Multipolaritat en marxa: com els BRICS+ reclamen el seu lloc en la governança global - Diari de Barcelona
22 d’octubre de 2024, Kazan, Rússia. Vladimir Putin, president del país, rebia amb joia les més de 30 delegacions estrangeres que acudien a la celebració de la setzena cimera BRICS. Des de Xi Jinping, president de la Xina, fins a Mahmoud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina, o Antonio Guterres, secretari general de les Nacions Unides. “Putin reuneix els aliats per demostrar que la pressió d'Occident no funciona”, titulava la BBC.
La majoria de grans mitjans europeus s’hi referien en el mateix sentit: el fòrum BRICS a Kazan no era més que una eina de Putin per mostrar al món que no estava aïllat. Però les diverses missions diplomàtiques que s’hi van presentar sumaven gairebé el 60% de la població mundial. La contradicció entre la narrativa oficial i la projecció del seu desig xocava de manera manifesta amb la realitat internacional.
“Aquesta no era la meta de la cimera de BRICS, és la bombolla mediàtica a Europa el que va provocar aquest impacte. Alguns se sorprenen que els països del sud global tinguin relacions amb Rússia i no s’uneixin a les sancions, però és que cadascun d'ells ha patit alguna violació occidental alguna vegada”, comenta al DdB Anton Cherepov, primer conseller de l’ambaixada russa a Espanya.
Un ordre en descomposició
"Aquesta és el senyal que volem enviar, que Rússia està aïllada”, deia el 2022 Josep Borrell, llavors Alt Representant de la Unió Europea en Afers Exteriors. Les sancions i el bloqueig comercial no només havien d'afectar l’economia russa, sinó que l’aïllament diplomàtic de les grans potències occidentals havien de ser suficient com per què la resta del món obeís la direcció imposada.
“L'ordre mundial ja ha canviat. En el moment que es produeix la guerra d’Ucraïna i Occident sanciona econòmicament Rússia… en qualsevol altre moment, aquestes sancions haguessin ofegat completament Moscou. Això ja és la simple demostració que l'ordre internacional ja no està monopolitzat per Occident”, explica al Diari de Barcelona Pelayo Corella, professor de la School of International Business-UPF.
“L’abús d’occident amb les sancions ha fet que tingui un problema de credibilitat i una pèrdua de projecció i reconeixement, d'aquí l’interès dels BRICS+ en crear un sistema alternatiu”, afegeix Corella.
L'ascens del segon mandat de Donald Trump, president dels Estats Units, ha accelerat el que ja és una realitat compartida: l’ordre mundial dominat per Occident, sorgit arran de la Segona Guerra Mundial i accentuat a partir de la dissolució de l'URSS als anys 90, està en plena transformació. Els EUA, sota la influència del trumpisme, està reconfigurant la seva esfera d’influència mitjançant relacions comercials i diplomàtiques que fins ara mantenia amb els seus veïns, el Canadà i Mèxic. També ha canviat la seva postura respecte al seu aliat tradicional, la Unió Europea, i al seu enemic històric, el Kremlin.
Per la seva banda, la UE busca mantenir la seva posició hegemònica consolidant un front identitari contra Rússia i accelerant una política exterior autònoma respecte a la Casa Blanca. Així, el bloc occidental s’ha fragmentat després de 80 anys d’estreta cooperació: “Estic realment preocupat per la governança global. Necessitem tenir organitzacions globals més representatives, però lamentablement anem en la direcció oposada”, explicava en una entrevista amb el DdB Jim O’Neill, l’economista creador del terme BRIC l’any 2001.
Aquesta situació no agafa desprevinguts els països BRICS, que fa anys desenvolupen una alternativa amb diferents plantejaments per reestructurar l’ordre mundial. La plataforma ha aconseguit reunir nacions de diferents tradicions culturals, polítiques i econòmiques, però amb una mateixa reivindicació: el nou ordre mundial ha de donar espai i protagonisme als fins ara oblidats o menystinguts.
“Els BRICS neixen precisament per fer front a l'hegemonia unipolar dels EUA, que durant trenta anys ha tingut resultats negatius per a tothom. En lloc de fer una PAX americana es van ficar en una sèrie de guerres que no van portar cap benefici ni per a ells mateixos”, explica al Diari Ignacio García-Valdecasas, ambaixador espanyol retirat i analista internacional.
Eix antihegemònic o bloc de contrapoder?
Davant la magnitud d’aquest repte, els BRICS+ han sintetitzat el seu projecte en una sèrie de punts clau que sostenen la preuada hegemonia occidental. La reforma del Consell de Seguretat de l’ONU; la revisió de les institucions econòmiques de Bretton Woods — el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI) i l'Organització Mundial del Comerç (OMC), la primacia del dòlar com a moneda de referència del comerç internacional, l’ús arbitari de les sancions i bloquejos econòmics, l’acceptació dels models polítics no-occidentals com a vàlids en la cooperació internacional i la incorporació de noves potències i païsosdel Sud Global en els espais de decisió.
