No és l’estiu: són els gossos que ningú vol - Diari de Barcelona
El mite de l'abandonament vacacional
No és l’estiu: són els gossos que ningú vol
Mentre l’abandonament estival cau en picat, les adopcions s’estanquen i els "gossos invisibles" s’acumulen a les protectores
El termòmetre s'enfila i les protectores d’animals entren en una rutina que es repeteix cada estiu: gàbies plenes, passejos més curts i menys mans per atendre els animals. Però les dades no encaixen amb la imatge habitual de l’abandonament estacional, sovint il·lustrada per un gos lligat en una tanca de carretera. Segons el Centre d’Acollida d’Animals de Barcelona (CAACB), l’índex d’abandonament directe de gossos a l’estiu es manté en un 0% des del 2025. El que tensiona realment el sistema no és l’entrada massiva d’animals, sinó el desequilibri que es produeix quan les adopcions baixen mentre les entrades es mantenen estables.
“Fa 10 o 12 anys, l'entrada de gossos era estacional i estava vinculada bàsicament a l'estiu”, constata Anna Ortonoves, directora del centre municipal. “Avui”, explica, “les entrades responen a fenòmens estructurals com pèrdues, decomisos per males condicions o derivacions per emergències socials”, associades a situacions com desnonaments, defuncions o ingressos hospitalaris dels propietaris.
Durant els mesos d’estiu, les entrades al CAACB representen entre el 30% i el 36% del volum anual, però no experimenten un increment extraordinari respecte a la resta de l’any. El canvi es produeix en les adopcions, que “la ciutadania acostuma a ajornar fins al setembre”, assenyala Ortonoves. Aquesta davallada s’afegeix a la menor disponibilitat de voluntaris durant el període de vacances i a les altes temperatures, complicant el dia a dia del centre.
“Sobretot es pateix per la calor, però també falten voluntaris perquè marxen de vacances”, explica Camila Cortez, voluntària del CAACB des de fa tretze anys. Les altes temperatures obliguen a reduir la durada dels passejos per protegir els animals, mentre que la manca de voluntaris fa més difícil garantir que tots els gossos surtin de les gàbies cada dia. “Et frustres perquè saps que no els pots treure a tots”, afegeix.
En el cas dels gats, la dinàmica sí que és estrictament estacional. Prop del 40% de les entrades anuals es concentren durant els mesos d’estiu, principalment per l’augment de “gatinades indesitjades, lligades al cicle de reproducció”, explica Ortonoves. Aquest increment s’agreuja per una falta d'identificació alarmant: només un 4% dels felins que ingressen al CAACB porten microxip, molt lluny del 40% registrat en gossos. “La manca de dades dificulta molt el retorn ràpid dels animals a casa”, assenyala la directora. Un anonimat que no només col·lapsa el centre, sinó que vulnera directament la Llei de Benestar Animal, que obliga a identificar la mascota amb el xip i mantenir-ne les dades sempre actualitzades.
El perfil del “gos invisible”
La caiguda de les adopcions afecta especialment els animals amb més dificultats per trobar una família. Són els anomenats “gossos invisibles”, un perfil que agrupa aquells que les famílies descarten d’entrada i que sovint passen desapercebuts dins les instal·lacions. L’etòleg i director de la Càtedra Fundació Affinity, Jaume Fatjó, vincula aquesta invisibilitat a quatre factors: “ser un gos gran, arrossegar problemes de comportament, patir malalties cròniques o pertànyer a una raça catalogada com a potencialment perillosa (GPP)”. En aquest sentit, l’estudi anual Ell mai no ho faria, elaborat per la Fundació Affinity, quantifica el rebuig cap als “gossos invisibles”: mentre que un cadell surt del refugi en una mitjana de tres mesos, un gos sènior hi pot arribar a passar més d'un any (13,7 mesos) esperant una llar.
En els gossos de races GPP, a les dificultats associades a l’edat, la salut o el comportament s’hi afegeix l’estigma social i una normativa específica. “Si vas a un refugi i tens un pitbull i un labrador de costat, triaràs el segon”, apunta Fatjó. L’adopció d’un gos catalogat com a GPP comporta requisits addicionals, com disposar de llicència, contractar una assegurança específica i portar-lo amb morrió en determinades situacions. Segons l’etòleg, aquestes exigències contribueixen a mantenir aquests animals dins dels centres.
