L'ombra de la història: el rearmament d'Europa tornarà a dur la guerra? - Diari de Barcelona
ELS VALORS FUNDACIONALS DE LA UE EN RISC
L'ombra de la història: el rearmament d'Europa tornarà a dur la guerra?
La narrativa de l'amenaça russa silencia el debat sobre la pau i, per a alguns, justifica el desmantellament de l'estat del benestar.
“No sé amb quines armes es lluitarà a la Tercera Guerra Mundial, però sí que sé amb quines ho faran a la Quarta Guerra Mundial: pedres i pals”. Aquesta cita atribuïda a Albert Einstein no només era fruit del trauma nuclear d’Hiroshima i Nagasaki, sinó també producte del terror que la carrera armamentística entre la Unió Soviètica i els Estats Units provocava. El distanciament d’Europa respecte de la carrera militar entre les dues potències de la Guerra Freda és el gran lament de l’actual lideratge europeu: externalitzar la defensa a través del paraigua militar estatunidenc de l’OTAN ha provocat l’absència d’una autonomia estratègica. La renúncia a una militarització autòctona d’Europa també responia al seu procés d'integració política i econòmica, plantejat com a conditio sine qua non per posar fi a les eternes guerres fratricides.
Vuitanta anys després, el mite fundacional de l’Europa agermanada gràcies a la pau pot quedar sepultat i substituït per l’aliança de les armes. La invasió russa d’Ucraïna el 2022 va aixecar tots els fantasmes, i el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca els ha posat nom i cognom: el rearmament d’Europa. El 4 de març, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, feia un crit a files amb el pla “Rearm Europe”, amb la promesa d'una inversió accelerada de 800.000 milions d’euros en defensa durant els pròxims cinc anys. Els tambors de guerra han aconseguit consens institucional a Europa i els seus líders ja estan gestionant la materialització del pla a realitat estatal. A més, la manca d’una oposició política i social àmplia i organitzada ha aplanat el camí del programa bel·licista i ha posat de manifest la resignació ciutadana —si no el suport— a la nova realitat armada.
Tot això és perquè Europa ha oblidat què és la guerra? Tal com va advertir Einstein, seria l'última de les guerres? És realment necessari el rearmament? En què es basa? Quines conseqüències tindrà? Són moltes les preguntes que sorgeixen en un escenari tan profund com incipient, però, en qualsevol cas, les respostes són sempre inquietants.
Entre el jardí i la trinxera
Putin i Trump negociant sobre la pau i la UE apel·lant a la guerra és una imatge colpidora, simbolitzada amb l’acusació del republicà a Zelenski al Despatx Oval: “Estàs jugant amb la Tercera Guerra Mundial!”. Més enllà d’aquesta fotografia, la realitat és que la pau ho serà mitjançant l’ús i la projecció de la força, en unes negociacions bilaterals Moscou-Washington que són la representació de dos imperis repartint-se mà a mà la influència al món. “Cal apostar per la seguretat cooperativa, construïda amb l’altre i no contra l’altre. Explorar vies alternatives al rearmament mitjançant vies diplomàtiques i la innovació política per als nous reptes. La lògica bel·licista no ajuda a reforçar les estructures de governança global, ni enforteix el dret internacional, ni els drets humans”, explica al Diari de Barcelona Sandra Martínez, responsable d’Alternatives de Seguretat de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).
La retòrica identitària de la UE basada en la pau, la democràcia i la llibertat, els valors del “jardí” de Josep Borrell, resulta incompatible amb la retòrica de l’estat de guerra. Però aquest estat tampoc és fruit d’una improvisació: “hi ha un consens clar a dir que la UE ha d'assumir la seguretat pròpia a causa de la dependència excessiva dels EUA que ha limitat la seva autonomia estratègica, i poder proveir dissuasió a les seves amenaces”, explica al DdB Víctor Burguete, investigador del Cidob en Geopolítica Global i Seguretat.
Ara bé, l’amenaça russa s’ha convertit en un eslògan formidable on hi cap tot. Sota l’objectiu declarat d’evitar que el Kremlin torni a crear un Teló d’Acer a l’est d’Europa, ha estat Brussel·les qui ha convertit Ucraïna en el seu tallafocs per tal d’evitar-ho. A la vegada, l’OTAN, de la qual la seva ampliació fins a les fronteres russes és l’origen del conflicte segons la versió del Kremlin, podria ser la gran beneficiada del rearmament en veure complerta l’eterna exigència de l’augment en despesa militar dels seus membres. Però qui de facto lidera l’aliança atlàntica, Trump, ha trencat l’estreta coalició entre Washington i Brussel·les amb l’acostament diplomàtic amb el Kremlin i la pinça conjunta a les negociacions de pau a Ucraïna. “Qualsevol dependència limita, sigui militar o energètica. El to d'apaivagament que encara hi ha amb els EUA es deu a la seva dependència, però a mesura que Europa sigui més autònoma militarment també ho serà en altres àrees”, sosté Burguete. Tot plegat fa una combinació de factors que han provocat a la UE una crisi existencial sobre la qual ha trobat en la confrontació amb Rússia la seva gran raó de ser.
