Hi ha llibres que es llegeixen i llibres que es travessen. La passió segons G.H., de la ucraïnesa i brasilera Clarice Lispector (Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977), pertany sense cap mena de dubte a la segona categoria. Publicada originalment el 1964, es pot llegir en català en l’edició de Club Editor, dins la col·lecció El Club dels Novel·listes, amb traducció de Josep Domènech Ponsatí. Considerada una de les obres centrals de l’autora, la novel·la és una experiència exigent, incòmoda i, sobretot, difícil d’oblidar. Lispector no construeix aquí una història convencional, sinó que utilitza la literatura per endinsar-se en els racons més incerts de la consciència humana. 

La trama, si es pot anomenar així, es resumeix en poques línies: G.H., una dona benestant, entra un matí a l’habitació de la seva minyona amb la intenció de posar-hi ordre. Allà hi troba un escarabat. Aquest fet aparentment insignificant desencadena una crisi existencial que ocupa la resta del llibre.

A partir d’aquesta trobada, G.H. inicia una conversa interior densa i fragmentada en què qüestiona la identitat que s’ha construït, les convencions que ordenen la seva vida i allò que, en última instància, la separa dels altres éssers vius. No hi ha pràcticament diàlegs ni altres personatges: només una consciència que es desfà davant del lector i que, a mesura que avança, sembla acostar-se a un lloc anterior a qualsevol definició. 

L'escarabat com a mirall

L’escarabat es converteix així en molt més que un element estrany o desagradable. És el mirall davant del qual G.H. deixa de reconèixer-se. El que inicialment és una reacció de fàstic acaba transformant-se en una confrontació amb una part de la realitat que la protagonista havia mantingut allunyada de la seva vida ordenada i privilegiada.

Lispector porta aquesta situació fins a un extrem gairebé físic: obliga G.H. a mirar allò que rebutja i, en fer-ho, a qüestionar també la imatge que tenia d’ella mateixa. La crisi no és només psicològica, sinó també una crisi del llenguatge: com explicar una experiència que sembla escapar-se de qualsevol paraula?

“Llegir-la també significa experimentar una mica del vertigen que viu G.H.”

I aquí és on la novel·la pot resultar més difícil, però també més fascinant. La passió segons G.H. no és una lectura còmoda ni ràpida. El llenguatge de Lispector és espès, circular, ple de repeticions, contradiccions i preguntes que sovint semblen no conduir enlloc. Hi ha moments en què una mateixa idea torna una vegada i una altra, com si la narradora intentés arribar amb paraules a un lloc al qual les paraules no poden arribar. Per a alguns lectors, aquesta insistència pot resultar frustrant. Però és precisament aquesta resistència la que fa que la forma de la novel·la sigui inseparable del seu contingut: llegir-la també significa experimentar una mica del vertigen que viu G.H. 

Un desmuntatge sense respostes fàcils

Lispector no escriu per explicar-nos què li passa a la protagonista, sinó per fer-nos entrar en el seu procés mental. Per això la novel·la no ofereix respostes fàcils ni una evolució narrativa convencional. G.H. perd progressivament les certeses amb què havia ordenat el seu món i el lector es veu obligat a acompanyar-la en aquest desmuntatge. La identitat, la por, el fàstic, la solitud i la necessitat de trobar un sentit apareixen com a preguntes obertes, sense una conclusió tranquil·litzadora. El resultat és una literatura que no busca agradar, sinó inquietar.

També és en aquesta relació amb allò que ens provoca rebuig on la novel·la adquireix una dimensió especialment poderosa. L’escarabat, tan insignificant en aparença, posa en crisi la frontera entre allò que considerem humà i allò que situem fora de nosaltres. G.H. es veu obligada a reconèixer una forma de vida que no pot comprendre ni controlar i, davant d’aquesta presència, també es qüestiona a ella mateixa. El llibre converteix així un episodi domèstic en una pregunta molt més incòmoda: què queda de nosaltres quan desapareixen les categories amb què ens hem definit?

"Què queda de nosaltres quan desapareixen les categories amb què ens hem definit?"

Cal avisar, però, que no és una novel·la per a tothom. Qui busca una trama àgil, personatges desenvolupats o una història amb un principi i un final clar probablement hi trobarà més obstacles que plaer. Però potser aquest és precisament el seu major encert. La passió segons G.H. no vol ser una lectura fàcil de consumir, sinó una experiència que es resisteix a desaparèixer quan tanquem el llibre. És una obra que obliga a aturar-se, a rellegir i a acceptar durant una estona la incertesa.

Sembla, sobretot, un exercici d’una valentia literària poc habitual. Lispector s’endinsa en un territori en què la novel·la deixa de ser només una narració i es converteix en una exploració de què significa pensar, sentir i existir. Pot ser desconcertant, fins i tot extenuant, però difícilment deixa indiferent.

60 anys després de la seva publicació, La passió segons G.H. continua plantejant una experiència tant incòmoda com vigent: la possibilitat que, quan ens mirem prou temps per dins, acabem descobrint que no ens coneixem tant com pensàvem.