Es mostra un quadre clàssic, de clares influències holandeses. Pinzellades difoses, foscos ennuvolats —sembla Rembrandt. En aquesta ocasió, el mestre ha representat un home gran, de vestit d'home burgès i uns grans bigotis. La pregunta que es fa als espectadors és ben clara: en quin any es va pintar l’obra? Alguns proven sort amb el segle XVII. D’altres, més escèptics, responen amb una data més propera. Pocs encerten l’any: el 2016. 

A l’Ateneu Barcelonès, ahir es va oferir al públic la sessió Art i intel·ligència artificial: excloents o complementaris?, una tertúlia amb artistes sobre la intrusió de les noves tecnologies a l’actual panorama creatiu. Des d’un inici, els assistents han pogut fer-se partícips de l’intercanvi amb un Kahoot, en què s’han exposat diverses obres creades amb algoritmes per provar de diferenciar-les de quadres i fotografies reals. 

L’obra de Rembrandt, per exemple, no és del mestre holandès, sinó d’una intel·ligència artificial que va basar-se en més de tres-cents quadres per copiar-ne l’estil. Les implicacions d’aquesta tecnologia ja poden veure’s a la difusió de notícies falses al web, i fan replantejar-se el futur que podria tenir l’art amb la incorporació d’aquestes noves tecnologies. En aquest sentit, la xerrada ha comptat amb una artista electrònica i una dissenyadora gràfica; na Mónica Rikić i l'Alba Font, que han donat el seu parer al respecte. 

Fonaments d’un paradigma 

Discutir sobre la substància artística remet, necessàriament, a l’eterna discussió sobre l’art; sobre què el defineix i el fa diferenciar de qualsevol altra creació, humana o no.

Hi ha definicions més clàssiques, com la de George Dickie, qui es basa en l’estatus com a element diferenciador, o bé la teoria voluntarista, que afirma que l’art només ho és quan és intencionat. Les noves realitats, però, requereixen noves aproximacions a aquest vell dilema. 

“Les definicions sobre l’art són molt mutables, però cal entendre que l’art sempre vindrà de l’ésser humà”, ha afirmat Rikić. “Es tracta d’una atribució cultural que els oferim”, ha afegit.

A aquest mateix respecte, Font ha tingut en compte una variable clau: és el focus de la qüestió a l’objecte, o al subjecte? Que no ens influeix, saber qui ha estat l’autor d’una o d’altra obra? “Tot pot reduir-se en la reproductibilitat de la tècnica humana”, insisteix Rikić. “La creativitat de la IA es basa en els nostres canons; aprenen per acumulació — en certa manera, el Chat GPT no és més que un Google en esteroides”, ha afirmat. 

Por a allò per conèixer

La persecució de la tecnologia té a occident una llarga tradició. Ja abans dels luddites, el 1642, Baltasar Gracián deixava escrit que l’avenç tecnològic havia portat el desenvolupament creatiu a un punt difícilment superable per l’ésser humà. Aquest escepticisme, que ja va succeir amb altres novetats com la fotografia, han portat Rikić a apreciar una “subjectivació de la tecnologia per demonitzar-la”. 

“M’amoïna molt més Spotify com a concepte que si els artistes més escoltats són o deixen de ser Intel·ligències Artificials”, ha conclòs Rikić. La remuneració pràcticament inexistent per la majoria dels creadors revela la problemàtica de serveis on demand com la del gegant musical, però, si hagués de trobar-se un problema a les IA, no seria pas aquest, sinó d’altres ben diferents. 

Error de base 

El millor exemple per entendre les complicacions de la nova tecnologia ha pogut trobar-se a la mateixa tertúlia. Els punts de llibre distribuïts entre els assistents mostren una representació impressionista d’una trobada informal, entre llibres i cafès. La qüestió és que els primers intents de crear la il·lustració, que va ser dissenyada amb una IA, havia donat com a resultat un grup de joves íntegrament compost per homes. 

Atès que la tecnologia es nodreix de la informació que recopila del nostre món (un de xenòfob i masclista), basarà els seus resultats en allò que aprèn. En altres paraules, si la IA no relaciona un “grup jove de persones llegint i dialogant” amb el sexe femení, aquesta no aportarà resultats que se n’incloguin.

De la mateixa manera, no es representa a cap persona racialitzada a menys que això s’expliciti. Afortunadament, conèixer aquestes limitacions per corregir-les i treballar-hi al respecte ens permet anar més enllà, i aprofitar aquesta nova eina. 

Un nou món (de possibilitats)

Analitzar la natura del mateix art i la forma en què les noves tecnologies poden adaptar-se permet crear obres completament inèdites. La renovació es manté alhora que s’evita l’estancament, i sorgeixen aproximacions que no s'havien practicat abans. 

A una exposició de fa uns anys, per exemple, la mateixa Rikić replantejava les inseguretats humanes a través de la robòtica. D’aquesta manera, va crear aparells com el robot amb síndrome de l’impostor, en què posa en dubte fins a quin punt seríem capaços de subjectivar la màquina a través de l’empatia —el robot pateix molt perquè no vol ser art, i si l’espectador ho creu convenient, se'l pot “matar” prement un botó. 

Aquesta representació, igual que el robot creat per patir una crisi existencial i que insisteix en “no voler jugar amb ningú”, són només alguns dels casos de reinterpretació artística possibles gràcies a aquests avenços. Així, ens permeten desfer-nos d’una visió escèptica en excés i abraçar el que, per molts, és un senyal de progrés.