Com es pot connectar amb la feminitat en un entorn masculí que la rebutja? Dear/deer Girls explora aquesta contradicció. A partir d’un arxiu fotogràfic personal, Blanca Guasch navega les limitacions que comporta créixer com a dona entre les dinàmiques de la masculinitat tradicional amb una sofisticació punyent. L’exposició es pot visitar al Centre Cívic Can Basté fins al 7 de novembre. 

Les diferents fotografies mostren mirades, gestos i comportaments masculins aparentment quotidians, però que es transmeten inconscientment de generació en generació. Aquesta qualitat subliminar també es contagia als retrats: per separat, poden semblar obres amb un fi estètic, però cal observar-los com a conjunt per filar el seu rerefons inherentment patriarcal. Els homes són els protagonistes i la cara visible del projecte, mentre que la figura femenina apareix de manera puntual i difusa.

El motor de l’obra és la recerca del motiu pel qual l'autora es va desentendre de la feminitat en algun moment de la seva infància. Més enllà del “perquè”, busca un potencial “qui”, i així personifica el que ella mateixa anomena “una caça de bruixes” al llarg de la sèrie fotogràfica. El material emprat barreja una selecció del repertori de Guasch des dels 15 anys i fotografies que va fer arran d’aquest nou propòsit: descobrir les arrels i els culpables de la voluntat de desfer-se de la identitat femenina. 

La segona aresta de l’exposició és la vergonya, que històricament ha estat familiar propera de la feminitat. L’autora captura el sentiment d’humiliació i ridícul que el que és femení evoca en els homes del seu entorn, a través del judici palpable en els seus ulls i accions. Guasch assenyala que “hi ha fotos més ambigües, però que denoten alguna cosa igualment fosca o incòmoda”. Complementa l’atmosfera de rebuig i contenció amb cites com la d’Annie Ernaux: “La vergonya s’aprèn com una llengua materna [...] és una marca indeleble, no es tracta d’un record precís, sinó d’una manera de comportar-se, parlar, moure’s, ocupar un lloc entre els altres”. 

Dear/deer Girls transforma la sala vestíbul de Can Basté en un espai sobri i minimalista, una estètica convenient perquè qui observa la sèrie posi el focus en el seu simbolisme. Pel que fa a la distribució de les fotografies, es caracteritza per un cert desordre que defuig la linealitat temporal i abraça la transversalitat de personatges, indrets i circumstàncies. “Estan barrejades i sense ordre cronològic per representar la construcció d’un record associat a una sensació, i hi incloc nois de totes les edats perquè es vegin els jocs i jerarquies de gènere que sorgeixen durant la infància i l’adolescència”, argumenta Guasch. 

El títol de l’exposició engloba l’essència de l’obra i la força conceptual de la seva dualitat: d'una banda, interpel·la les noies amb l’apel·latiu “estimades” i, d'altra, les redueix a cérvols, preses que perden la seva innocència en mans d’animals dominants. D’aquesta manera, l’autora catapulta les seves vivències personals envers la feminitat per convertir-les en una experiència compartida i intrínsecament travessada pels estereotips de gènere, amb la qual qualsevol dona pot connectar de manera més o menys intensa. Així ho descriu John Berger, també citat a l’exposició: “Els homes actuen i les dones apareixen. Els homes miren les dones. Les dones es contemplen a si mateixes mentre són mirades”.

​​​

Text i fotografies de l'exposició 'Dear/deer Girls' de Blanca Guasch