L’any 2007, veure la Beyoncé al Palau Sant Jordi a pista general costava 65 €. Els que han ballat al ritme de Bad Bunny amb la mateixa entrada aquest darrer cap de setmana, han pagat gairebé el doble: 122 €. Els fans omplen estadis cada vegada més grans i assumeixen un cost que no para de créixer per a gaudir dels concerts dels grans artistes internacionals. El factor social del FOMO, en català la “por d’estar-m’ho perdent”, dispara la demanda i en conseqüència el preu d’aquests esdeveniments. Però, a més, la monopolització de la indústri imposa taxes abusives que agreugen la situació. 

La productora Live Nation, que controla el 80% del mercat de les sales de concert va absorbir l’any 2010 la companyia Ticketmaster, líder en la venda i distribució d’entrades. Aquesta fusió, segons el govern dels Estats Units bloqueja la competència perquè permet que s’estableixin contractes d’exclusivitat que inflen el preu de les entrades del concert, aplicant tarifes addicionals que perjudiquen els consumidors.

El jurat federal dels EUA ha declarat a Live Nation culpable de delicte de monopoli, però el jutge que presideix el tribunal encara ha de determinar les condemnes corresponents que podrien forçar la dissolució del grup, segons informa France-Presse.

El cas, però, no es limita estrictament als EUA: les reclamacions han travessat l’oceà i el Regne Unit està estudiant les vies judicials. Els reguladors britànics han demanat a la CMA que obri també una investigació al voltant dels efectes de la fusió en la competència del país, tot al·legant que “Live Nation utilitza acords a llarg termini amb termes d'exclusivitat que supediten l'accés a les seves sales a la participació en els seus festivals”. 

Aleshores, per què continuem pagant aquests preus desorbitats? Hi ha dos culpables: el FOMO i l’algoritme. 
La sensació de pertinença a una comunitat de fans, la identificació amb iguals, fa que el públic estigui disposat a fer grans sacrificis per formar part de l’esdeveniment. Hi ha un fenomen de connexió simbòlica entre fan i artista, que es veu exponencial amb la proximitat que garanteixen els concerts. “Es genera un súper FOMO al voltant dels shows”, explica Noelia Ramírez, redactora de cultura a El País i copresentadora del pòdcast Amiga date cuenta, “de manera que simplement ser-hi, al marge de les condicions, ja és un privilegi”. 

Així, el paper de les xarxes socials en aquest fenomen és cada vegada més clau: “Ara mateix, un concert es divideix en etapes: primer, la prèvia, que seria l’excitament per aconseguir entrades (o com es coneix popularment, la ticketmaster war), acompanyada de tota mena de mems”, comenta Ramírez. “Quan estàs dins de la cua virtual, com que ja et sents un privilegiat per estar allà, l'adrenalina de l’és ara o mai et fa comprar l’entrada”, afegeix. Segons explica, després ve la fase del concert pròpiament, i finalment el consum de stories i xarxes properes als artistes.

Menys espai per a la resta

A tot això se li suma que cada vegada hi ha menys crítica cultural i el costum de conèixer i descobrir artistes. Segons Ramírez, actualment el nostre recomanador són plataformes com Spotify, que beneficien els grans grups. “Els petits i mitjans artistes estan en molt de desavantatge ara mateix”.

La periodista creu que això ha provocat que cada vegada quedin menys espais intermedis fins al punt que estan desapareixent els concerts de mitja escala. “Les persones que estan pagant 200 o 250 euros a la revenda per anar a veure Bad Bunny ja no pagaran 40 euros per anar a un concert a la 2 d'Apolo”, afirma.

Ruth Rodríguez, especialista en comunicació cultural, coincideix en el fet que "el consum de música actual exclou els petits artistes, perquè ens gastem el pressupost en el gran artista i no ens podem permetre accedir als més petits".

La transformació de la indústria musical en macroesdeveniments globals, que alhora passen a ser monopolitzats per una empresa, ha fet en conjunt inflar exponencialment els preus i l’ha convertida en “una cosa molt privilegiada”, segons Ramírez. “Un concert que abans estava molt integrat dins la nostra rutina cultural, com anar al cinema o al teatre, ara equival a anar a grans gires o concerts dels artistes que més s’escolten, que són un privilegi”, conclou.