Després de 15 anys, nostàlgics, amants de la música i curiosos s’apleguen al teatre Coliseum per a veure Cop de Rock, l’obra original de Dagoll Dagom, aquesta vegada, de la mà de la companyia La Barca. L’entrada del teatre està plena i la cua gairebé gira la cantonada. Alguns aprofiten per fer-se fotos amb els cartells i altres no dubten a entrar. Molts arriben a la platea amb l’emoció de reviure aquella obra que els va marcar el 2011, però altres la gaudeixen per primera vegada amb ganes i expectatives.

Entre el públic s’aplega gent de totes les edats, des d’homes amb marxandatge de l’espectacle original, fins a nenes que han après totes les cançons a casa. Un cop tothom seu, s’apaguen els llums i de cop: “Un, dos, tres”. Comencen a sonar els primers acords de guitarra del mític tema d’Els Pets Bon dia.

L’obra, amb el guió original de Joan Lluís Bozzo i sota la direcció de Júlia Cervera Marsó, fa un repàs pels temes més destacats del rock català dels anys 90. Tres amigues de les Terres de l’Ebre se’n van de comiat de soltera a l’Empordà. Allà coneixen tres nois que formen part d’una banda de música i, aviat, els protagonistes sobrepassen línies que, aparentment, no es podien creuar.

 El públic s'aplega a l'entrada abans de l'espectacle.

Cop de Rock és una comèdia que navega per una amalgama d’emocions. De l’amor i l’alegria a la més fosca misèria i la tristesa que l’acompanya. Tot plegat entrellaçat per cançons que, tot i no estar creades expressament pel musical, hi encaixen a la perfecció.

El catalanisme entra en escena

“Jo canto en la llengua que somio”, sentencia en Roc, el protagonista de l’obra interpretat per Jofre Bardolet. Poques frases resumeixen millor l’esperit del musical. L’espectacle és una declaració d’intencions per la defensa de la llengua i dels Països Catalans. Aquest fet es fa palès en diversos moments: de la celebració de la victòria del Barça –que el públic viu com si fos en directe–, a reivindicar fins a la medul·la la música en català: “Jo toco la bateria, però ho faig en català”, defensa en Ramon, interpretat per Lluís Rubio.

En certs moments, sembla que l’obra se situa en una fina línia entre el teatre i un concert. No només per l’encadenament de cançons continu, sinó per la reacció del públic, que aplaudeix, canta i crida constantment. De fet, la resposta dels espectadors es manté durant tot l’espectacle, de tal manera que fins i tot recorda a una sitcom, entre riures, xiulades i aplaudiments.

 El públic ha acompanyat els actors i músics amb aplaudiments de forma constant.

Als actors els acompanya un cos de ball format per sis integrants que dibuixen amb el cos les melodies i omplen l’escenari de piruetes i espagats. Tanmateix, la qualitat de les veus i les actuacions no es queda enrere. Elisabet Molet, que interpreta la Lluna –protagonista de l’obra—, destaca especialment per la qualitat vocal. Així com Arnau Molas, en el paper d’en Pau, passa de l’alegria al dolor més profund amb facilitat.

Després del transcurs emocional de gairebé tres hores, l’espectacle arrenca la recta final amb el tema de Sau El tren de mitjanit que comença a fer aixecar alguns espectadors dels seients. Però l’eufòria final arriba amb el darrer tema, A Cop de Rock –original de Dagoll Dagom—, que transforma les butaques en un mar de gent a peu dret que aplaudeix i canta a l’uníson, mentre els actors i els músics s’acomiaden del teatre.

Així, entre confeti, una nena que ja se sabia totes les cançons marxa cantant un dels temes de l’espectacle i l’home que duu la samarreta de marxandatge recorda com va veure l’obra ara fa 15 anys.