Deu anys després de l'estrena de Federico García al Festival Grec, Pep Tosar torna a posar-se al capdavant d'un dels espectacles més celebrats de la seva trajectòria. La reposició de l'obra coincideix amb un altre moment important: la inauguració del nou Teatre Raval de Barcelona, un espai que l'actor, director i dramaturg mallorquí assumeix com una declaració d'intencions artística i ideològica. Al llarg de més de vint anys, Tosar ha construït una obra escènica molt personal, marcada per la recerca de la força poètica, la recuperació de figures com Blai Bonet, Guillem d'Efak, Damià Huguet o Vicent Andrés Estellés, i una manera singular d'entendre el teatre documental. Ara torna a Federico García Lorca, un creador que l'acompanya des de l'adolescència i que considera més vigent que mai. Parlem amb ell sobre la persistència de la memòria, la relació entre vida i obra, el flamenc, el nou Teatre Raval i la necessitat de reivindicar Lorca en un context de creixement dels discursos feixistes.

Han passat més de deu anys des de l'estrena de Federico García al Grec. Quan has tornat a mirar aquesta obra, què has descobert del Pep Tosar de 2015? 
L'obra, a nivell essencial, no ha canviat en absolut. Hem mantingut el mateix guió i la mateixa estructura, però la nostra relació amb ella sí que ha canviat profundament. L'hem representada tantes vegades que ja no és una obra externa a nosaltres, sinó que forma part del nostre cos i de la nostra manera d'entendre l'escena. El plaer de representar-la és avui encara més gran perquè hem après a detectar-ne els detalls més petits i continuem afinant-los abans de cada funció. 

Com t'ha canviat aquesta obra?
Pel que fa a mi, la relació amb Lorca ve de molt enrere, des que un professor de literatura em va posar a les mans El público i La comedia sin título quan tenia setze anys. Amb els anys he pogut aprofundir en la seva obra i entendre millor la relació entre la seva vida i la seva creació artística. Tot això m'ha fet créixer com a artista i, probablement, també com a persona.

A l'espectacle hi ha una frase que impacta especialment: «La mort de Lorca és la mort més viva de la història». Creus que aquesta idea continua sent certa avui?
Alan Josephs diu a l'espectacle que la mort de Federico és una mort que no cessa, una mort que torna una vegada i una altra, i crec que és una definició molt encertada. Amb els anys he comprovat que el públic continua reaccionant d'una manera molt intensa davant aquesta història. Hi ha alguna cosa que va més enllà del mateix espectacle i que té a veure amb les ferides que encara arrossega la nostra societat. Encara hi ha fills, nets i besnets de la Guerra Civil que senten aquella tragèdia com una cosa pròpia. Ningú no ha demanat perdó per la mort de Lorca, i quan parlo de Lorca no parlo només d'ell, sinó de totes les víctimes de la guerra. La seva mort s'ha convertit en un símbol de tots els qui encara resten enterrats a les cunetes i, mentre aquesta ferida continuï oberta, la seva figura continuarà interpel·lant-nos.

"Ningú no ha demanat perdó per la mort de Lorca, i quan parlo de Lorca no parlo només d'ell, sinó de totes les víctimes de la guerra"

Sempre has insistit que no volies aportar noves teories sobre Lorca, sinó trobar una manera diferent d'explicar-lo. Què et permetien el flamenc, la música en directe i el llenguatge documental que no t'hauria permès una biografia de teatral convencional?
La música és inseparable de Lorca. Hi ha textos fonamentals com Teoría y juego del duende que expliquen perfectament la seva relació amb el cant, amb el flamenc i amb una determinada manera d'entendre l'art. Lorca va tenir una vinculació molt profunda amb Manuel de Falla i amb tota la cultura popular andalusa, i això travessa la seva obra de dalt a baix. El que hem intentat fer és seguir aquest fil i incorporar-lo a l'espectacle perquè ens semblava impossible explicar-lo sense la música. El llenguatge documental i els testimonis ens permetien aportar context i pensament, mentre que el flamenc aportava una dimensió emocional i poètica que difícilment hauria pogut aparèixer en una biografia convencional.

Un dels grans encerts de l'obra és que el Lorca més íntim conviu amb el Lorca mite. T'interessava més entendre el poeta o entendre l'home?
El mite m'interessa poc. El que m'interessa és l'home. Per això l'espectacle es diu Federico García i no simplement Lorca. Sempre he pensat que la millor manera d'entendre la seva obra és entendre la seva experiència vital. Cada etapa de vida de Lorca acaba reflectida d'alguna manera en la seva creació artística. Quan segueixes aquest recorregut, descobreixes no només els drames rurals més coneguts, sinó també les obres experimentals i el que ell mateix anomenava el seu teatre impossible. Encara crec que hi ha molt de Lorca per descobrir en aquest terreny.

"Cada etapa de la vida de Lorca acaba reflectida d'alguna manera en la seva creació artística"

A l'escenari conviuen testimonis documentals, projeccions, poesia recitada, cante i dansa. En algun moment vas tenir por que hi hagués massa llenguatges diferents?
No especialment, perquè és una fórmula que ja havia explorat en espectacles anteriors. La primera vegada va ser amb una proposta dedicada a Damià Huguet, una figura també molt polièdrica, i allà vaig començar a experimentar amb la combinació de diferents llenguatges escènics. Amb el temps he anat afinant aquesta manera de narrar. La clau és que tots els elements acabin parlant amb una sola veu. A Federico García, el bailaor és qui exerceix aquesta funció d'unió i és qui ajuda a transformar tots aquests llenguatges en una experiència coherent per a l'espectador.

