L’odi com a resistència i com a reacció - Diari de Barcelona
ressenya
L’odi com a resistència i com a reacció
El nou assaig de Şeyda Kurt 'Odi. Del poder d’un sentiment resistent' reivindica l’odi com una emoció política capaç de qüestionar les estructures de poder i obrir noves formes de resistència
En Odi. Del poder d’un sentiment resistent, la periodista alemanya Şeyda Kurt (Colònia, 1992) parteix d’una idea que resulta incòmoda precisament perquè qüestiona una manera molt habitual d’entendre aquesta emoció. L’odi acostuma a aparèixer associat a la violència, a la destrucció i a allò que hauria de ser eliminat de l’espai públic. Kurt, en canvi, proposa mirar-lo des d’un altre lloc: què passa quan l’odi neix d’una experiència d’injustícia? Què passa quan una persona o un col·lectiu ha estat sotmès a una violència estructural i la resposta a aquesta violència no és la indiferència, sinó la ràbia, el ressentiment o fins i tot l’odi?
És aquí on l’autora reivindica el que anomena un “odi estratègic”, un odi que no tindria com a finalitat destruir per destruir, sinó que podria servir per resistir, incomodar i qüestionar les estructures que produeixen la violència. L’odi pot convertir-se, així, en una forma de resposta davant d’allò que durant massa temps ha estat suportat en silenci. Kurt posa en qüestió, d’aquesta manera, la idea que les persones que pateixen una injustícia hagin de reaccionar sempre des de la moderació, la comprensió o la paciència. Si existeix una violència estructural, sembla difícil exigir una resposta emocionalment neutra a qui la pateix.
Aquesta idea és especialment interessant quan es porta al terreny de la política, perquè les emocions mai no estan completament separades de la manera com les societats interpreten els seus conflictes. La ràbia, la por, el ressentiment o la sensació d’haver estat perjudicat també poden convertir-se en formes de participació política. I és precisament aquí on la proposta de Kurt es pot posar en relació amb l’auge actual de l’extrema dreta europea.
Perquè també l’extrema dreta parla de problemàtiques. Parla de persones que senten que han perdut alguna cosa, de ciutadans que ja no se senten representats, de la pèrdua de seguretat, de la precarietat o de la transformació d’un món que abans semblava més estable. Això no vol dir que totes aquestes percepcions siguin inventades ni que totes les persones que voten aquests partits ho facin per odi. Precisament, el que resulta interessant és observar què passa en el moment en què una experiència de malestar necessita trobar una explicació.
Una persona pot sentir que la seva situació és injusta. Pot sentir que ha estat perjudicada per les decisions polítiques o econòmiques que s’han pres al seu voltant. Pot experimentar ràbia davant d’una societat que considera que ja no respon a les seves necessitats. Però d’aquesta situació no se’n deriva necessàriament que existeixi un col·lectiu responsable d’aquesta situació. El pas de “alguna cosa no funciona” a “ells són la causa que no funcioni” és un pas polític. I és precisament en aquest punt on l’odi pot canviar de naturalesa.
"Una cosa és que l’odi serveixi per assenyalar una estructura de dominació i una altra és que necessiti convertir un col·lectiu en l’enemic"
Una emoció pot tenir un origen legítim sense que qualsevol objecte al qual aquesta emoció es dirigeixi sigui legítim. Aquesta distinció és important perquè permet entendre que no tot odi que neix d’un problema té necessàriament el mateix significat. Una cosa és que l’odi serveixi per assenyalar una estructura de dominació i una altra és que necessiti convertir un col·lectiu en l’enemic responsable d’un malestar molt més complex.
En aquest segon cas apareix el que es podria entendre com a odi reaccionari. No perquè sigui simplement una reacció emocional, sinó perquè pot convertir una experiència d’injustícia en una voluntat de restaurar un ordre anterior. El malestar ja no porta a preguntar-se què ha produït aquella situació, sinó a buscar qui ha ocupat el lloc que abans consideràvem nostre. El problema deixa de ser una estructura i passa a tenir una cara.
Cas concret a Europa: Alemanya i l’AfD
Aquesta transformació es pot veure, amb totes les seves particularitats, en el creixement de l’extrema dreta europea. Alemanya n’és un exemple especialment evident. A les eleccions federals de 2025, l’AfD va obtenir el 20,8 % dels segons vots i 152 escons, davant del 10,4 % i els 83 escons que havia obtingut el 2021, segons les dades definitives de la Bundeswahlleiterin, l’autoritat electoral federal alemanya.
Però el creixement no s’ha aturat en l’àmbit federal. El passat 6 de setembre, l’AfD va guanyar les eleccions regionals de Saxònia-Anhalt amb un 43,8 % dels vots i 39 dels 83 escons del parlament regional. És el millor resultat que ha obtingut el partit en aquest estat i el deixa a només tres escons de la majoria absoluta. El resultat és especialment significatiu perquè mostra com un partit que havia passat de ser una força minoritària a convertir-se en la segona força del Bundestag ara també pot situar-se com a primera força en unes eleccions regionals. Al mateix temps, el fet que no hagi assolit la majoria absoluta recorda que guanyar unes eleccions no equival necessàriament a poder governar en solitari.
Un cartell electoral de la candidata a cancellera de l'AfD el 2025, Alice Weidel. Foto: Albert Cadanet / ACN
Aquest creixement no es pot explicar simplement dient que la societat alemanya s’ha tornat més “odiadora”. Hi ha factors econòmics, socials, territorials i polítics que formen part d’aquest context i que no poden reduir-se a una única causa. Però sí que permet observar com diferents formes de malestar poden ser integrades dins d’un relat polític que construeix una separació cada vegada més marcada entre un “nosaltres” i un “ells”.