"Els BRICS+ són un eix, no és sòlid encara, però sí que és un eix antihegemònic respecte als EUA. El que no sabem és exactament on anem ni a quin ritme, però sí que sabem que estem en una evolució de la unipolaritat hegemònica dels EUA a un món multipolar on hi haurà blocs i eixos. I distingeixo entre els blocs i els eixos perquè hi haurà una certa geometria variable. Un podrà pertànyer a un bloc en unes qüestions i a un eix en altres. Els eixos ho seran de poder, com els BRICS+, i els blocs serà quelcom més sòlid on hi hagi més coses en comú dels que s'adhereixin”, afirma Garcia-Valdecasas.
Els membres BRICS+ tenen diferents estratègies per adherir-se a aquest eix com nacions que el formen. Per a Rússia i l’Iran, es tracta més aviat d’una necessitat existencial de consolidar alternatives creïbles als bloquejos occidentals. Per a la Xina, es tracta de liderar un espai no-occidental en consonància amb les seves ambicions d’ocupar un rol hegemònic en l’esfera internacional. Per a altres països com Indonèsia, Sud-àfrica o Egipte, és l'espai més idoni per jugar un paper protagonista que representi les veus del sud global.
El cas de l'Índia és paradoxal, ja que combina la seva participació en els BRICS+ amb la membresia en altres fòrums com el G20, l’Organització de Cooperació de Shanghai o el QUAD (que inclou Austràlia, el Japó i els EUA). "Això no és ambigüitat estratègica, com diuen, sinó autonomia estratègica per prendre decisions sobiranes sense seguir cap grup. En el passat vam estar en el moviment dels no-alineats, i ara som multialineats", comenta l'ambaixador indi a Espanya, Dinesh Patnaik.
Els BRICS+ contra Bretton Woods
L’ambició de les reformes proposades són també le reflex de la seva dificultat, i la del Consell de Seguretat de l’ONU és on els xocs d’interessos entre els BRICS+ s’hi manifesten clarament. “És molt difícil, ja que els seus membres no volen compartir el seu poder. No crec que es produeixi sense que passi un cataclisme internacional”, comenta Garcia-Valdecasas. Com a país més poblat del món, l’Índia reclama el seu seient al Consell, i tot i que el conseller rus Cherepov admet que “l’Índia i Brasil tenen dret a ser els futurs membres”, tot i que per ara el debat està entorn la seva inclusió “com a membres no-permanents”.
Respecte el BM i l'FMI, els EUA disposen del 15% de les quota d’ambdues institucions d’acord amb el finançament que hi aporten, percentatge que els atorga dret a veto. Per tant, és Washington qui decideix si s’entreguen o no els prèstecs per projectes de desenvolupament o per fer font crisis de balança de pagaments.
El 2015 els BRICS van fundar el Nou Banc pel Desenvolupament, presidit per l’expresident brasilenya Dilma Rouseff, per reduir-ne la dependència, finançar projectes en països en desenvolupament sense condicionants polítics a canvi, i promoure l'ús de monedes locals enfront l’omnipresència del dòlar. “No només treballen en qüestions econòmiques, també han creat una lliga universitària per fomentar el coneixement del sud. Davant de Harvard o Oxford també volen crear el seu marc universitari”, explica al DdB Aníbal Garzón, autor del llibre BRICS: La transició cap a un ordre mundial alternatiu (Akal).
“Benvinguts al club, europeus”
Garzón aplica la “dialèctica marxista” a la realitat internacional i suggereix un possible desenllaç: “Els BRICS no tenen perquè ser la finalització del canvi d’ordre, sinó que pot ser un procés de transició. Tenim una tesi —l’ordre unipolar—, tenim una antítesi —els BRICS+—, i el resultat del xoc hauria de ser la síntesi, és a dir, la reforma de l'ordre mundial. En la dialèctica proletariat-burgesia el proletariat ha de desaparèixer, i també la plataforma BRICS+ com a eix de poder secundari”.
“No ho veig com un joc de suma zero, en què si l'Est s'alça, vol dir que l'Oest cau. Ho veig com un joc de suma positiva, per a les qüestions globals és important que tant l'Est com l'Oest s'alcin per a l’equilibri del món. Però Europa ha tingut una posició contradictòria: a Gaza van acollir l’alto el foc. Però quan els americans discuteixen amb els russos sobre la pau a Ucraïna, Europa diu que no volen acabar la guerra. El Sud Global ens hem estat enfrontant a això en els últims 60-70 anys, amb decisions preses per persones de fora de la regió, i Europa per primera vegada està sentint com és que les decisions sobre si mateixa siguin preses per persones de fora. Benvinguts al club, europeus, ho hauríeu d’entendre”, sentencia l’ambaixador indi Patnaik.
L'ascens dels BRICS+ no és només un realineament geopolític, sinó el símptoma d'un ordre mundial en descomposició. La resistència d'Occident a cedir espais de poder ha deixat de ser una barrera infranquejable. Europa, dividida i en declivi econòmic, veu com la seva influència es dilueix davant potències emergents i al Sud Global, que exigeix no només representació, sinó redistribució.
El que era un procés gradual de transformació s'ha convertit en una acceleració històrica: el món avança cap a un sistema multipolar, on vells paradigmes —com el domini del G7 o l'unilateralisme estatunidenc— es fragmenten. La incògnita ja no és si l'ordre canviarà, sinó com ho farà i qui s'avançarà a les oportunitats. En molts d'aquests països emergents es pregunten si Occident acceptarà compartir l'escenari, o si insistirà a viure d'esquena a un món que s'afanyen a intentar demostrar que ja no li pertany.






