Durant el dia, el Canòdrom és un indret popular al barri del Congrés i els Indians. Hi ha veïns que prenen el sol, fan exercici, passegen el gos o porten els infants a jugar. Però cada divendres de juliol, quan cau el vespre, aquest espai quotidià es transforma en l’escenari del cinema a la fresca. Avui, en la penúltima sessió del cicle, desenes de persones s’han reunit davant la pantalla inflable per veure Entre les figueres (Taht alshajra, 2022), el debut de la directora franco-tunisiana Erige Sehiri. 

Minuts abans que comenci la projecció, l’ambient és tranquil. Se senten crits d’alegria de nens al parc, mentre les cadires es van omplint en un silenci gairebé sepulcral. A les grades de l’Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica, petits grups de persones comparteixen menjar i beguda entre murmuris. Es presenta el film com a guanyador del Premi Ecoprod a la producció més sostenible a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Cannes 2022 i es posa en valor la “visibilització dels drets de les dones”, un dels seus eixos vertebradors. Quan comença a sonar la música d’introducció a la pel·lícula, alguns infants s’acosten encuriosits, i sorprèn l’escassetat de pantalles de mòbil que brillen en la foscor.

Als pocs segons d’iniciar-se la projecció, s’atura de manera sobtada i breu a causa d’un problema tècnic. Durant uns instants, l’espai queda immers en un silenci i desconcert absoluts, fins que la imatge torna i la sessió prossegueix amb normalitat. La pel·lícula, en àrab i subtitulada en castellà, capta l’atenció de dos dels nens que s’aboquen a mirar, que seuen a terra i s’incorporen espontàniament a l’activitat. 

Sota els arbres i enmig de l’estrès laboral neixen conflictes, enamoraments, confessions i amistats, però també es fan palpables les desigualtats que travessen les seves vides

La proposta de Sehiri avança amb un ritme pausat, construïda a partir de converses quotidianes i silencis que parlen tant o més que els diàlegs. Els plans de colors vívids i la música en moments clau complementen l’atmosfera tranquil·la i íntima de la trama. Ambientada al nord-oest de Tunísia, Entre les figueres segueix una jornada de treball en una explotació agrícola, on un grup d’homes i dones d’un ventall d’edats molt ampli conviuen i cullen figues. Sota els arbres i enmig de l’estrès laboral neixen conflictes, enamoraments, confessions i amistats, però també es fan palpables les desigualtats que travessen les seves vides. 

La falta d’intriga en una pel·lícula cuinada a foc lent fa que els espectadors amb fills s’hagin d’aixecar de tant en tant per atendre i entretenir els més petits. Alguns infants donen una volta i tornen una estona més tard, mentre que d’altres passen corrent per davant de la projecció o fan rebotar una pilota contra la part posterior de la pantalla, que ressona estridentment amb cada impacte. 

La pel·lícula és una crida d’atenció sobre les situacions injustes que encara viuen moltes dones diàriament. Amb converses aparentment ordinàries, les treballadores i treballadors revelen la normalització d’abusos, la violència masclista i les relacions de poder desequilibrades. Frases com “estic farta de pallisses” o “si em pregunten, diré que és el meu pare” fent referència a relacions amoroses evidencien una realitat marcada per la subordinació femenina.

Les discussions al llarg de la jornada laboral mostren la hipocresia de la gran majoria d’homes envers la fidelitat i els valors que ha de tenir una parella, la competitivitat entre les dones joves i debats com si anar a l’institut o casar-se, la manera apropiada de mostrar-se a les xarxes socials, el vel o les expectatives imposades per la família i la societat. 

Paral·lelament, el patró exerceix un control i una manipulació constants sobre els treballadors. Els paga més o menys segons els seus interessos, intenta justificar l’esgotament d’una treballadora desmaiada i reté una jove dient-li que “qui decideix sobre la feina” és ell. Tot i considerar-se un drama, el film retrata aquestes dinàmiques sense artificis ni hipèrboles, deixant que les actituds i els diàlegs construeixin la denúncia per si sols. 

El film conclou amb una imatge de resiliència i solidaritat

També es dediquen moments emotius a les històries personals, que no reben tants silencis incòmodes per part de l’audiència. Un antic amor es retroba després de cinc any separats, i les dones adultes comparteixen reflexions sobre matrimonis concertats i una vida marcada pels sacrificis. “Per què és tan complicat l’amor?”, pregunta una de les noies joves, i una de les dones grans respon que “l’amor l’ha endurit”. 

Malgrat el pes dels conflictes, el film conclou amb una imatge de resiliència i solidaritat que aixeca notòriament la moral dels assistents, en la qual les dones troben petits moments de lliberació al final del dia. Al camió que els retorna a casa, homes i dones comparteixen el trajecte entre caixes de figues mentre canten i piquen de mans. La música recupera la serenor amb la qual havia començat la història i tanca el relat amb una sensació agredolça. 

Quan apareixen els crèdits finals, el públic esclata en un llarg aplaudiment. El rellotge marca les onze i mitja de la nit, i mentre els llums de darrere de les grades s’encenen, el públic recull les cadires i els coixins i els retorna a l’ateneu. El to de les converses comença a incrementar entre comentaris entusiastes sobre la pel·lícula. El Canòdrom recupera poc a poc la calma usual d’una nit d’estiu, després d’haver-se convertit en un punt de trobada entre el barri i la cultura, i abandona l’aparença d’un cinema al aire lliure fins divendres vinent.