"M’hi vaig obsessionar moltíssim. Només veia entrenament, exercici cardiovascular i menjar. Això no és sa per a ningú", declara Marta Lucas, professora, nutricionista i entrenadora, que va competir durant uns mesos en culturisme, una disciplina en què cada àpat i cada entrenament es planifiquen amb un objectiu: guanyar múscul, reduir greix i exhibir un cos més definit.

Evolució física de Marta Lucas al llarg del seu procés d’entrenament i competició. Les imatges mostren diferents moments de la seva transformació corporal i definició muscular. Fotografies cedides per Marta Lucas.

Durant aquella preparació, explica, el recompte de macronutrients va desplaçar el plaer de menjar i la vida social va quedar subordinada a l’objectiu físic. El múscul havia deixat de ser només el resultat de l’exercici: s’havia convertit en una mesura constant d’autoexigència.

Lucas no presenta la seva experiència com un cas de consum d’anabolitzants. El seu testimoni il·lumina una fase anterior i sovint invisible: el moment en què el cos mai no sembla prou gran, prou definit ni prou preparat. És en aquest terreny —la comparació, la por de no arribar a l’ideal i la urgència per transformar-se— on els esteroides poden aparèixer com una drecera. "No podem posar al mateix sac les proteïnes i els esteroides", adverteix, "les primeres són nutrients; els segons, fàrmacs amb activitat hormonal que, fora d’una indicació i un seguiment mèdics, poden deixar seqüeles físiques, emocionals i psicològiques".

El relat de Lucas mostra una de les pressions que poden precedir l’ús de la química. Susana Conde, entrenadora personal amb més de dues dècades d’experiència, ha vist què passa quan aquesta exigència troba la promesa d’un resultat més ràpid. "Fa 23 anys, els anabolitzants estaven pràcticament restringits als atletes professionals i als culturistes", recorda. Ara, diu, "també circulen entre usuaris recreatius, a través de canals digitals i laboratoris clandestins. Estem vivint una autèntica pandèmia del gimnàs, en què l’estètica passa per davant de la salut".

Aquesta normalització té una altra cara: un mercat il·legal que prospera en silenci. Santi López, cap de la Unitat Central de Consum de la Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra, assenyala una doble opacitat. L’anonimat digital i els enviaments fragmentats oculten el venedor; el comprador, fins i tot si rep un producte adulterat, pot no denunciar-ho per vergonya, por o perquè no es considera víctima. "El principal problema és la traçabilitat. La venda en línia, l’anonimat digital i els enviaments fan molt difícil controlar el producte", explica. Aquest silenci impedeix saber quantes persones consumeixen i quines seqüeles pateixen. López és contundent: "Avui hi ha molta demanda. S’ha perdut la por".

Marta Lucas, nutricionista: "No podem posar al mateix sac les proteïnes i els esteroides, les primeres són nutrients. Els segons, fàrmacs"

El silenci també ha condicionat l’elaboració d’aquest reportatge. Tot i que els estudis detecten més consum entre els homes, trobar testimonis masculins disposats a parlar-ne en primera persona va ser una de les principals dificultats. Molts es van sentir qüestionats; alguns van interpretar la petició com una acusació implícita i d’altres van rebutjar l’entrevista fins i tot amb l’anonimat garantit. Aquesta reacció no és una prova estadística, però revela el pes de la culpa, l’estigma i la por de ser assenyalat.

La mirada de la psicòloga Patricia Barba ajuda a interpretar aquesta resistència. "Ho volem tot per a ahir. La pressió estètica és més intensa que anys enrere perquè el bombardeig a través dels dispositius electrònics és constant", afirma. Situa darrere l’obsessió tres forces —la insatisfacció, la validació externa i la necessitat de control— que poden convertir el cos en una tasca sense final. En una masculinitat que premia l’autosuficiència, admetre inseguretat o dependència pot viure’s com una feblesa i alimentar encara més el silenci.

Aquestes veus no descriuen una cadena inevitable, però sí tres capes connectades: l’ideal físic, la normalització de les substàncies i el mercat opac que respon a la demanda. Així, el cos musculat pot convertir-se en credencial d’èxit, control, realització i seguretat. És en aquesta exigència, i no en el fet d’entrenar per salut, on la cura comença a assemblar-se a una forma d’esclavitud envers el propi cos.

Quantes persones consumeixen anabolitzants a Catalunya? No se sap. No hi ha un registre únic i les enquestes disponibles analitzen poblacions, territoris i períodes diferents. A més, depenen de respostes sobre una pràctica clandestina i no estudien específicament els gimnasos. Per això no permeten mesurar-ne la magnitud ni l’evolució.

L’enquesta estatal ESTUDES 2025, feta a 35.256 estudiants de 14 a 18 anys, situa el consum en el 0,6 % algun cop a la vida i en el 0,5 % l’últim any, el mateix percentatge que el 2023. És un ús minoritari que no mostra un augment recent entre els escolars, però que no retrata els adults dels gimnasos.

