Les sales de cinema ja no són el que eren. O, millor dit, el públic ja no és com abans. La comoditat de les plataformes i la immediatesa amb la qual permeten gaudir dels últims títols cinematogràfics fan que la mandra prengui partit i no recorrem tant a la gran pantalla. No obstant això, hi ha pel·lícules que s’han de gaudir a la butaca d’un cinema per deixar-se emportar per la grandesa del setè art. Sense cap mena de dubte, és el cas de La bola negra, dirigida per Javier Calvo i Javier Ambrossi i que, inevitablement, està en boca de tothom.

L’obra —estrenada el passat divendres i que ja té diversos reconeixements internacionals—, és una èpica tràgica que encapsula tres històries en tres èpoques paral·leles, les quals tenen com a element comú l’homosexualitat dels seus personatges principals. El llargmetratge beu d’un text inacabat de Federico García Lorca —una icona queer pròpiament—, i de La piedra oscura, d’Alberto Conejero, per construir el seu relat. Una història que parla de repressió, desig i, sobretot, d’un patiment que mai hauria d’haver existit, però que encara tenyeix el nostre present.

La bola negra aconsegueix construir una trama bella, dura i profundament lorquiana. Tant els elements visuals com els simbòlics emanen un perfum agredolç, que es pot relacionar directament amb l’estil de García Lorca i amb la seva manera de transformar l'episodi més amarg en allò fascinant i prodigiós. 

Un diàleg exquisit entre el so i el guió

La fotografia de la pel·lícula —a càrrec de la catalana Gris Jordana— aconsegueix que cada fotograma sembli un quadre digne d'exposar-se en qualsevol museu de renom. El plantejament de la imatge, la il·luminació i la paleta de colors escollida són conductors de transmetre el missatge de l’obra, accentuen encara més els moments de crisi, intimitat o por.

A més, cal sumar-li la composició de la banda sonora, que també esdevé un component important de la pel·lícula. S’estableix un diàleg exquisit entre el so i el guió, que guia l’espectador al llarg la història. En aquest sentit, és gairebé una obligació mencionar la cançó original de la pel·lícula, La nieve, interpretada per l’artista Guitarricadelafuente, un dels protagonistes. El moment clau és quan sonen els primers acords a piano i es mostra el fotograma que els acompanya, fred i apoteòsic, doncs fa posar la pell de gallina tot el públic, que es deixa emportar definitivament per la grandesa i la desolació existencial mostrada en pantalla. 

El muntatge natural i fluid d’Alberto Gutiérrez, sumat als encerts d’ambientació, vestuari i maquillatge, aconsegueix endinsar l’espectador en les èpoques més llunyanes que apareixen en pantalla i també familiaritza la línia narrativa contemporània. 

La simbologia de la pel·lícula és un aspecte notable i s'apropa a la literatura de Federico García Lorca. Aquests símbols, presents al film —amb la neu com a màxim exponent—, es mostren d’una forma al·legòrica, però entenedora. Fan que el públic, lluny de sentir-se desconcertat, surti amb la sensació d’haver entès un trencaclosques que encaixa a la perfecció durant l'últim terç del drama.

De fet, l’obra va més enllà de referenciar Lorca i enriqueix la narració amb picades d’ull, que van des d'El martiri de Sant Sebastià de Botticelli fins a la filmografia d’Almodóvar, com també la seva manera de tractar els conflictes mare-fill i la ruralitat. 

 La pel·lícula entrellaça la obra de Lorca, Conejero i els Javis (Movistar Plus/Carla Oset)

Uns directors que s'estimen el seu elenc

Els directors parteixen únicament de quatre pàgines d’una obra de teatre del poeta granadí per crear la història, ajudats, en gran part, de La piedra oscura de Conejero, en la qual apareix la trama entre Rafael Rodríguez Rapún i Sebastián. A partir d’aquestes fonts d’inspiració, els directors obtenen un producte formidable que copsa l’essència dels dos autors i també de les misèries compartides dels homes protagonistes.

Sens dubte, però, el veritable valor de la direcció del llargmetratge es veu a les actuacions de l’elenc. Tot i que comptin amb algunes estrelles del cinema nacional i internacional —com ara Penélope Cruz o Glenn Close—, Calvo i Ambrossi aconsegueixen elevar-les i portar la resta d'actors al mateix nivell d’excel·lència.

Miguel Bernardeau, interpretant Rodríguez Rapún, crea el mentor perfecte per a Sebastián, el combatent “feixista” que encarna Guitarricadelafuente amb una innocència i aflicció colpidores.  Les actuacions de Carlos González i Milo Quifes no es queden enrere i, Lola Dueñas —tot i ser la gran oblidada de la promoció de la pel·lícula—, està sublim en cadascuna de les seves intervencions.

Calvo i Ambrossi aconsegueixen elevar les actuacions i portar-les al mateix nivell d’excel·lència

Amb una elegància i una ambició visual fora de mida, La bola negra compleix amb expectatives molt altes i, fins i tot, n'aconsegueix superar-les. Aquells qui vagin a veure-la al cinema, no podran esquivar el daltabaix emocional que suposa entregar-se a aquesta història, que té com a pilars el respecte, l’amor i la memòria.

Hi ha molts films sobre la Guerra Civil espanyola, però, tal com assenyala el personatge de Glenn Close, aquesta és una pel·lícula que va més enllà de la història per centrar-se en allò que encara més rellevant: les personalitats i els sentiments que la van formar.