no puc ser metge? 
És important saber escoltar les diferents raons per prendre una decisió, perquè el polític, a diferència del filòsof, sí que acaba decidint, i el polític s’ha de responsabilitzar d’aquestes accions que ha pres. Dit això, jo no soc partidari de la idea del rei filòsof de Plató, en la qual els polítics han de filosofar i els filòsofs han de governar. Han d’existir governants que prenen decisions, i després hi ha de poder haver periodistes polítics que siguin capaços de detectar contradiccions en aquests discursos i decisions, i exposar-les. Contra el secretisme del poder cap a les seves vergonyes, la màxima transparència per poder discutir-ho tot. 

Fins ara ens hem centrat molt en la part més sociopolítica, però… la filosofia ens ajuda altres branques de la vida? Ens fa millors pares? Ens fa millors parelles, millors amics? 
Si tens una certa inclinació a tenir cura de la gent que tens a càrrec teu, la filosofia et pot ajudar, però no hi ha cap activitat purament racional que ens pugui convertir en sants. Es pot utilitzar la filosofia en el sentit de l’amistat, de la companyia o es pot convertir també en una pantalla per justificar totes les nostres males accions. La raó a vegades té aquestes característiques, se la pot fer servir d’una forma i de la contrària. No sé si existeix un lloc, una activitat o una cosa que ens fes, segur, millors persones, però en tot cas sé segur que la filosofia no és aquest lloc o aquesta cosa. Tot i així, la defenso, però conscient que, al llarg de la història de la filosofia, podem trobar molts filòsofs que no són precisament un exemple d’humanitat.