És aquí on la qüestió de l’odi adquireix una dimensió política molt concreta. Quan problemes com la precarietat, la inseguretat, la pèrdua de poder adquisitiu o la desconfiança envers les institucions són difícils d’explicar, resulta políticament més senzill associar-los a la presència d’un altre. La immigració, els refugiats o altres grups poden acabar ocupant aquest lloc. El que inicialment era una experiència de pèrdua es transforma així en una experiència d’amenaça.
I és precisament aquí on la distinció entre greuge i objecte de l’odi es torna fonamental. Que una persona tingui motius per sentir-se perjudicada no significa que la persona que identifica com a responsable sigui realment la causa del seu perjudici. El malestar pot ser real i, al mateix temps, la seva interpretació pot dirigir-se cap a un objecte equivocat.
Suècia: el mateix malestar, un resultat diferent
El cas de Suècia ajuda a veure que aquesta transformació tampoc és inevitable. Els Demòcrates de Suècia (SD) havien aconseguit un 20,54 % dels vots i 73 escons en les eleccions de 2022. En les eleccions de 2026, però, van baixar fins al 17,48 % i 62 escons, segons els resultats definitius publicats per l’autoritat electoral sueca el 19 de setembre de 2026. La participació va ser del 84,9 % i, amb el recompte del vot exterior, l'oposició de centreesquerra va guanyar les eleccions legislatives amb el 49,5 % contra el 48,8 % del bloc de dretes, amb 176 diputats i 173, respectivament.
Això no vol dir que a Suècia hagin desaparegut les preocupacions relacionades amb la immigració, la seguretat o el malestar social, ni permet establir una relació simple entre aquests factors i el resultat electoral. Però sí que introdueix una qüestió interessant: el mateix tipus de descontentament no produeix necessàriament la mateixa resposta política.
Això fa difícil sostenir una explicació segons la qual una crisi social porta automàticament al creixement de l’extrema dreta. El descontentament necessita ser articulat. Necessita discursos que li donin sentit, actors polítics que el canalitzin i, sobretot, una determinada manera d’identificar qui forma part del “nosaltres” i qui queda fora.
En aquest sentit, Alemanya i Suècia permeten veure dues coses alhora. D’una banda, que existeix un context europeu en què diferents formes de malestar poden ser canalitzades per partits d’extrema dreta. De l’altra, que aquesta canalització no és automàtica ni irreversible. Les emocions no tenen un resultat polític predeterminat.
L’odi es combat amb odi?
I és aquí on la proposta de Kurt es torna especialment interessant, però també més problemàtica. Si es reivindica l’aversió com una possible resposta a la injustícia, cal determinar què diferencia aquest odi d’un altre que acaba reproduint la mateixa lògica d’exclusió que es pretenia combatre.
Perquè també l’extrema dreta pot presentar el seu odi com una forma de defensa. També pot afirmar que existeix una injustícia, que hi ha persones que han estat perjudicades i que cal reaccionar. La qüestió, per tant, no pot quedar només en l’existència d’una problemàtica. Cal mirar què passa després.
"Reivindicar l’odi pot significar recuperar una certa capacitat d’acció: deixar de ser només objecte d’una violència i poder respondre-hi"
Aquí apareix una diferència fonamental entre l’odi com a resistència i l’odi com a reacció. El primer pot dirigir-se contra una relació de poder i intentar transformar-la. El segon pot acabar dirigint-se contra aquells que són percebuts com una amenaça per a un ordre que es vol recuperar. En un cas, l’odi pot obrir una possibilitat de transformació; en l’altre, pot convertir-se en una manera de construir un enemic.
Això també permet entendre millor una de les qüestions més interessants del llibre: qui té dret a odiar? Kurt qüestiona una societat que sovint exigeix contenció i moderació precisament a les persones que pateixen formes de violència o discriminació. En aquest sentit, reivindicar l’odi pot significar recuperar una certa capacitat d’acció: deixar de ser només objecte d’una violència i poder respondre-hi.
Però potser la pregunta no hauria de quedar només aquí. També caldria preguntar-se què fa aquest odi quan es converteix en una força política. És en aquest punt on la idea d’un “odi resistent” entra en tensió amb la realitat política contemporània. No es tracta de negar que l’animadversió pugui néixer d’una injustícia, sinó de qüestionar si l’origen legítim d’una emoció és suficient per legitimar qualsevol direcció que aquesta emoció adopti.
Aquesta és una de les qüestions que el llibre deixa més obertes. L’odi no és necessàriament irracional ni necessàriament destructiu. Pot ser una manera de dir que una determinada situació ja no és suportable. Però precisament perquè té aquest potencial polític, també pot ser apropiat per discursos molt diferents i convertir-se en una eina d’exclusió.
Una injustícia pot generar ràbia i convertir-se en ressentiment, creant la necessitat de trobar un culpable. Però entre reconèixer una injustícia i convertir un col·lectiu en l’origen d’aquesta injustícia hi ha un salt que no és emocionalment inevitable, sinó polític. Hi ha una necessitat de reconèixer el potencial transformador d’una emoció sense oblidar que també pot ser utilitzada per construir noves formes d’exclusió.
Per això, més que preguntar-se simplement si l’odi és legítim o il·legítim, potser cal mirar què hi ha darrere d’aquest odi, contra qui es dirigeix i què pretén transformar. L’important no seria tant eliminar-lo com entendre què ens està dient quan apareix i, sobretot, evitar que una experiència real d’injustícia acabi necessitant un altre per poder ser explicada. Al final, la diferència pot trobar-se en una cosa aparentment petita però políticament decisiva perquè no és el mateix dir “aquesta injustícia no és acceptable”, que acabar dient: “Aquest altre és la causa de la meva injustícia”.
