“No hi ha paraules per descriure aquest horror” - Diari de Barcelona
TESTIMONI DES DE LA GUAIRA
“No hi ha paraules per descriure aquest horror”
Una setmana després del doble terratrèmol, parlem amb una enginyera civil vençolana sobre com viu la catàstrofe des de la zona zero del terratrèmol
Fa una setmana que l'enginyera civil veneçolana Yelary Madera agafa el cotxe i fa el trajecte de quinze minuts des de Caracas fins a La Guaira, la seva ciutat natal, per repartir material solidari a través de la Fundació Sacando Sonrisas, que dirigeix i coordina des del 2018. La Guaira és la zona zero del doble terratrèmol que va colpejar el país el 24 de juny, amb milers de morts, ferits i desapareguts. Madera explica al Diari de Barcelona que ara, quan camina pels carrers on ha crescut, pot veure de banda a banda la muntanya i la platja: els edificis, esfondrats a ambdós costats, ja no li bloquegen la vista. “Saber que allà vivia un amic teu, aquí vivia la teva tieta… I tot a terra. No hi ha paraules per descriure aquest horror”.
En el moment de la catàstrofe Madera estava a Caracas, on els sismes no van ser tan intensos. Reconeix que, en els primers moments, no es feia càrrec de la gravetat de la situació, fins que van arribar els primers vídeos de les destrosses. “Llavors vaig poder contactar amb la meva mare, que estava a La Guaira. Plorant em va dir: “La casa, el cotxe, ho he perdut tot”. També vaig saber que la casa dels meus tiets es va esfondrar sobre seu, i que ells mateixos van sortir de les runes en les primeres hores del terratrèmol. I em vaig començar a desesperar”.
Madera amb un paquet de material solidari. Cedida.
A banda de les pèrdues materials, “completament terribles”, la família directa de Madera està bé. Ha perdut, però, molts dels seus amics i coneguts. “No era conscient de fins a quin punt et dol l’ànima quan perds tanta gent que estimes. És horrible cada història de cada familiar meu, de cada amic que ha sortit de les runes. I les pèrdues. Totes les pèrdues fan mal”.
“No em puc quedar de braços plegats”
Davant la situació, Madera va decidir, des del 25 de juny, activar la Fundació Sacando Sonrisas per recol·lectar diners i fer donacions per ajudar a fer front a la catàstrofe. Inverteix tots els diners que ha rebut des de llavors en el material més necessari, sobretot eines i instruments de treball, indumentària de protecció, bolquers, menjar per preparar, medicaments i aigua.
Llavors ho porta tot als campaments de rescatistes amb el seu cotxe, tan bon punt acaba de la feina. “I allà em quedo fins a l’hora que sigui repartint, torno a casa i al matí següent torno a treballar. Faré això tots els dies que faci falta”, assegura.
Explica que, als primers dies, l’ajuda era un desastre logístic. El 26 de juny, dos dies després del terratrèmol, Madera va tardar dues hores i mitja a fer una quarta part d’un trajecte que normalment li suposa vint minuts: “Vam col·lapsar l’Estat de cotxes”.
Ho atribueix a la poca acció de les autoritats: la major part de l’ajuda, explica, venia i ve de familiars i voluntaris, mentre que l’esforç de protecció civil “és bastant insuficient”. Reconeix que és un problema sistemàtic: “Els sous dels funcionaris són irrisoris i no hi ha cap mena de motivació”.
“Si tinguéssim cultura sísmica s’haurien salvat moltes vides”
Madera subratlla que, a més d’insuficient, l’ajuda institucional va arribar tard. “Estem parlant de dies”, apunta. “Si no hagués estat pels familiars que van difondre que necessitaven ajuda, ningú hauria baixat”. Atribueix el problema a una falta de cultura sísmica: “No hi ha sistemes d’alerta ni de resposta, ni nosaltres ni l’Estat sabíem com reaccionar. Veneçuela no estava preparada per a això”.
Com a enginyera civil, reconeix que en moltes cases es veuen errors constructius a simple vista, però assenyala que és necessari estudiar a fons la qüestió. “Un edifici no cau per una sola raó. Milers d’edificis cauen per milers de raons. Caldran anys per investigar què és el que ha passat i per desenvolupar millors normes de resistència sísmica al país”.
Equip de rescatistes revisant un edifici en runes. Yelary Madera.
“A Veneçuela, començar des de zero és començar des de menys mil”
Des de l’horror del desastre, Madera es mostra preocupada pel futur. “Veneçuela és un país econòmicament complicat, i el terratrèmol ens ha trencat per complet. Venen temps foscos: a Veneçuela, començar des de zero és començar des de menys mil”. Lamenta que quan passi l’atenció mediàtica “les donacions no donaran l’abast”, i que, encara que no fos així, “el país no pot viure d’ajudes”.
Com que ara “no hi ha respostes”, assenyala que el camí per sortir de la situació ha de passar per formar-se: “Estic segura que, com jo, molts altres veneçolans, professionals i experts, s’enfocaran a idear plans per poder sortir de la situació”.
"Caldran anys per investigar què és el que ha passat i per desenvolupar millors normes de resistència sísmica al país”
Madera també espera comptar amb l’ajuda de la comunitat internacional: “S’ha de mantenir la mirada a Veneçuela, estem abandonats per l’Estat i només ens tenim a nosaltres, els mateixos veneçolans”. Recalca que el suport no només ha de passar per les donacions, sinó també per l’elaboració de guies, plans d’acció i orientació professional “per tirar endavant”.
“Els bons som més”
En preguntar-li com troba l’esperança, en aquests dies de terror, Madera es queda uns segons en silenci i respon: “Trobo esperança en cada veneçolà que probablement es treu el pa de la boca per donar-li a algú que ha perdut casa seva”, declara. “En tots els que hem baixat a ajudar des del primer moment, encara que hàgim col·lapsat l’estat per tenir bona voluntat”.
El cor dels veneçolans, diu, és afectuós, servicial i bondadós. Per això considera que és el moment per recordar una famosa dita veneçolana: “Els bons som més”. A això cal aferrar-se.
