Per molt estrambòtic que sigui el personatge pel qual la gent la recorda —i la confonguin amb la seva persona—, Mònica Glaenzel (Barcelona, 1970) és una persona tranquil·la i amant de les cafeteries dels centres cívics del seu barri. Dues dècades i mitja després de saltar a la fama amb Plats Bruts, Glaenzel continua voltant per escenaris i platós com a actriu i directora. La seva darrera aparició en pantalla ha estat a la sèrie de 3Cat Ets i Uts, una entretinguda aventura per Catalunya d’una tieta i el seu nebot.

Per què s'ha escollit un format de cinc episodis de sis minuts cadascun i en format exclusiu a xarxes socials?
Els productors van pensar en un format multimèdia, i de fet, em van trucar fa un any i em van dir que estaven pensant a fer una sèrie on fos jo mateixa, entre moltes cometes. Els vaig dir que sí. Amb això de les noves xarxes, cada cosa va per una banda i per una altra, i el que sí que està penjat al 3Cat és la ficció d'aquests cinc minuts que explica una història i una relació entre una tieta i el seu nebot, que els hi van passant coses arran del rodatge de documentals i entrevistes.

A Ets i Uts hi ha un contrast entre el teu personatge i el del Marc Tarrida. Hi trobes similitud amb els joves de la teva època?
Quan vam començar a gravar Ets i Uts, em va recordar molt quan vam començar nosaltres Plats Bruts, perquè havíem sortit de l'Institut del Teatre, fèiem comèdies en teatre i érem grans usuaris de sitcoms, sobretot americanes, perquè aquí no n'hi havia. I aleshores, amb aquesta bogeria, mentre anàvem de gira, anàvem a la furgoneta pensant en aquests Plats Bruts embrionaris. Hi havia molta més il·lusió que, a vegades, coneixement sobre el que volíem fer, però amb moltíssimes ganes d'aprendre. Nosaltres no teníem experiència perquè teníem vint-i-pocs anys i la televisió i els audiovisuals de Catalunya no estaven acostumats a fer aquest tipus de producte. De fet, hi va haver un grup de gent de TV3 i del nostre equip que van anar als Estats Units a veure com es rodava una sitcom, per fer-nos una mica una idea. Jo no hi vaig anar. Teníem quatre peles. No me'n recordo quina van veure, devia ser una molt "mindundi", perquè nosaltres érem molt "mindundis". És a dir, no ens van donar permís per anar a veure un Friends que aleshores estava rodant o un Frasier.

Sobre les “quatre peles”, el personatge del Marc diu a Ets i Uts: “sembla que als 2000 sobrava ’panoja’”. Això és veritat?
No. Sí que es feien coses, i aleshores, les produccions de ficció eren de la tele, i ara normalment s'externalitzen. La tele té uns convenis molt estrictes, en l'àmbit de sous, temes horaris, totes aquestes coses. Al venir d'una entitat pública, la sensació era de viure més bé. Ara mateix tot s'externalitza, tot són productores molt petites. Crec que aleshores els pressupostos fan que, per diversificar, siguin molt més reduïts, per fer molts més continguts. Aquí sí que jo crec que aleshores hi ha més precarietat.

I creus que amb la precarietat hi ha menys professionalitat?
Justament crec que hi ha grans professionals que fan feina amateur perquè no cobren el que haurien de cobrar. Això també passa molt en teatre, cada vegada tens la sensació que tu amb el teu temps estàs finançant-lo. Després, per descomptat, intrusisme. Per mi n'hi ha hagut sempre. N'hi havia quan jo era jove i n'hi ha ara.

“Quan faig una obra de teatre, em poden sortir amics sota les pedres perquè els convidi al teatre”

I quin és el futur del teatre i de la televisió amb la precarietat? Creus que hi ha la possibilitat d'anar millor?
Si ho sapigués, em faria política i tindria una resposta. No ho sé, perquè penso que en realitat és una cosa que tothom gaudeix, però que ningú vol pagar diners per això. El mateix passa amb la música: pagar una plataforma per escoltar-la o pagar els drets. Fins que no hi hagi una consciència a nivell social i d'educació que tot això és un esforç i que les persones de les quals ens fan gaudir mereixen viure, penso que aquest és el problema. Demanem molt a les institucions que ens ajudin, perquè la majoria de gent no ho vol. Quan faig una obra de teatre, em poden sortir amics sota les pedres perquè els convidi al teatre. D'aquestes entrades surt el sou de les persones que hi treballem.

En aquests darrers anys, de quina manera han condicionat les xarxes socials el teatre i la televisió? Com us està afectant als actors?
Per una banda, el fet que el teatre s'alimenti de gent televisiva ha estat així des que treballo. I en aquest sentit, jo veig que per un productor que vol pagar les nòmines, busqui gent mediàtica per poder fer espectacles. Em sembla raonable.

Quan et referies abans a l'intrusisme laboral, et referies a això?
No exactament. Em referia a com moltes vegades es contracta a gent per tenir molts seguidors a Instagram en lloc de la seva qualitat actoral. De fet, tothom té l'oportunitat de tenir una primera vegada. Potser és algú que té molts seguidors i resulta ser molt bon actor, o fer una producció en un teatre o en una sèrie. És a dir, jo crec que tothom, si pot ser bo, és igual d’on hagi vingut. No vull dir que cal haver passat per l'Institut del Teatre o pel Col·legi de Teatre per ser actor. A nosaltres ens agafen per les nostres aptituds, no per la titulació que presentes. A mi no m'han demanat mai la meva llicenciatura ni interpretació per fer un paper. Però quan veus que hi ha gent que està molt justeta, penses… Què ha passat aquí?

