PÄRNU

El Bàltic no escolta ningú.
Tan sols crea una planúria
de convit a passes perdudes:
més enllà hi ha l'inconegut,
que prefigura el to grisenc
del seu argent, i les algues mústigues
que entapissen el mapa de la riba.
Com el peu que en la mar s'endinsa
sense que el cobreixi del tot.
Així de lent és desaparèixer.

Cua de foc (2020, Papers de Versàlia)

"El llibre, Cua de foc, està dividit en dues parts", explica al Diari de Barcelona David Madueño Sentís. "La primera és més simbolista perquè utilitza la imatge del foc per crear poemes. Apareix l'ambivalència de l'element, que té una part positiva de creació i una part destructiva. Hi parlo dels incendis que hi va haver a l'Empordà, ara fa deu anys"  

"La segona part és de poemes més vivencials. Hi parlo de la meva experiència com a professor, de malalties o dolors que podem patir les persones, i després hi ha una última part, breu, de poemes dedicats a viatges que he fet". És en aquesta última secció on es troba el poema 'PÄRNU', fruit d'un viatge que Madueño feu amb la seva dona per Estònia i Finlàndia.  

El nexe entre les dues parts, la simbolista i la vivencial, és la forma com entén la poesia: com un filtre d'experiències, de vivències. Tot i això, el terme "experiència" no li agrada perquè el troba desgastat. "En la primera part del llibre parlo de què és la poesia i la creativitat per a mi, i a la segona ho poso en pràctica", explica l'autor.  

David Madueño és professor de llengua catalana i literatura, escriptor, i ha exercit també la crítica literària en mitjans com El Punt Avui, Caràcters, Núvol, entre d'altres. També ho va fer durant 15 anys en el seu blog llunÀtic, que va donar per acabat a finals del 2020.  

D'aquesta ruptura amb la crítica literària afirma que "hi havia una mica per cansament, per la situació de la crítica, que no té la importància i el prestigi que tenia temps enrere... hi ha molts motius, no voldria simplificar perquè després pot donar peu a malentesos".  

Un dels punts claus que mencionava en el comiat de llunÀtic és l'emergència de Twitter en el panorama de la crítica. "Jo crec que la crítica necessita repòs i espai per poder justificar tot el que et sembla bé i tot el que et sembla malament d'un llibre. I Twitter és tot el contrari. És haver d'escriure a esgarrapades, i això provoca malentesos i enfrontament, que és un dels motors de Twitter. I la veritat és que jo crec que no beneficia gens a l'hora de parlar de literatura amb tranquil·litat".

Ara bé, també matisa: "Jo no estic en contra de les xarxes, també les utilitzo. El que passa és que, com tot, i sobretot tenint en compte que és una cosa nova, no podrem valorar fins d'aquí a uns anys el mal que hagin pogut fer els seus abusos. Evidentment, se'n pot treure una part molt positiva. Com a lector i escriptor estic súper connectat amb el món literari a través de les xarxes. Aquesta part és boníssima. O per visibilitzar autors i autores que en altres temps ho tindrien més difícil, això és magnífic. Però també té una part fosca".