Durant anys, les adaptacions literàries més esperades eren les grans sagues de fantasia o de ciència-ficció. Ara, però, sembla que les protagonistes són unes altres: les novel·les romàntiques juvenils. El que durant molt de temps va ser un subgènere quasi de nínxol s’ha convertit ara en un fenomen de masses. Plataformes com Prime Video han entès perfectament el potencial d'aquest fenomen i s'han convertit en autèntiques fàbriques d'adaptacions. Ho hem vist amb El verano en que me enamoré, Maxton Hall, Culpa Mía i, ara, amb Off Campus, basada en la saga Kiss Me d'Elle Kennedy.

L’impacte ha estat immediat i, en poques setmanes, la sèrie s’ha posicionat com una de les més vistes de la plataforma i ha reactivat un debat que va més enllà del seu èxit comercial: per què aquestes històries connecten tant amb el públic actual? I, sobretot, què té Off Campus que la diferencia de tantes altres adaptacions del mateix gènere?

Com moltes noies de la meva generació, vaig créixer llegint novel·les romàntiques juvenils. D’aquelles que et fan anar a dormir a les tres de la matinada perquè necessites saber si acabaran junts. D’aquelles que després recomanes a totes les teves amigues i que acaben passant de mà en mà fins que les cobertes queden destrossades. Amb la saga Kiss Me va passar una mica això. 

Vaig llegir els llibres amb tretze anys, en aquell moment vital en què les històries d’amor formen part de la pròpia construcció emocional. Ara, anys després, he tornat a aquesta història a través de la sèrie i, inevitablement, també he tornat als llibres. El que podria haver estat una decepció —les adaptacions solen activar aquest mecanisme de defensa entre lectors— s’ha convertit, en aquest cas, en una gran sorpresa. La sèrie compta amb molts canvis, però no molesten i, de fet, en molts casos milloren la història.

De fet, una part important de l’èxit de la sèrie ve precisament d’aquí. D’haver entès què funcionava dels llibres i què no. D’haver mantingut l’essència, però actualitzant moltes coses que el 2015 semblaven normals i que el 2026 ja no tant. No es tracta tant d’una fidelitat literal al text original com d’una relectura contemporània. 

@parasahopelessromantic GREAT TALK 🤭 #offcampus #deandilaurentis #garrettgraham #primevideo #thedeal ♬ how you get the girl - ♡

Durant dècades, la ficció romàntica juvenil ha normalitzat dinàmiques que avui dia es llegeixen de manera diferent. Gelosia com a prova d’amor, conflictes intensos com a motor narratiu o relacions marcades per la manca de comunicació. Off Campus trenca amb aquesta inèrcia i opta per una altra direcció, la de la responsabilitat emocional. 

Aquest canvi es percep en petits gestos, però també en decisions narratives importants. Un dels exemples més clars és la manera com es resolen situacions que, en altres produccions del mateix gènere, haurien derivat en conflictes tòxics o escenes de confrontació emocional bastant exagerada. Aquí, en canvi, la resposta és la comunicació. 

En una escena, quan la Hannah desapareix durant unes hores i es perd una part important d’un partit d’en Garret, jo ja estava preparada per veure el drama habitual. El plot twist amb què ens hem trobat moltes espectadores és que, quan es retroben, ell simplement l’abraça i li pregunta si està bé. 

Com de poc habitual ens resulta, encara avui, veure representacions de relacions que es construeixen des de la calma. És clar, em vaig quedar pensant una estona sorpresa per la meva sorpresa, perquè la reacció del protagonista és una reacció completament normal. El que no és normal és que ens sorprengui. Quan en realitat el que ens enganxa d’en Garret i la Hannah és la tranquil·litat i la sensació que s’escolten i es respecten, que es poden equivocar sense convertir cada conflicte en una guerra mundial. 

Això no vol dir que no hi hagi drama. N’hi ha. Els personatges tenen traumes, inseguretats i molts problemes personals. Però el conflicte no neix perquè es facin mal els uns als altres, neix de les dificultats que ja arrosseguen i de com intenten superar-les junts.

Off Campus ha funcionat tan bé, en part, perquè entén aquest canvi de sensibilitat. Ha entès que el públic no ha deixat de buscar històries d’amor, simplement ha canviat la manera com les vol veure representades. La sèrie manté els elements clàssics del gènere —la tensió, el desig, el conflicte intern dels personatges— però elimina la necessitat de malestar com a motor principal de la narrativa. 

Això també es veu en la construcció dels personatges masculins, que s’allunyen del model dominant durant anys de l’home emocionalment inaccessible, distant o fins i tot cruel, que es romantitza a través del seu propi trauma. També han evitat la innecessària competició i enemistat femenina, molt poc real en la majoria de casos televisius, i ho han substituït per una amistat molt sana i que es cuida. 

En un panorama audiovisual saturat d’històries accelerades, conflictes permanents i relacions que només saben arribar als extrems, ha arribat una sèrie de vuit capítols a recordar que estimar algú no hauria, en cap cas, de fer-te patir constantment. Les noies que vam créixer amb Crepuscle, After o les primeres novel·les de Wattpad continuem estimant i devorant les històries romàntiques, però volem veure un amor sa. Esperem que Off Campus sigui un marcador de tendències per les (moltes) futures adaptacions literàries que es venen en els pròxims anys.