Pocs artistes basen la seva obra en una única ciutat. Nina Barceló és l'alter ego de la cantant barcelonina Mariona Llorens (el Gòtic, 2004). Des del seu debut discogràfic, Roissy (2025), la cantant escriu poemes a Barcelona, una ciutat que ella mateixa descriu com "entre antiga i moderneta". Tot i confessar que "ser un músic emergent fa pal, és ridícul i fa molta vergonya", Nina Barceló aposta per crear el seu propi univers sonor. Amb un imaginari particular, on hi ha “parades de metro i discoteques pijes a l'Upper Diagonal”, que s'expandeix aquest divendres amb un nou EP, Nina de 5 a 7. Amb el llançament, Barceló actualitza el seu imaginari —o el que ella anomena lore— abans de marxar d'Erasmus al setembre. 

Nina de 5 a 7 beu directament del cinema francès dels anys seixanta, l’anomenada Nouvelle Vague. Amb el títol fa una picada d’ullet al film Cléo de 5 à 7 (1962), d'Agnès Varda, robant-li el nom per acabar d'emmarcar una obra que respira l'essència i les imatges d'aquella època. De la mateixa manera que la protagonista de Varda vaga per París observant els carrers i adonant-se de la seva pròpia superficialitat, Barceló adopta l'argument del film per recollir els detalls quotidians d'una tarda barcelonina.

A través d'aquesta referència, Barceló escriu sobre "una joventut desvergonyida, en blanc i negre, que intenta ser elegant, però sempre acaba amb el rimmel corregut", transpirant "la suor de l'estiu". Amb Barcelona com a musa i protagonista absoluta, l’artista reivindica la ciutat davant de "la constant gentrificació o l'excés de turisme".

Aquesta mirada crítica, acompanyada d'un sentit de l'humor costumista, es respira en peces com Les noies de Rocafort, que adapta l'esperit d'un film antic a les vivències de la parada de metro. Passa el mateix amb Tuset Street, el primer senzill de l’EP, on Barceló contraposa sarcàsticament l'ambient exclusiu d'aquella "pijeria" que freqüenta els locals de la zona alta a un ecosistema “més disbauxat, més marrano”.

Les imatges cinematogràfiques es traslladen directament a la música, mitjançant l'ús obsessiu de loops i seqüències repetides d’acords, que serveixen de base per a uns versos que la cantant ha volgut fer "més crus, més curts, més directes i més punyents". Per cristal·litzar la nova sonoritat i allunyar-se de l'univers melodramàtic del seu debut, la barcelonina ha confiat la producció a Ferran Pi —del grup FADES— i al multiinstrumentista Daniel Pérez Cruz. Ambdós creadors han aportat una dosi de “creativitat, frescor i cohesió" a l’EP, elevant-lo a un nivell de professionalitat inèdit en la trajectòria de Nina Barceló.

"La indústria musical catalana és tan petita i alhora hi ha tanta gent, que sovint m'he de recordar a mi mateixa que a mi m'agrada fer cançons."

Malgrat el salt qualitatiu a l’estudi, l'artista manté intacta la seva filosofia d'autogestió, basada en el boca-orella. "Ser un músic emergent fa pal, és ridícul i fa molta vergonya, però també hi ha molta bellesa en generar aquesta comunitat", admet Barceló. Conscient de l'entorn on es mou, l'artista reconeix la dificultat de fer-se un lloc en un sector paradoxalment gran: "La indústria musical catalana és tan petita i alhora hi ha tanta gent, que sovint m'he de recordar a mi mateixa que a mi m'agrada fer cançons". Amb la mirada posada en el futur, té clara la seva estratègia de supervivència: "Pretenc fer això tota la meva vida. Si ja comencés a cremar-me o a esperar certes expectatives del que faig, no arribaria als 25. I tinc pensat fer-ho".

Nina Barceló presenta Nina de 5 a 7 aquest divendres a Parets del Vallès. A la cita, que coincideix amb l’estrena oficial de l’EP, incorporarà les històries en blanc i negre al directe d’una banda musical. Un concert concebut “perquè el públic s'ho passi bé i, sobretot, es deixi absorbir per la densitat emocional d'aquesta calorosa tarda d'estiu barcelonina", que la cantant ha sabut dibuixar a la perfecció.