La figura física de Lorca apareix encarnada a través del cos i la dansa. Per què vas triar el flamenc per representar-lo?
Per a mi el flamenc és una música extraordinàriament oberta, tan oberta com pot ser-ho el jazz. És una tradició viva, capaç d'incorporar noves influències, noves sonoritats i noves formes d'expressió sense perdre la seva identitat. No soc gens purista i crec que el flamenc viu un moment de gran creativitat des de la revolució que va representar Paco de Lucía. És una música complexa, intensa i profundament emocional. Em costa imaginar una expressió artística que connecti millor amb la passió, la contradicció i la riquesa poètica de l'univers lorquià.

Ara inaugureu el nou Teatre Raval precisament amb aquesta obra. Per què vas sentir que Federico García havia de ser el primer espectacle d'aquesta nova etapa? Es una declaració d’intencions?
Sens dubte és una declaració d'intencions. Vam valorar diferents possibilitats, però Federico García és un espectacle que ens representa plenament. Fa molts anys que el fem, continua viu i continua sent necessari. Ens hi sentim identificats des d'un punt de vista artístic i també ideològic. Si havíem d'obrir una nova etapa, tenia sentit fer-ho amb una obra que resumeix bona part de les inquietuds que han marcat la nostra trajectòria i que també defineixen la línia que volem seguir al Teatre Raval.

Fa poc deies que tornar a Lorca és també un posicionament antifeixista. En quin sentit creus que la seva figura continua sent política avui?
Lorca va protagonitzar iniciatives culturals profundament transformadores. Quan dirigeix La Barraca i porta Calderón, Cervantes o Lope de Vega a pobles on moltes persones no havien vist mai teatre, està fent una revolució cultural. També ho és una obra com Poeta en Nueva York, que continua sent sorprenentment moderna. Però, a més, Lorca s'ha convertit en una de les grans víctimes simbòliques del feixisme espanyol. Quan observem el creixement actual dels discursos feixistes, és impossible no tornar a reivindicar la seva obra i la seva figura. Lorca continua sent una eina de resistència cultural i democràtica.

Lorca s'ha convertit en una de les grans víctimes simbòliques del feixisme espanyol.

Bona part de la teva trajectòria ha estat dedicada a poetes i creadors. Què busques en aquestes figures?
Hi ha una idea molt repetida que diu que l'artista es busca a si mateix, i crec que és certa. Quan torno a Lorca, a Blai Bonet, a Guillem d'Efak o a Miguel Hernández, en realitat també estic intentant entendre què em va passar a mi quan els vaig descobrir. M'interessa revisitar aquelles emocions i aquells impactes que van marcar la meva sensibilitat quan era jove. No intento resoldre el misteri, sinó acostar-m'hi una mica més i comprendre millor com aquestes obres van contribuir a construir la persona que soc avui.

Has dit alguna vegada que ets una persona poruga, però alhora acabes assumint projectes enormes. Què hi ha de valentia i què hi ha d'inconsciència en la decisió d'obrir un teatre?
Probablement hi ha una mica de les dues coses. Sí, em considero una persona poruga, però també és veritat que sempre he intentat combatre la por perquè crec que és una força que ens limita i ens empetiteix. Al llarg de la meva vida he pres moltes decisions que, vistes des de fora, podien semblar temeràries. Sovint em llenço a piscines sense saber si hi ha aigua, però ho faig perquè confio en la intuïció. Si sento que una idea té sentit, acostumo a tirar endavant encara que hi hagi riscos evidents.

Què creus que pot aportar el nou Teatre Raval a l'escena barcelonina? Hi ha algun tipus de teatre que trobes a faltar avui a Barcelona?
Espero que aporti la mateixa mirada que hem intentat desenvolupar durant els darrers vint-i-cinc anys: un teatre preocupat per la força poètica. No parlo de poesia en un sentit estrictament literari, sinó d'una manera d'entendre l'escena que intenti acostar-se al misteri de la vida i de la condició humana. Pel que fa a allò que trobo a faltar, potser hauria agraït trobar més facilitats perquè aquest tipus de treball tingués una presència més natural als teatres públics. Tots els espectacles que he creat han estat presentats als grans equipaments públics i gairebé mai no han despertat interès. Tot i així, hem acabat trobant espais des d'on fer-los possibles.

Després de tota una vida dedicada a l'escena, encara hi ha alguna història o algun personatge que sentis que et persegueix i que algun dia voldries portar al teatre?
N'hi ha moltíssims, probablement més dels que tindré temps de fer. Ara mateix estem treballant en la possibilitat de crear un espectacle biogràfic sobre Margarida Xirgu i també m'agradaria dedicar-ne un a Jorge Luis Borges. Al mateix temps, tinc ganes de tornar al teatre de text més pur i per això prepararem Traïció, de Harold Pinter. També m'agradaria acostar-me a Txékhov, Strindberg o Shakespeare. I encara conservo el desig d'escriure una obra pròpia per al Teatre Raval, tot i que aquest projecte encara es troba en una fase molt inicial.