Cent anys no es fan cada dia. L’Orfeó Atlàntida, fundat l’any 1926, hi ha arribat amb bona salut. Són una seixantena de cantaires fortament vinculats al barri d’Hostafrancs, que els ha vist néixer i créixer. Per la trajectòria centenària, el Districte de Sants-Montjuïc els ha atorgat enguany la medalla d’honor de Barcelona. “Estem molt agraïts. Rebre aquest reconeixement fa valorar la feina actual i la dels avantpassats, posa la pell de gallina”, assegura Maria del Mar Canosa, tresorera de l’entitat i coordinadora dels actes del centenari. “Mostra que seguim aquí, existint i resistint al pas dels anys”, afegeix Anna Cuatrecasas, la presidenta. És la tercera de la seva família: el seu avi, Joan Cuatrecasas i Cortès i el seu pare, Joan Cuatrecasas i Cuadrat també han estat presidents. “Emociona portar un llegat a l’esquena”, valora.

L'Orfeó compta amb una seixantena de cantaires de totes les edats

Molt més que un cor

L’Orfeó Atlàntida va néixer el 1926 amb més de dos-cents cantaires al número 18 del carrer Consell de Cent del barri d’Hostafrancs, en el local Sang nova. Seguint el prototip dels orfeons més joves no era, com és ara, només un cor: “Hi havia un club de lectura, tallers de teatre, un esbart dansaire… Era el lloc on socialitzava la gent del barri”, explica Cuatrecasas.

L’entitat no conserva gaires arxius dels primers temps, ja que foren malmesos per la guerra civil. Però encara llueix el seu estendard original, brodat a mà per les sòcies. El van beneir l’any 1927 a la basílica de Montserrat. “En aquell moment, Ferrocarrils Catalans va arribar a fer trens especials per als socis, perquè hi poguessin anar tots”, comenta Cuatrecasas. Amb motiu del centenari, els cantaires van pujar al març a la muntanya, per tornar a beneir l’estendard, i van poder aprofitar per cantar a la basílica: “Va fer molta germanor”

L'entitat ha tornat a Montserrat per beneir la bandera de nou

Altres objectes històrics de l’entitat són els Portaveu, butlletins periòdics publicats per socis amb totes les notícies i novetats de l’entitat. D’aquí n’han pogut treure molts detalls de la seva història, com quines activitats i excursions feia l’orfeó i els concerts que organitzaven. Entre d'altres, van cantar al Teatre Coliseum de Barcelona i al Palau de la Música Catalana, en els concerts que organitzava l’Associació Obrera de Concerts fundada per Pau Casals. Actualment, un grup de socis i sòcies encara edita la publicació ara en format digital, mantenint així la tradició centenària.

Fa cent anys que l'Orfeó edita els Portaveu

Amb la insurrecció militar del 1936 i la consegüent Guerra Civil, l’Orfeó Atlàntida va haver d’aturar l’activitat fins al 1951. “La represa va ser un repte molt gran”, assegura Cuatrecasas. “Moltes de les propostes que es feien es van deixar de fer, i això va dificultar que fos el punt neuràlgic dels cantaires, com havia estat en uns inicis”. Finalment, en va quedar només el cor, que ha pogut subsistir fins a l’actualitat. “De tota manera, costa quadrar horaris, perquè a diferència dels primers temps, ara el cap de setmana tothom marxa”, reconeix. Repassant els anys d’història, la presidenta apunta que un altre gran repte va ser la pandèmia: “Va ser una davallada per tothom, perquè cantar per videotrucada penalitza molt”.

Les claus de l’èxit

Malgrat les dificultats, l’Orfeó Atlàntida ha arribat als cent anys. Cuatrecasas ho atribueix “a la feina dels voluntaris que han cuidat i gestionat l’entitat en el seu temps lliure”. També, sens dubte, “res hauria estat possible sense l’amor per la música de tots els cantaires, que ens han permès anar millorant el repertori”, i l’ajuda d’un centenar de socis més: “No canten, però ens donen suport”.

Per sobre de tot, Canosa i Cuatrecasas i remarquen el valor de l'associacionisme: l'Orfeó és una xarxa que fa de "família", protegeix els seus membres i barreja gent de diferents edats. De fet, l’edat mitjana del cor, dividit en tres formacions —gran, jove i infantil—, és de 34 anys. “Engrescar gent jove és una prioritat”, assegura la presidenta. “Vas a les trobades de corals i ets el jovenet. Penses, que bé que estem no?”. Esperen, però, trobar relleu també a la junta directiva, cosa que “encara costa pel grau d’implicació que comporta portar l’entitat”.

“L’Orfeó és una xarxa que fa de família, protegeix els seus membres i barreja gent de diferents edats”

Finalment, ambdues reconeixen que els moments d’oci i trobada “també ajuden molt”. Com a anècdota, destaquen les sortides a l'estranger i els intercanvis amb altres cors, que sempre generen "molta il·lusió" entre els cantaires. Han anat a Itàlia, Alemanya, França, Hongria i Londres, i es preparen per rebre el setembre el cor italià Giuseppe Savani, de Carpi. També “han fet colla” per les celebracions del centenari: el concert de Nadal amb exactament cent cantaires i excantaires —una “casualitat còsmica”, asseguren—; la pujada a Montserrat; el concert de fi de curs dels petits i els joves al CaixaFòrum i, sobretot, el concert del centenari a la Sala Joan Brossa de l’Auditori, amb peces històriques i tres exdirectors convidats. Els queda el pregó i concert de festa major i el concert de clausura del centenari, programat pel 13 de novembre a la seu del Districte.

 Mirant al futur, “el somni és tenir un local propi” assegura la presidenta. De moment, l’Orfeó fa ús de les instal·lacions de l’Escola Joan Pelegrí d’Hostafrancs, però “la felicitat absoluta seria un espai amb una sala d'assaig gran, diferents espais per a diverses activitats, obert a qualsevol hora, on fins i tot es pogués muntar una petita escola de música”. Reconeixen, però, que “afrontar la compra d'un local és inviable; i que l’ajuntament en cedeixi un és pràcticament impossible, amb tantes entitats que hi ha a la ciutat”. Es conformen, de moment, en sobreviure i continuar cantant. “Perquè cantar enganxa!” celebra Canosa. “Ajuda en tot: només ets tu, cantant, respirant i envoltat d’una colla d'amics, fent el que t'agrada. És perfecte, no?”.