Les imatges cinematogràfiques no envelleixen, sinó que som nosaltres qui ho fem quan les veiem desfilar davant dels nostres ulls una vegada i una altra. Aquesta fou una de les reflexions més commovedores del teòric Serge Daney, qui es preguntava pel futur del cinema en la ja consolidada era digital. Amb casos com el del catedràtic de Narrativa Audiovisual Aarón Rodríguez, l’entusiasme per mullar-se amb imatges cinematogràfiques es manté tan viu com l’interès per desenterrar preguntes i intentar prendre posicions. 

Endinsar-se en les pàgines de Volver al cine (Solaris, Textos de Cine, 2024) implica, per sobre de tot, impregnar-se d’un esperit litúrgic, col·lectiu i de respecte per a la tasca creativa, amb les dificultats de precisió, però, que això comporta. Al mateix temps, és una digna reivindicació de la concentració i de l’estudi individual.  

En un moment en el qual les pel·lícules no capten l’atenció del gran públic si no és per garantir una experiència explosiva, inoblidable i tècnicament sorprenent, l’autor, qui combina l’exercici de la docència a la Universitat Jaume I amb la seva tasca de divulgador al seu canal de YouTube, posa èmfasi en la importància del que és contrari, és a dir, en el detall que passa desapercebut, en la mirada fugaç o en el passeig que imita la realitat a la manera del realisme pictòric. 

Per una banda, Rodríguez demostra que els films nascuts en l’època audiovisual segueixen admetent una gramàtica pròpia que segella la seva especificitat, i per l’altra, atorga vot de confiança vers un espectador amo de la seva atenció. L’enfocament del llibre s’obre amb lucidesa, amabilitat i diplomàcia cap a diversos períodes, perquè l’analista, com ensenya Rodríguez, ha de tenir en compte que els pilars del cinema contemporani es construeixen a partir de múltiples retrovisors i es teixeixen en funció de diferents horitzons. 

Volver al cine, que posa la crítica i l’emoció en igualtat de condicions, introdueix per necessitat diverses línies d’exploració. Una d’elles ve marcada pels possibles eixos interpretatius que s’alliberen quan es reconeix que l’essència del cinema és una il·lusió, però una il·lusió de ferma base. Cal tenir en compte que en altres èpoques va predominar un fort component d’unió en l’experiència cinematogràfica, i que avui aquesta es disgrega per desplaçar-se parcialment cap a altres àmbits. Aquest debat, per una banda, ens trasllada a una discussió sobre els orígens del cinema, i per l’altra, no implica que no hi restin supervivències, si pensem en filmoteques, multisales o cineclubs.

“El cinema posseeix autonomia en la manca d’autonomia perquè s’escriu al voltant d’un buit central, el cor del desig”

No obstant això, aquests espais no encarnen una centralitat cultural amb prou potència per a generar vincles comunitaris estables. És preciosa la designació de Rodríguez de l’”objecte-cinema” com el pivot al voltant del qual la relació entre imatge, sala, muntatge o projecció s’unia en plena vivència compartida. La nostàlgia, però, necessita compensar-se amb rajos de fe en el futur. 

En un moment del llibre, al final del tercer capítol, l’autor ens regala una poderosa reflexió: “el cinema posseeix autonomia en la manca d’autonomia, perquè s’escriu al voltant d’un buit central, el cor del desig”. Aquesta és una extraordinària manera de sintetitzar que la comunicació mitjançant el cinema està sotmesa a molts factors que no es deixen controlar. En el visionament sempre hi ha quelcom que no acaba de tancar, un sentit que es perd i que té a veure amb l’esperit constructiu de les obres fílmiques, amb el propi fer-se que les fa ser organismes vius. I amb més raó quan ens trobem en una actualitat que, com es descriu al vuitè capítol, l’experiència del cinema se secciona fins al punt de fer-nos pensar que seleccionar un espai de projecció implica seleccionar una determinada estètica.

La publicació de Volver al cine simbolitza, doncs, un gest d’impotència esperançadora que actualitza la idea de crisi com a fonament per pensar la naturalesa del cinema, sempre dependent de la recepció, dels suports tecnològics i dels imaginaris que l’acullen. L’escriptura d’Aarón Rodríguez respira sana, perquè la seva pretensió de fugir de llocs comuns parteix de la consciència meritòria que per parlar de cinema cal familiaritzar-se amb un terreny de joc molt inestable i amb escàs consens. Alhora, cal fixar un lloc d’enunciació sota un determinat marc de valors. Un d’ells, sense dubte, consisteix a no desprestigiar mai la idea de comprendre el film com un text concret amb significacions i codis propis. 

Si es pot subratllar una de les moltíssimes virtuts de Volver al cine és el compromís de Rodríguez per identificar els diferents problemes de l’anàlisi, tant intrínsecs com extrínsecs, cosa que orienta l’interès del cinema no cap als resultats efectius, sinó cap als interrogants i els esforços que continua implicant la seva pràctica. En aquest sentit, l’assaig desprèn un agraït caràcter de vacuna contra l’escepticisme.