La incoherència russa
Ara per ara, els Estats Units no han abandonat cap de les més de 200 bases militars que tenen repartides per Europa, ni tampoc han desmantellat cap dels sistemes aeris i marítims d’atac i defensa instal·lats arreu del continent. A més, les capacitats militars del conjunt de països de la UE superen les de Rússia en la majoria d’aspectes: suma uns 1,4 milions de soldats davant els 1,1 de Moscou, té gairebé el doble de tancs que Rússia, quatre vegades el nombre de fragates, i més portaavions i submarins. Tal com explica Burguete, “no es tracta d'augmentar el pressupost de defensa sinó de millorar les capacitats existents i veure què necessitem exactament. També cal un canvi de discurs entre atemorir la població i fer més pedagogia sobre la retirada del paraigua militar estatunidenc, que és la clau. Al cap i a la fi, la major amenaça directa que ha patit la UE ve de Trump sobre Groenlàndia”.
Únicament pel que fa a ogives nuclears Moscou supera tant la UE com els EUA, tot i que Macron ja ha considerat oferir l’arsenal nuclear francès als seus socis: “s'està trencant el tabú sobre el paraigua nuclear. Hi ha consens a Brussel·les sobre el fet que perquè una guerra freda es mantingui freda la dissuasió mitjançant armes nuclears és indispensable, com bé saben Corea del Nord o l'Iran”.
El discurs dels líders europeus respecte de l’amenaça russa no ha sigut coherent. Von der Leyen assegurava el 2022 que les sancions estaven “ferint i esclafant l'economia russa”, mentre diversos mitjans explicaven que el Kremlin utilitzava armament soviètic i rucs com a transport per corregir les teòriques mancances de l'exèrcit al camp de batalla. Però Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, explicava recentment que Rússia “està produint en tres mesos el que produeix l’OTAN en un any”. Les sancions han acabat resultant contraproduents, ja que mentre la UE creixia un 0,1 en l’últim trimestre de 2024, Rússia ho feia en un 4,1%. Tot plegat, una suma de contradiccions que xoquen amb la realitat del front: “No existeix la probabilitat d'una guerra que es projecta respecte a Rússia, perquè l'evolució russa en el camp de batalla ha estat molt pobre”, explica Burguete. Moscou "només" ha sigut capaç d’ocupar un 20% de territori ucraïnès en tres anys de batalla, per la qual cosa sembla irreal pensar que sigui capaç de sostenir una invasió generalitzada d’Europa de l'Est.
Més armes, menys escut social
La inversió de 800.000 milions per militaritzar Europa pot tenir com a principal víctima l’estat del benestar. “La seguretat de les persones també implica la seguretat ecològica, habitacional, i social”, explica Martínez. Segons aquesta tesi, la retallada pressupostària en altres àmbits i l'emissió de deute per finançar el rearmament serà inevitable. I això comportarà ajustaments estructurals a mitjà i llarg termini i, per tant, molts fons assignats al sistema social es podrien haver de desviar cap a tornar els préstecs. “650 milions del pla provenen dels pressupostos estatals, cosa que significa donar marge fiscal perquè no computi com a dèficit. Això és deute finançat al mercat, que per a la imatge política és millor que pujar impostos, però a llarg termini pot ser més perjudicial per al país”, explica Burguete.
En aquest sentit, tot apunta que la gran beneficiada és la indústria armamentística —Espanya és el novè exportador mundial d’armes—, la qual viu fonamentalment de l’existència de la guerra al món. Les principals marques d’aquesta indústria ja han vist disparar-se el valor d’unes accions en alça els últims tres anys gràcies al “Rearm Europe”. L'alemanya Rheinmetall ha pujat un 85% en borsa des de principi d'any, seguida de la francesa Thales, que s’ha revalorat fins a un 72%, la italiana Leonardo ha pujat un 65%, i l'espanyola Indra, un 46%. La major part d’aquesta inversió es quedarà a l’eurozona, ja que la Comissió ha advertit als estats membres que les seves ajudes estaran condicionades a què un 65% del material sigui de producció europea.
La manufactura del consens
La maquinària mediàtica treballa conjuntament per convèncer la població sobre la inevitabilitat del rearmament. L'últim exemple ha sigut l’enquesta del CIS, que postulava que la població espanyola estava en un 75% a favor del rearmament i un 68% a favor de la creació d’un exèrcit europeu. “En la construcció que fa el CIS hi ha un biaix a l'hora de formular les preguntes. Les narratives en la percepció de la seguretat d'acord amb una retòrica de la guerra fan que el suport polític es basi en la por. Assumir des de la inèrcia que la guerra és inevitable va calant a l’imaginari col·lectiu”, explica Martínez. Un ús paradigmàtic de la manufactura mediàtica del consens social, peça essencial per generar l’adhesió ciutadana. “Hi ha una intenció clara de mobilitzar l'operació de la por, que amaga la necessitat de justificar canvis pressupostaris perquè els ciutadans acceptin el rearmament. La percepció de l'amenaça és la manera més fàcil de convèncer la població. La gent canviaria les respostes si se li explica que això suposa unes retallades socials, però hi ha molt debat de fons que no s'està contrastant per les urgències”, explica Burguete.
“Una Europa forta no és garantia de res, la història ens ha demostrat que la pau mai s’ha assolit per la força, i que la pau armada és un eufemisme per justificar les guerres”, adverteix Martínez. La guerra, per se, només condueix a més guerra. La memòria històrica hauria de servir per reviure els motius originaris de la integració europea, i clama recordar els seus pitjors escenaris per treure’n una màxima: en un clima de màxima tensió bèl·lica, una simple espurna podria encendre un foc inapagable en una guerra entre veïns que acabaria amb la imatge del jardí d’Europa.
