La paràlisi de l’esquerra institucional davant l’extrema dreta - Diari de Barcelona
ANÀLISI
La paràlisi de l’esquerra institucional davant l’extrema dreta
Mentre els partits d'extrema dreta utilitzen la por i la ràbia, les forces progressistes tenen dificultats per combatre el relat de l’odi
La presència dels partits polítics d’extrema dreta han augmentat a escala global, fet que ha generat un fort impacte tant en el discurs polític com en dinàmiques socials. Des del compte de Trump que utilitza la IA per dibuixar un futur apocalíptic on l’enemic és el diferent fins als bots de Vox que denuncien “la islamització d’Espanya”, aquestes formacions utilitzen una retòrica emocional i eines digitals per amplificar els seus missatges.
Segons els membres de Proyecto Una, “la normalització de conceptes mitjançant influencers i l’ús de discursos dogwhistle, com el terme MENA, reforcen el discurs d’odi i accentuen la polarització social”. Els discursos dogwhistle són missatges codificats que usen polítics i usuaris de xarxes socials, sovint associats a l’extrema dreta, per atraure un públic més ampli sense fer afirmacions explícitament discriminatòries. Per altra banda, el terme MENA fa referència a “menor estranger no acompanyat”, però el seu ús en determinats discursos ha adquirit connotacions negatives que contribueixen a la deshumanització d’aquest col·lectiu.
MENA: sigla que correspon a la dominació menor estranger no acompanyat.
Les formacions ultres aconsegueixen consolidar una narrativa basada en la divisió entre “els bons” (nadius o autèntics) i “els dolents” (immigrants i minories), que exacerba les tensions socials i crea una falsa sensació de cohesió interna entre els seus seguidors. Com apunta el sociòleg Oriol Homs, “la por és un recurs eficaç i, quan les masses entren en pànic, el seu comportament és irracional”.
El fenomen de l’extrema dreta no es limita en el context català, amb Aliança Catalana, o espanyol, amb Vox, sinó que forma part d’una onada global. Exemples recents inclouen l’ascens de Giorgia Meloni a Itàlia, el mandat de Jair Bolsonaro al Brasil o els resultats a les eleccions europees amb el partit espanyol de Se Acabó la Fiesta. En tots aquests casos, les xarxes socials han jugat un paper clau en la difusió de missatges polaritzadors i en la mobilització del vot, sovint amb el suport de plataformes i algoritmes que prioritzen el contingut controvertit, com el cas d’X als Estats Units.
“Els partits d’extrema dreta, sovint no busquen exclusivament arribar a les institucions, sinó modificar el discurs públic i moderar els seus rivals”, afirma Proyecto Una al Diari de Barcelona. Aquesta estratègia permet influir de manera estructural, fins i tot sense ostentar la majoria de poder formal. Tal com menciona el sociòleg Ramon Ruíz, “la globalització ha generat una percepció de pèrdua de control sobre les identitats culturals, creant un terreny fèrtil per als discursos nacionalistes i xenòfobs”.
Davant de l’avenç de l’extrema dreta i la seva capacitat per influir en el debat polític, l’esquerra institucional es troba en una situació complexa. El sociòleg Homs menciona que “l’esquerra intenta moderar el relat radical defensant el conquerit fins ara, sense prestar atenció als sectors que temen pel seu futur, i això dona espai al relat radical de l’extrema dreta”. Aquesta desconnexió amb les preocupacions emocionals i materials d’una part de la població ha facilitat que la dreta radical capti els temors i els canalitzi cap a una narrativa de confrontació i exclusió.
Tot i la voluntat de defensar els drets i avenços socials assolits en les últimes dècades, l’esquerra institucional, sovint, ha tingut dificultats per construir un relat capaç de competir amb l’ofensiva comunicativa de la dreta radical. “L’esquerra institucional ha jugat un paper important en l’augment de la polarització, potser sense voler-ho”, esmenta el sociòleg Ramon Ruíz. La seva resposta a l'auge de l'extrema dreta s’ha basat en la confrontació directa i en la denúncia constant del seu discurs, fet que ha reforçat la dinàmica de blocs oposats sense generar espais de debat alternatiu.
Tal com expliquen els membres de Proyecto Una, “regalar espai i no proposar alternatives, mostrar-se feble i acceptar l’estat que dista moltíssim de ser just” són un dels errors que han debilitat l’esquerra institucional fent que sovint es presenti com el garant de l’statu quo que com una força realment transformadora. Aquesta situació s’ha vist agreujada per la fragmentació interna de l’esquerra i la seva dificultat per establir una estratègia comuna. Mentre algunes formacions han intentat combatre l’extrema dreta des de la institucionalitat i el discurs normatiu, altres han apostat per una línia més rupturista i de confrontació directa. Aquesta manca de coherència ha generat desorientació en part de l’electorat progressista. Tal com apunta Ramon Ruíz, això ha fet que “molts votants que se sentien desatesos per l’esquerra s’hagin girat cap a discursos més radicals, com els de l’extrema dreta, que els ofereixen una solució aparentment més directa als seus problemes”.
Garantir els drets i l'ús de les dades: una oposició ferma per combatre l’extrema dreta
L'extrema dreta basa el seu projecte polític en una concepció autoritària del poder, en la qual les institucions democràtiques són percebudes com un obstacle per a la implementació del seu programa. Tal com afirma Oriol Homs, “l’única forma que té l’extrema dreta de complir amb el seu programa és destruint la democràcia”. Els partits polítics que s’emmarquen a l’extrema dreta solen presentar-se com a forces “antisistema”, defensant la idea que el sistema democràtic està corromput.
Davant d’aquest escenari, una de les claus per protegir els drets humans i frenar l’avenç de l’extrema dreta seria “enfortir i requalificar l’estat del benestar, fent-lo arribar a tothom de manera universal”, assegura el politòleg Àlex Abellan. Quan les institucions responen a les necessitats de la població de manera efectiva, es redueix l’espai per als discursos que apel·len a la por i la confrontació.
És fonamental trobar un equilibri entre la protecció dels drets humans i la salvaguarda de la llibertat d’expressió. Com apunta el sociòleg Ramon Ruíz, “el límit entre defensar els drets humans i evitar la censura excessiva és difícil de traçar, però és fonamental protegir la llibertat d’expressió sense permetre que incitin a l’odi o a la violència”.
Un dels grans actius dels governs progressistes és la seva capacitat per basar les seves polítiques en evidències empíriques. Disposen d’estudis sobre l’impacte de les polítiques socials, de dades sobre l’evolució econòmica i d’indicadors clars sobre aspectes com la delinqüència, la immigració o la desigualtat. Com assenyala el politòleg Abellan, “les esquerres institucionals tenen un clar avantatge en aquesta lluita. Ningú, com aquell qui està a la institució, té més a l’abast les anàlisis socials oficials, és a dir, dades”.
