Hi ha un munt de llibres que parlen sobre la mort, i d’altres que aconsegueixen que el lector pensi en la seva pròpia vida. La mort d’Ivan Ilitx pertany als segons. Publicada el 1886, aquesta novel·la curta de Lev Tolstoi se situa a la Rússia del segle XIX i explica els últims dies d’un magistrat que, aparentment, ho ha aconseguit tot: una bona carrera, una posició social respectable, una casa ben decorada i una família. Però, quan la malaltia entra en escena, aquesta vida que semblava sòlida comença a desfer-se.

Segons alguns analistes de l’obra de l’escriptor rus, Tolstoi escriu l’obra en un moment de profunda crisi personal i espiritual. Quan tenia 50 anys, l’autor va travessar un període de qüestionament que el va portar a replantejar-se la manera d’entendre la vida, la moral i la religió. En aquest sentit, La mort d’Ivan Ilitx pot llegir-se també com una exploració literària d’aquesta crisi: què passa quan, davant de la mort, ja no podem continuar amagant-nos darrere de les convencions?

Una vida en pilot automàtic

Ivan Ilitx no és un personatge extraordinari. I precisament aquí rau part de la força del llibre. És un home que ha seguit el camí que la societat li ha marcat: estudiar, prosperar professionalment, casar-se, tenir una bona casa i mantenir les aparences. No sembla que hagi pres grans decisions equivocades. El problema és que gairebé mai no es pregunta si aquella vida és realment la que vol.

La seva existència funciona com una mena de llista de tasques: aconseguir una cosa, després una altra, i continuar avançant. Una manera de viure que, llegida avui, resulta sorprenentment familiar. Ivan Ilitx viu pendent del que toca fer, del que està ben vist i del que li permet conservar el seu estatus. Té, però, molt poc temps per preguntar-se per què ho fa. 

La malaltia trenca aquesta rutina. Un accident domèstic aparentment insignificant mentre decora la seva nova casa acaba desencadenant un procés que el conduirà a la mort. I és aleshores quan tot allò que havia construït comença a perdre sentit.

"Potser no he viscut com calia?"

---

Aquesta és una de les preguntes que converteixen el llibre en alguna cosa més que el relat d’una agonia. Quan Ivan Ilitx entén que morirà, també comença a sospitar que potser ha viscut malament. La pregunta és senzilla però devastadora: i si la vida que he construït no és realment la meva? 

Tolstoi qüestiona així una idea d’èxit basada en els diners i les aparences. Ilitx ha après a mesurar la seva vida pel que té i pel lloc que ocupa, però no pel que és. La seva malaltia li treu, una rere l’altra, totes les estructures que li donaven seguretat i l’obliga a mirar-se sense els filtres que havia construït. 

Per això la novel·la continua interpel·lant el lector gairebé 140 anys després. En una societat encara molt marcada pel consum, la feina, l’estatus i la necessitat de projectar una determinada imatge, la vida d’Ivan Ilitx no sembla tan llunyana. 

La soledat d’estar davant la mort

Un dels aspectes més incòmodes del llibre és la manera com Tolstoi retrata les persones que envolten el protagonista. La novel·la comença, de fet, després de la seva mort, amb els companys de feina més preocupats per les conseqüències que tindrà la seva desaparició en les seves pròpies carreres que no pas per la pèrdua d’un ésser humà.

Aquesta fredor es manté durant la malaltia. Ivan Ilitx se sent cada vegada més sol perquè els altres no volen mirar de cara allò que ell viu: la proximitat de la mort. Però aquesta soledat també pot entendre’s com el resultat de la vida que ell mateix ha construït. Ha buscat durant anys una existència basada en les aparences i les convencions i, quan arriba el moment de necessitar una connexió real amb els altres, gairebé no la té. 

En aquest sentit, fins i tot l’odi que sent cap a les persones que l’envolten pot llegir-se com un mirall. Potser no només els odia a ells. Potser també s’odia a si mateix per haver arribat fins allà sense haver-se preguntat abans si aquella era la vida que volia.

Un llibre breu que es queda molt temps

Una de les grans virtuts de La mort d’Ivan Ilitx és precisament la seva brevetat. Tolstoi no necessita centenars de pàgines per construir una reflexió sobre la vida, la mort, els diners, la soledat i les relacions humanes. En poques pàgines aconsegueix fer que el lector es pregunti per les seves pròpies prioritats. 

I potser aquesta és la raó per la qual una obra escrita a la Rússia tsarista del segle XIX pot resultar tan contemporània. Ivan Ilitx no només és un jutge que mor. És també el reflex d’una manera de viure que consisteix a avançar sense aturar-se gaire a preguntar-se cap a on. 

Tolstoi no volia simplement explicar-nos com mor un home, sinó obligar-nos a pensar com vivim nosaltres abans que arribi aquest moment. I aquesta és una pregunta incòmoda, però també una de les millors coses que pot provocar la literatura.