L’exgeneral Ratko Mladic ha mort aquest dijous a la presó de la Haia als 83 anys. Va ser el cap militar serbobosnià durant la guerra civil a Bòsnia (1992-1995) i un dels responsables de crims de guerra com la matança de 8.000 persones a Srebrenica o els bombardejos indiscriminats sobre Sarajevo.

El 2017, el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia (TPII) va condemnar l’anomenat “carnisser dels Balcans” a cadena perpètua després de declarar-lo culpable de deu dels onze càrrecs dels quals estava acusat, entre els quals genocidi, crims de guerra i contra la humanitat.

Ratko Mladic, l’any 2011 davant el Tribunal Penal Internacional (EFE)

Mladic va romandre fugit de la justícia internacional durant 15 anys, fins que va ser detingut el maig del 2011 a Lazarevo, una petita localitat situada a uns 100 quilòmetres al nord de Belgrad.

Criminal per a uns, heroi per a d’altres

El TPII va imputar a Mladic la direcció de la campanya de terror contra la població civil a Sarajevo, un setge de gairebé quatre anys en què van morir més de 10.000 persones, entre elles uns 1.500 infants.
Així mateix, se’l va responsabilitzar del genocidi comès el juliol del 1995 a l’enclavament de Srebrenica, una zona declarada “segura” per l’ONU que va caure en mans de les seves tropes davant la passivitat dels cascos blaus neerlandesos.

“Hem regalat la Srebrenica sèrbia al poble serbi. Ha arribat el moment de venjar-nos dels ‘turcs’”, va declarar Mladic davant les càmeres després de prendre la ciutat, emprant un terme despectiu per referir-se als musulmans bosnians.

Mentre que per als bosnians musulmans i els croats va encarnar la barbàrie del conflicte, sectors ultranacionalistes serbis el van continuar considerant un heroi tràgic i van acusar el TPII d’actuar com un organisme “antiserbi”.

Deteriorament de la salut i desafiament al tribunal

Els seus anys de reclusió al centre de detenció de Scheveningen (la Haia) van estar marcats per un deteriorament constant de la seva salut, múltiples intents dels seus advocats per suspendre el procés i una actitud desafiant al jutjat, on justificava les seves accions com a actes de defensa de la població sèrbia.

En els últims anys va patir diversos accidents cerebrovasculars, però el tribunal va rebutjar les peticions del govern serbi i de la família perquè el condemnat fos traslladat a un hospital de Belgrad, al·legant que a la Haia rebia tota l’atenció mèdica necessària i podia rebre visites familiars.

Ja durant la lectura de la seva condemna, el 22 de novembre del 2017, Mladic va patir un episodi d’hipertensió i va començar a cridar contra els jutges, fet que va provocar que fos expulsat de la sala abans que es dictés la sentència definitiva.

Nascut el 12 de març del 1943 al poble bosnià de Božinovići, Mladic va créixer sense pare, un partisà comunista assassinat durant la Segona Guerra Mundial per la guerrilla ústaixa croata, aliada dels nazis.

El 1965 es va graduar com el primer de la seva promoció a l’Acadèmia Militar de Zemun i va ascendir en l’escalafó de l’Exèrcit Popular Iugoslau (JNA), on va servir a Macedònia, Kosovo i Croàcia.

De comunista convençut a líder ultranacionalista

Els qui van servir amb ell van assenyalar que Mladic va experimentar una ràpida metamorfosi, i va passar de ser un oficial comunista convençut a un fervent ultranacionalista serbi.

El 1991, amb la desintegració de la federació iugoslava i l’esclat de les hostilitats a Eslovènia i Croàcia, va assumir el comandament del Cos de Knin de la JNA.

Centre Memorial de Potocari a Srebrenica, on Mladic va ser responsable de l'assassinat de més de 8.000 musulmans bosnians (EFE)

La seva figura va adquirir transcendència internacional el maig del 1992, quan va ser nomenat comandant del recentment creat Exèrcit de la República Srpska (VRS).

D’aquella època daten enregistraments en què ordenava disparar a l’artilleria que envoltava Sarajevo, entre els quals: “Dispareu a Velesici; allà no hi ha gaires serbis”.

Desafiaments a Occident i anys a la clandestinitat

Conegut pel seu caràcter temperamental, el 1994 va arribar a respondre a les amenaces d’intervenció de l’OTAN amb la frase: “Si ens bombardegen, jo bombardejaré Londres”. Tot i que el líder polític serbobosnià Radovan Karadzic va intentar destituir-lo poc abans del final de la contesa, Mladic va mantenir el suport de la cúpula militar.

Després de la signatura dels Acords de Dayton (1995), va ser apartat formalment del càrrec i el 1996 va passar a la clandestinitat. Durant la presidència de Slobodan Milosevic a Belgrad, Mladic va viure amb relativa impunitat a la capital sèrbia, on se’l va veure sovint en restaurants, recintes militars i esdeveniments esportius.

Després de la caiguda del règim l’octubre del 2000 i de l’enduriment de la pressió internacional, l’exgeneral es va amagar amb el suport d’una xarxa clandestina formada per familiars i antics militars.

En l’àmbit personal, va estar casat amb Bosa Mladic, amb qui va tenir dos fills, Darko i Ana. Aquesta última es va suïcidar a Belgrad el 1994, als 23 anys, utilitzant la pistola preferida del seu pare en plena guerra de Bòsnia, un fet que va marcar profundament el cap militar.

Text de Vesna Bernardic