Del medicament al mercat clandestí

Per a l'agent López, la frontera no depèn només de la substància, sinó del circuit. Alguns anabolitzants tenen usos clínics legítims amb diagnòstic i control mèdic. Però la venda és il·legal si qui els ofereix no hi està autoritzat o actua fora dels canals regulats; aleshores pot haver-hi un delicte contra la salut pública, no només un engany al comprador. L’AEMPS recorda que la venda telemàtica de medicaments amb recepta està prohibida a Espanya. Fora del circuit legal, ningú no en garanteix la composició, la dosi ni la conservació.

L’anomenat cas de l’"endocrí influencer" Alex Costa mostra com aquest negoci pot disfressar-se de normalitat. Entre el gener i finals de novembre del 2025, els Mossos van investigar una xarxa presumptament liderada per un endocrinòleg amb coneixement de la matèria i una gran audiència digital. La formació i la rellevància pública componien, en paraules de López, "la cara legal i bonica del cas": el context ideal per inspirar confiança i atreure clientela. La cara B era un negoci presumptament lucratiu de medicaments il·legals procedents, en part, de laboratoris clandestins under o fake, amb aparença de fabricants reals però sense les mateixes garanties.

"Alguns anabolitzants tenen usos clínics legítims amb diagnòstic i control mèdic. Però la venda és il·legal si qui els ofereix no hi està autoritzat"

"El principal problema és la traçabilitat", assenyala López. La venda web permet ocultar l’autor i fragmentar els enviaments. Alhora, el consumidor sovint amaga l’ús, fet que impedeix quantificar el fenomen i facilita que el negoci continuï. La policia pot detectar una tendència, però no establir-ne la magnitud real.

López vincula la demanda amb la banalització del risc i la necessitat de validació externa, amplificades per unes xarxes que converteixen cossos excepcionals en models quotidians. Els esteroides es presenten com un multiplicador ràpid dels resultats de l’entrenament. Abans, diu, el consum s’associava sobretot al culturisme; avui ha arribat a l’usuari recreatiu.

"S’ha democratitzat l’ús", resumeix. Mentre hi hagi demanda, hi haurà qui intenti lucrar-se’n. La credencial mèdica o la popularitat digital poden fer semblar segur el producte; la clandestinitat hi afegeix riscos imprevisibles. El venedor cobra la promesa d’un altre cos. El consumidor n’assumeix les possibles seqüeles.

El múscul com a validació i refugi

Entrenar protegeix la salut física i mental. El problema comença quan el cos deixa de valorar-se pel que pot fer i es converteix en un projecte que cal exhibir, comparar i corregir sense descans. Aleshores, el múscul passa a prometre validació, control i seguretat a qui sent que mai no és prou.

Les xarxes intensifiquen aquesta pressió. Una revisió sistemàtica del 2025 de 60 estudis sobre homes associa els continguts centrats en l’aparença amb una imatge corporal més negativa i una probabilitat més alta de consumir anabolitzants, sense establir-hi causalitat. L'entrenadora Conde ho observa entre adolescents i també entre adults seduïts pels discursos sobre testosterona, rendiment i antienvelliment.

El múscul pot esdevenir així el refugi d’una masculinitat fràgil que exigeix semblar fort i invulnerable, però deixa poc espai per admetre inseguretat o demanar ajuda. La fragilitat no rau en el múscul, sinó en la creença que, sense aquell cos, també es perd valor, identitat o respecte.

Les seqüeles que perduren

El cost queda fora de les fotografies de transformació. L’ús no mèdic d’esteroides s’associa amb alteracions cardiovasculars, hepàtiques, renals i hormonals. En els homes pot reduir la producció d’espermatozoides i causar atròfia testicular i ginecomàstia; en les dones, alteracions menstruals i canvis de veu potencialment irreversibles. També pot comportar ansietat, irritabilitat i trastorns de l’estat d’ànim.

El National Institute on Drug Abuse recull que prop d’un 32 % de les persones que en fan un ús indegut poden desenvolupar dependència. En deixar-los poden aparèixer fatiga, insomni, disminució del desig sexual i depressió. La por de perdre múscul pot empènyer a reprendre’n l’ús i convertir l’aparença en una presó.

Lucas desmunta la promesa d’una drecera sense cost: "Ni els músculs creixen només pel consum ni hi ha cap dosi segura". L’alerta apareix quan l’exercici, l’alimentació i la imatge ocupen tota la vida, deterioren els vincles o la feina i generen patiment.

Cal, doncs, més conscienciació als gimnasos, als centres educatius i a l’atenció sanitària. Prevenir no és demonitzar la musculació, sinó explicar-ne els riscos, oferir ajuda confidencial i actuar abans que el dany perduri. La frontera entre salut i esclavitud es creua quan el benestar queda subordinat a l’aparença. Barba ho resumeix: "Quan una activitat plaent es transforma en una obligació, ja no és una elecció: és una obsessió".