Hi ha artistes que arriben amb una estètica definida, d’altres amb un so. Paula Jolie ho fa amb una manera d’explicar. Amb només 21 anys, aquesta artista emergent criada a Vilassar de Mar, ha construït un univers íntim, intens i —tal com ella mateixa el descriu— profundament cinematogràfic, en què cada cançó és com una escena i cada lletra, com un fragment de la seva veritat.

Nascuda a Barcelona, però vinculada emocionalment al mar del Maresme, Jolie troba en aquest paisatge una font constant d’inspiració. “Tenir-lo al costat em connecta molt amb les meves emocions”, explica. Aquesta connexió amb el seu món interior és, de fet, el motor de la seva música: una eina per entendre’s a si mateixa i, alhora, per connectar amb els altres.

La música li va arribar, des de petita, com una presència constant, més que com una decisió sobtada. Fascinada per la figura de l’artista —especialment, la de l’intèrpret—, la Paula va trobar en la vulnerabilitat i la valentia dels cantants un mirall on projectar-se. Aquella admiració primerenca es va transformar en vocació quan va començar a formar-se en cant a teatre musical i, més endavant, a tocar la guitarra i a compondre les seves pròpies cançons. Aquest va ser el veritable punt d’inflexió; quan va deixar de consumir música per començar a crear-la i va dotar-se d’una veu pròpia.

El seu recorregut formatiu combina disciplina i intuïció. Va iniciar-se en el cant amb només nou anys i, malgrat haver d’interrompre les classes durant el batxillerat, mai ha deixat de treballar la veu. Ha passat per escoles com Memory i el Taller de Músics, però també ha cultivat una pràctica constant i íntima des de casa. La guitarra, que va incorporar cap als 16 anys, s’ha convertit en una eina bàsica per acompanyar la seva escriptura i donar forma a les seves idees. 

En l’àmbit creatiu, Jolie beu d’una constel·lació de referents que travessen disciplines. En la composició, artistes com Stevie Nicks, Taylor Swift, Lorde o Lana del Rey han marcat la seva sensibilitat narrativa, mentre que figures com Jack Antonoff influeixen en la seva manera d’entendre la producció. Però el seu univers no s’acaba en la música: el cinema ocupa un lloc central en la seva imaginació. Directors com Sofia Coppola, Pedro Almodóvar o Greta Gerwig l’han inspirat a construir cançons amb una clara dimensió cinematogràfica. 

Però si hi ha un element central en la seva proposta és l’storytelling. “La meva manera d’explicar és el que em fa diferent”, afirma. Durant els seus inicis, escrivia en anglès, en part com una forma de protegir-se. Amb el temps, però, va entendre que allò que realment connecta és la veritat dita sense filtres. El pas al castellà va ser, més que un canvi lingüístic, un acte d’exposició, sortir de la zona de confort per ser més honesta. Escriure en la seva llengua i explicar la seva veritat li ha permès transformar la por en creativitat i assumir el control del seu relat. 

“Hi ha emocions que necessiten temps per ser transformades en música”

Aquesta honestedat es tradueix en cançons que sovint neixen de la urgència emocional, però que també poden requerir distància. Per a Jolie, escriure és tant un impuls com un procés. “Hi ha emocions que necessiten temps per ser transformades en música”, diu. D’altres, en canvi, s’imposen amb immediatesa, com va passar amb Cielo de Febrero, la seva primera cançó en castellà, escrita en menys d’una hora i convertida en un dels seus punts d’inflexió creatius. Altres temes, com Aviones de Papel, reflecteixen una sensibilitat marcada per la nostàlgia anticipada i la consciència que fins i tot els moments més feliços són efímers.

El seu primer EP, La Puerta de Enfrente, funciona com a carta de presentació i com a confessió. És un projecte nascut de l’impuls, escrit entre els 18 i els 19 anys, en què la metàfora de la porta travessa totes les cançons: portes que s’obren, que es tanquen o que queden entreobertes, com les relacions i les emocions que encara no han trobat un final. En aquest treball, la cantant explora sentiments com la il·lusió, la nostàlgia o la incertesa, sovint des d’aquella tensió entre el que es viu i el que podria haver estat.

En paral·lel a la seva carrera musical, Jolie estudia Publicitat, Màrqueting i Relacions Públiques a Barcelona i realitza pràctiques en una agència de publicitat. Entre trajectes de tren, botigues de vinils al Raval i hores d’estudi, troba a les nits l’espai per escriure i compondre. És en aquesta rutina aparentment ordinària en què es construeix una veu que aspira a ser extraordinària.

Lluny de buscar la perfecció, l’artista confia en la intuïció per saber quan una cançó està acabada. Tot i el perfeccionisme, té clar que l’essencial és no perdre l’autenticitat. Amb només 21 anys, Paula Jolie es defineix com “una noia que escriu cançons a la seva habitació”. Però darrere d’aquesta senzillesa aparent, vol fer música que no deixi indiferent. Perquè, si alguna cosa té clara, és que l’únic fracàs real per a un artista és no provocar res. I en el seu cas, tot apunta que la seva manera d’explicar ja ha començat a connectar.