“Moltes vegades es contracta a gent per tenir molts seguidors a Instagram en lloc de la seva qualitat actoral”

I t'hi has trobat molt amb això últimament?
No, ho veig quan miro produccions. També veus que hi ha molta gent que és molt nova, però amb capacitat d'aprendre i bona predisposició, que per mi ja suplanta qualsevol altra cosa. Jo no demano el currículum de la gent. Si hi ha un bon tracte, ganes d'estar dintre de la feina, de fer-ho bé, de pencar-s'ho, a mi no importa d'on vingui. Els productors han d'aconseguir audiència. Però aleshores, per culpa d’això, ens perdem moltes coses. Penso que l'obsessió és tan mediàtica, que ens perdem el focus de les coses en realitat. Per culpa d’això, ens estem perdent.

Comentes sovint el tema de la precarietat a les entrevistes.
Clar, perquè tinc un cercle molt ampli d’amistat després de tants anys, i un dels problemes que tenim és la subsistència. En el meu cas, per exemple, en teatre, des del 2007 que les tarifes són les mateixes. Fem feines temporals, amb la pressió d’haver d’agafar moltes coses per poder acabar fent sou al final de mes, i això, a vegades, fins i tot passa a gent molt famosa que fa moltes coses. Després comptes el temps que li ha costat… Per exemple, en el tema de les xarxes, els drets d’imatge ja no tenen cap mena de valor. Si veiessis el que em paguen de drets d'imatge per estar sempre a tot arreu amb Plats Bruts, podria anar a fer un menú un dia, només un dia. I això provoca que molta gent encara vegi l'Emma, encara que jo no soc una noia de 25 anys, sinó que en tinc 55.

El teu personatge a Ets i Uts diu diverses vegades que li molesta que li recordin que és l'Emma de Plats Bruts. I a la Mònica Glaenzel de veritat, li molesta?
A mi només em molesta quan la gent no és educada amb mi. És a dir, una mica el que fa el personatge del vigilant a la Colònia de Güell. Em tracta com si fos un bufó, un titella, saps? I això ho visc com una falta de respecte. Però si la gent em diu “gràcies, m'ho passo molt bé veient la sèrie”, estic encantada de conèixer-los i em diuen “jo també”. I si algú de forma educada em demana una foto, me la faig, estic superagraïda. Si això em semblés malament, ja no m’hi dedicaria, aquesta feina. 

I t'hi trobes molt sovint?
Força. És a dir, la gent pot mirar Plats Bruts en bucle, i això vol dir que sempre estic amb aquest personatge viu ara mateix.

Com a actriu, el fet que al principi de la teva carrera hagis fet un paper i després molts altres, però que et recordin sobretot per aquest primer paper, t’incomoda?
És complicat de dir. No soc una persona nostàlgica. M'agradaria poder parlar del present i del futur. Estic contenta, però no m'hi vull entretenir. Clar que m'agradaria fer més personatges i que la gent no només em vegi com l'Emma. Fins i tot a vegades la gent em diu Emma i ja contesto. Aquest personatge està molt dins de molta gent.

“A vegades la gent em diu Emma i ja contesto. Aquest personatge està molt dins de molta gent”

I en el teu present i futur com t'hi veus?
Bé, soc una persona que té plan A, B i C i faig moltes coses alhora, no només com a actriu sinó en altres professions. Tinc responsabilitats, com una filla i pagar la universitat, així que econòmicament soc una supervivent. Aquesta independència em permet fer només projectes que em venen de gust i em fan feliç. Ser actriu és vocacional per a mi. Aquesta independència també implica que en faig menys del que m'agradaria, però no em queixo.

Hi ha sitcoms com Friends, Plats Bruts, Jet Lag que encara són molt populars. Què fa que continuïn essent un èxit després de 20 anys o més?
Primer de tot, els guions. La sitcom normalment es roda en un plató amb tres sets diferents, amb plans mitjans i generals. Té un molt bon guió i una bona interpretació. Avui dia, el cinema i els efectes especials permeten fer moltes més coses, però la clau d'una sitcom és la història, la construcció de personatges i les trames.

Com ha canviat la televisió, què espera el públic?
Som grans consumidors de ficció, cada vegada més. La ficció s'ha industrialitzat: abans et demanaven escriure capítols i ara la indústria pressiona per produir com una cadena de muntatge, i això afecta la qualitat. Per això formats curts com els capítols de cinc minuts d’Ets i Uts tenen èxit: s’adapten al consum ràpid i compacte que demana el públic, sobretot el més jove. Les històries són les mateixes, però els matisos canvien amb l’actualitat. La connexió entre adolescents i pares és la mateixa que abans, només que ara hi ha mòbils.

“Hem gravat ja 20 capítols d'’Ets i Uts’ i a partir del 4 de novembre se’n penjaran 5 més”

Quina sèrie estàs mirant ara?
Últimament miro pel·lícules. Hi una sèrie que he vist moltes vegades amb la meva filla, que passa en una comissaria dels Estats Units, Brooklyn 99. És la meva sèrie d'encefalograma pla.

Moltes gràcies, Mònica. Esperem veure més d’Ets i Uts.
Gràcies a vosaltres. Hem gravat ja 20 capítols i a partir del 4 de novembre se’n penjaran 5 més.