Israel ha dut a terme una nova ofensiva a Palestina. Iniciada el passat dilluns 3 de juliol, els israelians han entrat amb violència al camp de refugiats de Jenín, una de les ciutats més septentrionals de la regió, amb el pretext de dur a terme una "operació antiterrorista". S'hi han utilitzat efectius terrestres i aeris per primera vegada en gairebé dues dècades, prenent unes dimensions que no s’assolien des de la segona Intifada (2000-2005).

En Mazeed Khalilia, de Jab’a Jenín, és un dels milers que al 2003, arran del darrer atac d’aquestes característiques, va haver de cercar asil polític. Com a membre de la junta directiva de la Comunitat Palestina de Catalunya, a més, està especialment sensibilitzat amb la situació. Segons diu, “els palestins, en general, veuen obligatori implicar-s'hi”, afirma. “Un exèrcit d’ocupació entra diàriament al teu barri, a la teva casa, i a la teva escola, i et dispara. Què faràs? No tens altra opció que defensar-te”.

Aquest 2023 ja han mort 156 palestins com a conseqüència directa de l'ocupació, incloent-hi 27 menors. Només amb l’atac viscut els darrers dies a Jenín s’ha confirmat el desplaçament d’uns 3.000 refugiats, així com almenys 12 morts i 100 ferits de diferent gravetat. A més a més, s’ha confirmat que el dimarts, 4 de juliol, l’exèrcit israelià va impossibilitar premeditadament el pas de les ambulàncies, alhora que duien a terme un atac a l’hospital de Jenín amb armes de foc i gas lacrimogen. La violència indiscriminada contra el poble palestí, però, és un malson recurrent que fa quasi un segle que dura. “Ens fan marxar com a refugiats de la casa que havia estat dels nostres avis per arribar a un camp de refugiats com el de Jenín. 50 anys més tard tornen per a matar-nos i fer-nos emigrar de nou”, explica en Mazeed. També ell ha viscut de primera mà les conseqüències de la militarització forçada. “Quan tenia set anys van disparar al meu germà a la porta de l’escola. Vaig veure com li disparaven al cap, i com impedien que l’ambulància se li apropés”.

Malauradament, l’escalada de la violència no pronostica una pau propera. D’ençà la reelecció d’en Binyamín Netanyahu com a primer ministre d’Israel, el bloc ultraconservador israelià ha governat en detriment del fràgil equilibri regional. En els darrers anys s’han multiplicat les colònies jueves a Cisjordània, amb pretensions de construir encara més en un futur proper. A més, la duresa en el tractament de la població civil no ha fet més que augmentar. Així ho testifica en Mazeed: “Fa 20 anys, si et movies més del que tocava davant d’un soldat israelià simplement et demanaven que aixequessis els braços i et treiessis la roba. Ara, amb un moviment sospitós del braç ja disparen automàticament, i més d’una bala”.

Pel que fa a Israel, el discurs legitimador per les temptatives d’ocupació se sosté en l’anomenat “terrorisme palestí”, que estaria perpetrat per les organitzacions qualificades com a terroristes pel govern d’Israel fins i tot quan els fets no han pogut demostrar-se. Segons els portaveus militars israelians, l’operació duta a terme a Jenín (anomenada “Casa i Jardí”) va servir per localitzar petits magatzems “d’artefactes explosius i armament”, així com “desmantellar dues sales” usades per supervisar la “situació operativa” en la zona. L’objectiu últim, segons l’exèrcit israelià, és neutralitzar potencials amenaces terroristes afeblint la “Brigada Jenín”, un grup armat que aglutinaria a diverses milícies i sorgit del Gihad Islàmic Palestí, transformant Jenín en un dels centres de resistència.

Segons en Mazeed, però, Jenín no és pas el focus de conflicte ni un important centre de resistència: “Res de res. Això és mentida. Tot això ja va començar fa uns mesos a Nablus, no a Jenín; van assenyalar a un grup armat anomenat els Lions’ Den, i van entrar a la ciutat, destruint-la i matant a deu o quinze persones”. En les seves paraules, el terrorisme s’utilitza per israelians i nord-americans per “justificar la intervenció i militarització contra els pobles”. “La propaganda dels mitjans de comunicació funciona per justificar la ideologia sionista en un procés de neteja ètnica contra el poble palestí”, assegura.

“Matar no té justificació”, conclou. “L’única manera de viure en pau és deixar l’armament i deixar viure, però no pots demanar pau a qui fa 75 anys que mates, perquè jo no tinc poder. Jo no sóc qui té l’arma. Jo sóc un refugiat, desplaçat tres vegades. Si la violència es nega, ha de negar-se a tot arreu, perquè augmentar l’odi contra una població concreta no fa més que augmentar la violència, i això és el que s'ha fet durant 40 anys”.