Més d'un segle després que Nicolau Maria Rubió i Tudurí comencés a imaginar una Barcelona connectada pels espais verds, el seu pensament continua sent sorprenentment actual. El Palau del Marquès d'Alfarràs acull fins al 27 de setembre l'exposició Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). Lliçons del paisatge, una mostra que revisita l'obra i el pensament d'una de les figures més influents en la configuració del paisatge urbà de Barcelona.

Organitzada per l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, Barcelona Capital Mundial de l'Arquitectura i el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), la proposta convida els visitants a redescobrir un arquitecte, urbanista, paisatgista, escriptor i artista que va situar el verd com un element essencial de la planificació urbana dècades abans que conceptes com la infraestructura verda o la resiliència climàtica entressin en el debat públic.

Sis lliçons per entendre una manera de pensar la ciutat

L'exposició s'estructura a partir de sis "lliçons de paisatge", cadascuna inspirada en escrits de Rubió i Tudurí, que serveixen de fil conductor per recórrer la seva trajectòria personal i professional.

El primer àmbit, Notes d'uns viatges d'estudis, mostra com els desplaçaments per Europa, Àfrica i els Estats Units van marcar la seva manera d'entendre l'urbanisme. També recorda l'exili a París durant la Guerra Civil, un episodi que va interrompre la seva trajectòria a Catalunya, però que va ampliar encara més la seva mirada internacional.

La segona sala, El problema dels espais lliures, posa en valor el seu sistema de parcs de Barcelona, desenvolupat a partir del 1917. La proposta plantejava una xarxa de parcs connectats a escala metropolitana, una idea que avui s'identifica amb conceptes consolidats com la connectivitat ecològica o la infraestructura verda urbana.

La mostra continua amb El jardí meridional, on s'expliquen els principis del jardí mediterrani defensats per Rubió: una vegetació adaptada al clima, un ús responsable de l'aigua i un disseny pensat per a les condicions ambientals del territori. Uns criteris que avui encaixen plenament amb les estratègies de paisatgisme sostenible.

El recorregut també dedica un espai a El jardí, obra d'art, on es reivindica el jardí com una disciplina artística que combina arquitectura, natura i arts plàstiques, així com a Actar, apartat centrat en la relació amb l'arquitectura moderna i l'interès per adaptar les noves tendències internacionals al context català.

L'última lliçó, La necessitat d'un pla conjunt, sintetitza la visió global de la ciutat, capaç d'abordar des de la planificació territorial fins al disseny dels jardins i espais públics.

Un pensament que manté plena vigència

Més enllà del valor històric dels documents, dibuixos, fotografies i materials exposats, la mostra estableix un diàleg directe amb els principals reptes urbans del present. El canvi climàtic, la necessitat d'incrementar els espais verds, la qualitat de l'espai públic o la convivència entre ciutat i natura són qüestions que Rubió i Tudurí ja plantejava des d'una perspectiva innovadora durant la primera meitat del segle XX.

Aquesta mirada transversal converteix l'exposició en una oportunitat per entendre com moltes de les polítiques ambientals actuals tenen precedents en el pensament d'aquest arquitecte i paisatgista, considerat un dels grans impulsors d'una nova manera de concebre Barcelona.

Comissariada pels arquitectes Enric Batlle, Marina Cervera Alonso de Medina, Víctor Díaz-Asensio García i Josep Mascaró, amb la participació de la historiadora Montse Rivero, l'exposició reivindica una figura fonamental de l'urbanisme català i convida els visitants a reflexionar sobre quin model de ciutat necessita Barcelona davant els desafiaments del futur.