“Si vas a un refugi i tens un pitbull i un labrador de costat, triaràs el segon”
Malgrat la percepció que associa automàticament aquestes races amb més perillositat, les dades recents sobre agressions la qüestionen. Un estudi de l’Hospital Parc Taulí sobre mossegades a menors a Barcelona, corresponent al període 2011-2018, va determinar que el 10% dels atacs atesos a urgències provenien de gossos de races GPP, mentre que el 90% restant corresponia a races no catalogades com a potencialment perilloses.
Molt conscient d'aquesta realitat, i sabent que els gossos més estigmatitzats tenen “un 90% de probabilitats de morir a la gàbia”, la voluntària Camila Cortez va decidir adoptar en Goku, un gos GPP de dotze anys. El tancament prolongat a la protectora li havia generat tant d’estrès que havia arribat a automutilar-se la cua. Ara, un cop adaptat a la nova llar, el seu comportament s’ha estabilitzat i no presenta conductes problemàtiques. “Són gossos increïbles, un amor i súper sensibles. Per això es veuen més afectats pel maltractament que hagin pogut patir”, defensa Cortez.
Conviure amb la motxilla emocional
L’edat, les malalties o les seqüeles d’un passat de maltractament no desapareixen necessàriament quan l’animal surt de la protectora. Adoptar un gos amb aquest historial implica adaptar la convivència a les seves necessitats i assumir que el procés pot ser més llarg del previst. Aquest és el procés que van viure l'Àlex i la seva parella amb l'adopció d'en Nico. A la protectora, el gos figurava com un “cas urgent” perquè l'havien atropellat i li havien amputat una cama posterior.
El que inicialment semblava un gran impediment per a la vida d’en Nico, va acabar sent una simple anècdota. “No troba a faltar la seva pota per a res. Corre a una velocitat bestial, salta i fa una vida absolutament normal”, relata el seu amo amb un somriure d’orella a orella. El veritable repte, però, va aparèixer en arribar a casa: el gos arrossegava una motxilla emocional pesada i reaccionava agressivament quan li volien posar el collar.
“Hem après a no tenir expectatives”
Després de provar amb ensinistradors que feien servir mètodes violents, la parella va fer un canvi d’enfocament. “Pensàvem que el podríem portar amb nosaltres a tot arreu —amb amics, a fer sopars a casa, als bars— però ens vam adonar que a la gent que coneix s'hi porta genial, però amb desconeguts es posa nerviós”, admet l’Àlex. “Moltes vegades hem pensat si l'hauríem de tornar perquè la situació ens superava, però on aniria? Aquest gos es moriria a la protectora”, reflexiona. La solució va passar per acceptar el ritme de l'animal i no forçar situacions innecessàries. “Hem après a no tenir expectatives [...] L'hem sabut respectar i l'hem fet un gos feliç”, celebra, satisfet d'haver-li donat un entorn segur durant gairebé set anys de convivència.
Un membre més de la família
L’experiència d’en Nico també exemplifica una de les qüestions que els professionals consideren determinants abans d’adoptar: entendre que incorporar un animal a casa implica assumir-ne les necessitats a llarg termini. Jaume Fatjó recorda que “els animals són un gran suport emocional per fer front a situacions difícils, i promouen rutines físiques i de contacte veïnal que ens milloren la qualitat de vida de manera evident”. Per això considera que la idea que els propietaris abandonen els animals per anar-se’n de vacances no descriu la principal causa de les entrades als centres: “Qui té un vincle real amb un animal se l’emporta o li busca la millor alternativa”.
Quan l’Àlex i la seva parella viatgen i no poden portar en Nico amb ells, el deixen en una residència canina de Collserola on coneixen les seves necessitats. “Els professionals entenen que no vol interactuar gaire amb altres gossos”, explica. “L’abandonament per motius vacacionals no és moral ni una excusa; hi ha mil llocs pet-friendly”.
L’Àlex és subdirector del programa televisiu Cita Bestial (3Cat), una experiència que també li ha permès treballar amb protectores catalanes i conèixer de prop les dificultats que afronten els animals que no encaixen dins el perfil més sol·licitat. En aquest sentit, defensa que “és millor anar a una protectora i deixar-se aconsellar sobre quin animal s’adapta millor a cada llar, que no pas intentar encertar només a partir d’una expectativa física o de raça”.
Anar a una protectora salva vides. Ell mateix ho reconeix quan pensa en el destí d’en Nico, absolutament convençut que si no fos per ells, “ara estaria mort de pena a la protectora”. Per a l’Àlex, l’adopció no és només una decisió personal, sinó un acte que canvia completament el futur d’un animal que, en molts casos, no té cap altra sortida. I en el cas dels gossos invisibles, quedar-se o sortir del centre pot significar passar la vida entre reixes o tenir una segona oportunitat.
