Un pelegrinatge per la fotografia - Diari de Barcelona
FOTOGRAFIA
Un pelegrinatge per la fotografia
La XIV Biennal de Fotografia Xavier Miserachs converteix Palafrugell en un recorregut per la memòria, la crisi i les formes de resistència
Al llibre Els raïms de la ira, John Steinbeck escriu que la ruta 66 “és la carretera mare, la ruta de la fugida”. A La Bòbila de Palafrugell, aquesta mateixa cita encapçala una sèrie de retrats de famílies estatunidenques expulsades de casa seva per la sequera i la pols, però també sembla descriure el recorregut de la XIV Biennal de Fotografia Xavier Miserachs: un desplaçament entre continents, èpoques i maneres diferents de mirar. Començant per la Gran Depressió nord-americana, la curadoria de les exposicions traça un mapa des de conflictes del passat i el present fins a carrers nocturns d’Amèrica del Sud.
Dorothea Lange: el retrat social de la crisi
La primera parada de la ruta, doncs, porta per nom Dorothea Lange. Un llarg viatge. La mostra, instal·lada a La Bòbila i comissariada per Maria Planas, presenta una selecció d’unes 60 imatges de Lange procedents de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Són fotografies realitzades en el marc de la Farm Security Administration, el programa del govern de Franklin D. Roosevelt que va encarregar a diversos fotògrafs que documentessin les conseqüències socials de la Gran Depressió i del Dust Bowl —una catàstrofe ecològica que va obligar milions de persones a abandonar les seves llars en direcció a Califòrnia—.
La ruta 66, doncs, funciona com a fil conductor d’aquest èxode, ja que és alhora carretera i traçat físic d’una expulsió. Les cites de Els raïms de la ira, situades entre les imatges, converteixen la sala en un espai de correspondències entre la literatura i la fotografia.
El retrat de Florence Thompson amb els seus fills, conegut com a Mare migrant, hi ocupa un lloc inevitable, tot i tractar-se d’un marc relativament petit. L’expressió al rostre de Thompson explica per si sola el renom mundial de la fotografia, coneguda per ser la cúspide del retrat social de Lange. Al costat, tres retrats de dones migrades dialoguen amb un fragment de Steinbeck sobre la por, la còlera i la continuïtat. “La gent tirarà endavant”, conclou.
Com a resultat d’aquestes sinergies amb la literatura, l’exposició eleva el sentiment de commoció a la seva densitat més política, en un intent aparent de recordar al visitant que les persones fotografiades no són símbols abstractes de la desgràcia, sinó persones reals.
El món en una sala a 'Local és global'
A la mateixa Bòbila —separada de la mostra de Lange per només una paret oberta— Local és global trasllada el visitant d’aquella Amèrica en crisi a un present fragmentat per guerres, emergència climàtica i conflictes de tota mena, en una convivència física de les dues exposicions que sembla no ser casual.
La mostra presenta més de 50 fotografies de la Col·lecció d’Art Banc Sabadell-Fotografia Documental, amb fotografies guanyadores del World Press Photo i treballs d’autors com Edu Ponces, Anna Surinyach o Samuel Aranda.
Aquest últim encapçala la secció dedicada a guerres i conflictes, amb una fotografia que mostra Fàtima al-Qaws abraçant el seu fill Zayed, afectat pels gasos lacrimògens durant una protesta al Iemen. D’altra banda, una altra secció dedicada als fluxos migratoris posa l’accent en l’espera i la repetició en la rutina de les persones refugiades. La imatge de Gianfranco Tripodo, en què apareixen residents del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants de Melilla dirigint-se a un menjador, es desentén de l’horror explícit tan típic de la temàtica i decideix mostrar els horaris dels àpats: les 8 h, les 13 h, i les 21 h .
La poesia de carrer de Sergio Larrain
Al Museu del Suro, l’entrada a Sergio Larrain. El vagabundo de Valparaíso passa per unes cortines i baixa unes escales, en un gest que anticipa el canvi de registre. Després de veure el retrat social de Lange i el pols informatiu de Local és global, Larrain proposa una fotografia més enigmàtica i esquiva: “Una bona imatge neix d’un estat de gràcia”, es llegeix al principi de la retrospectiva.
Larrain va ser el primer fotògraf llatinoamericà incorporat a Magnum Photos, després que Henri Cartier-Bresson conegués la seva obra. L’exposició, comissariada per Agnès Sire, és la primera dedicada a l’autor a tota Catalunya i recorre la seva trajectòria per Xile, Bolívia, Perú, Londres i diverses ciutats italianes.
Entre enquadraments descentrats i escenes que semblen a punt de desaparèixer, doncs, passegem per l’obra de Larrain. En un dels primers murs, un poema seu —”A baix hi ha les sabates, a dalt hi ha els cabells / entre els dos això que anomeno jo”— acompanya un desplegament asimètric d’imatges. La composició, com el poema, no acaba d’explicar com és aquest “jo” que el xilè sembla buscar per tot el món.
A la secció Nens del carrer, fotografies de Santiago entre 1955 i 1963, els porxos i els ponts es converteixen en espais de supervivència; mentre que a Buenos Aires Larrain descriu el plaer de deambular sense saber què farà l’endemà. A les fotografies de Bolívia i Perú, d’altra banda, la seva mirada s’allunya de la crònica i sembla deixar-se portar per la trobada amb mercats, pobles indígenes i les petjades sobre una cultura sotmesa a segles de transformacions.
La Biennal Xavier Miserachs es pot visitar fins al 18 d’octubre en diversos espais de Palafrugell. A més de les tres exposicions d’aquest recorregut, el programa inclou mostres de Gabriel Cualladó, Carles Palacio i Txema Salvans amb Josep Pla; a més de l’arxiu dels Casanovas a Palafrugell, un homenatge fotogràfic a Modest Cuixart o el treball de Wayra Ficapal sobre el delta de l’Ebre.
També s’hi han programat projeccions, xerrades, presentacions i visites guiades gratuïtes, amb activitats vinculades a Dorothea Lange, Sergio Larrain, la fotografia domèstica i els reptes de la fotografia documental.
