Europa s’enfronta a desafiaments de seguretat complexos que posen en dubte la influència del seu 'soft power' davant la incertesa amb la reaparició de Donald Trump com a president als Estats Units, així com la situació a Europa de l’Est amb el conflicte d'Ucraïna i els processos electorals convulsos de les darreres setmanes. A això s'hi suma les pròximes eleccions a Alemanya i la crisi política a França.

La situació de conflicte amb l’exterior ha portat els països europeus a augmentar els seus pressupostos militars, seguint el camí de l’OTAN d’arribar al 2% respecte del seu PIB. L'any 2014, només el Regne Unit i Grècia juntament amb els Estats Units complien l'objectiu. Per contra, el 2024 la situació passa a un pla totalment contrari, en el qual la majoria dels països superen aquest llindar, amb només vuit països que segueixen sense arribar-hi; entre ells Espanya, que amb un 1,28% se situa com al país més lluny de la meta.

En canvi, hi ha hagut països, sobretot a Europa de l’Est, que no només hi han arribat, sinó que han augmentat molt per sobre el pressupost, com el cas de Polònia, que ha arribat al 4,12%, o Estònia amb un 3,43%, superant ambdós el 3,38% dels Estats Units.
 

La situació d'Ucraïna

Michele Testoni, expert en política exterior dels EUA i l’OTAN, explica al Diari de Barcelona que “la Unió Europea no vol pressionar Ucraïna perquè aquesta busqui la pau més favorable respecte a Putin”. Aquesta postura no està a l'ADN de la UE, que no vol assumir el paper de negociadora, recalca. A més, amb la nova comissió recentment formada, es reforça aquesta línia mitjançant l’elecció de Kaja Kallas, exprimera ministra d’Estònia, com a representant d’exteriors de la UE, a més d’altres comissaris procedents d’Europa de l’Est.

Pol Bargués, expert en acció exterior de la UE del CIDOB, indica que aquesta elecció de la Comissió Europea no és casual, sinó que respon “a una aposta ferma per abordar el tema de com frenar a Rússia, però també en els anys vinents, encarar altres possibles conflictes”. Aquesta política ha evolucionat des de preocupacions de seguretat i geopolítiques fins a qüestions directament militars, afirma Bargués. 

Tot i això, als Estats Units, amb Trump com a nou president, no sembla haver-hi una posició tan clara al conflicte com la de la UE, ja que en diverses ocasions s’ha mostrat escèptic. “Només estem intensificant aquesta guerra i empitjorant-la”, va declarar en entrevista a Time per la nominació com a persona de l'any. També va afegir que el nombre de persones que moren, en ambdós bàndols, “és insostenible”.

Bargués recorda que la UE no és prou forta avui en dia per ajudar Ucraïna a contenir Rússia, ja que aquesta guerra s'ha sostingut pel suport dels Estats Units. A més, “al llarg del 2025, és molt probable que Estats Units pressioni perquè Ucraïna accepti entrar en unes negociacions per arribar a un acord i arribar a un alto el foc”, comenta Testoni. Així doncs, Trump tindrà la capacitat de mantenir o modificar el camí que segueix Europa amb Ucraïna.

Paper de l’OTAN

Davant la situació, tot i l’intent d'Europa de tenir un paper més independent, reflectit a la nova Comissió, la realitat és que, sense els Estats Units i la decisió que prengui Trump, Europa no té autonomia. La raó és que “no està prou coordinada ni integrada en temes de defensa”, subratlla Bargués.

Aquí entra en joc un altre actor: l’OTAN. Tot i no tenir un paper directe en el conflicte amb Ucraïna, Testoni declara que és la manera que tenen els europeus de suplir aquesta mancança de coordinació a les institucions europees: “La realitat és que l’OTAN, pel que fa a la seva estructura militar integrada, és molt més avançada que la de la UE i, per tant, és més fàcil que els països europeus es puguin coordinar mitjançant aquesta per continuar donant suport a Ucraïna”. A més, destaca que des del marc OTAN també es pot coordinar amb els països que no estan dins la Unió, com els britànics o els noruecs. 

El que s’ha de destacar no és el paper de l’OTAN en el conflicte, ja que Testoni aclareix que no està oficialment en guerra, sinó que és simplement una qüestió estratègica de coordinació que es fa dins l’OTAN en comptes dins la Unió Europea per una major efectivitat. “Al final, els que actuen són els Estats, no aquestes institucions”. 

Autonomia estratègica

Tot i que a la pràctica la Unió Europea no està preparada per ser un actor amb capacitat de lideratge, hi ha la intenció de “desenvolupar autonomia estratègica”, assegura Pol Bargués. Això implica la necessitat d'operar amb diferents actors, tot mantenint una autonomia pròpia per evitar que altres potències tinguin poder o puguin fer xantatge a la UE a causa de la seva dependència excessiva dels altres. 

La interdependència és sovint positiva per al creixement, ja que fomenta la cooperació i el desenvolupament mutu. No obstant això, també pot ser problemàtica. Un exemple d’això és el gas rus: dependre d’un altre pot portar a xantatges o a l’explotació de vulnerabilitats, com destaca Bargués. Quan la UE intentava, amb l'energia, establir una relació amb Rússia, en la qual la UE comprava gas i, per tant, Rússia sempre estava interessada a vendre-ho a la UE es van adonar que aquesta relació tenia unes conseqüències: Rússia tenia molt poder sobre la Unió. 

A més, es presenta el problema de la imprevisibilitat dels països com els EUA, que poden tenir altres prioritats diferents d'Europa. Com recalca Bargués, “si no et centres a acostar tota una sèrie d'indústries aquí, ets incapaç de respondre a la crisi perquè depenen dels altres”. Per tant, el camí a seguir per a la UE es basaria en aquesta autonomia estratègica, no només en termes de defensa i seguretat, sinó en molts altres àmbits.

Aquesta autonomia no només permetrà a Europa afrontar les seves pròpies crisis, sinó que també reforçarà la seva posició global un món cada cop més incert. L'autosuficiència en sectors crítics com l'energia, la defensa i la tecnologia farà que Europa sigui menys vulnerable a les pressions externes i més resilient davant els desafiaments futurs.