Cada cop hi ha més dones periodistes que cobreixen la informació en zones de conflicte i això és, des d’una perspectiva de gènere, l'avenç més important dins d’aquest sector periodístic que s’ha realitzat fins ara des que Carmen de Burgos Seguí va escriure sobre la campanya militar del Marroc l’any 1909 —fet que la va convertir en la primera reportera de guerra espanyola—, fins els nostres dies, el nombre de corresponsals que han cobert zones de conflicte no ha deixat d’anar en augment.

Ara bé, com sentencia la periodista Rosa Maria Calaf Solé, que ha dedicat vint-i-cinc anys de la seva carrera a treballar des de corresponsalies arreu del món, principalment per Televisió Espanyola, “la presència no garanteix la paritat” sinó que encara avui existeixen mecanismes d’opressió que s'emmarquen en el sistema patriarcal i capitalista. Calaf afegeix al Diari de Barcelona que estar físicament als llocs no vol dir que es consideri i es respecti la feina de les dones de la mateixa manera i denuncia que “l’escrutini és diferent i moltes vegades és malintencionat perquè va a buscar la falla”. 

Rosa Maria Calaf: “La presència no garanteix la paritat”

Què experimenta una periodista quan se’n va a la guerra? Ara que té l’oportunitat d’anar-hi, viu el conflicte igual que ho fan els seus companys homes? 

Sis dones periodistes que han cobert països en guerra coincideixen en què el gènere condiciona la seva pràctica en tant que les situa en un context d’informació particular. Això no implica que la cobertura depengui de la seva socialització com a dones, ni que existeixi necessàriament una mirada condicionada pel gènere, però les ubica en un punt de partida diferent respecte els homes de la seva professió. 

Rosa Maria Calaf. (Imatge cedida). 

Ser dona, un avantatge o un inconvenient? 

Roser Oliver Olivella és corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio al Pròxim Orient i compta amb una llarga trajectòria en la cobertura de conflictes internacionals. Pel que fa al terreny de treball i en referència a la cobertura de la guerra de l’Afganistan, explica que les dones es veuen constantment exposades al perill de ser sexualitzades i a la violència que això comporta. A més, en molts casos estan forçades a perdre o modificar la seva identitat per poder treballar a certs països estrangers.

Tots aquests desavantatges tenen un impacte en la seva feina. Per una banda, la por als abusos sexuals condiciona la predisposició a desplaçar-se a determinats llocs i, per l’altra, l’obligació de vestir-se segons els criteris del país local fan que moltes vegades els sigui més difícil treballar. La periodista Cristina Solias Marin, que ha cobert la guerra d’Ucraïna per al programa de TV3 Planta Baixa, entre d’altres conflictes i crisis humanitàries a l’exterior, recorda que durant la seva estada a Líbia “havia d’anar tapada encara que estiguéssim a 40 graus. A més, la roba havia de ser ampla, que no et marqués el cul i portar un mocador”. 

Ser dona, però, també té certs avantatges. Les periodistes tenen accés a espais on només hi fan vida o activitats les dones, com ara les sales de part. En aquesta línia, Oliver destaca que passar desapercebuda pel fet de ser dona li ha facilitat l'accés sense control múltiples vegades, però alhora ha comportat que, en determinats cercles de poder, els homes locals no es dirigissin a ella. Solias afegeix que el tracte amb els homes de l’àmbit religiós també és diferent.

Sobre aquest fenomen, Mònica Bernabé Fernández, que va ser corresponsal freelance d’El Mundo a l’Afganistan durant vuit anys i ha cobert la guerra d’Ucraïna per al diari Ara, i Rosa Maria Calaf coincideixen que, com a dones, les consideren “menys perilloses” i això juga al seu favor. Així mateix, la possibilitat d’entrar en la quotidianitat de la població o, en paraules de Cristina Solias, en “els universos femenins”, és més gran. 

Per a Oliver, aquest avantatge s’amplifica en països musulmans o règims fonamentalistes, on tradicionalment la dona està tancada a casa. La periodista explica que va “descobrir un món, el món de les dones sota els burques” i afegeix “quines dones tan potents, amb idees tan clares! Els homes tot això s’ho perden, no poder entrevistar-les és un pecat capital”. 

Mónica Bernabé entrevista una dona a l'Afganista. (Imatge cedida)

Dones que cobreixen a dones 

L’accés —sovint exclusiu— que tenen les periodistes a aquest món femení ve acompanyat d’una gran responsabilitat. En la cobertura de zones en conflicte, on moltes vegades la comunicació amb la població és més problemàtica, aquest compromís és encara major, ja que les històries de les dones tenen més risc de passar desapercebudes o de ser mal explicades. 

En aquest sentit, les periodistes que han col·laborat en aquest reportatge consideren que fer una bona cobertura de les dones és essencial per reivindicar el seu paper als conflictes, donar a conèixer els seus diferents contextos i trencar amb els estereotips. Aquesta feina, segons Cristina Mas Andreu, comença per situar les històries amb protagonistes dones a les cobertures globals: “És important no treballar específicament el fet de la dona, sinó fer que la dona sigui present en tota la cobertura que es fa del conflicte com una part més de la societat”. 

Roser Oliver: “No he vist dones més fortes i amb les idees més clares i més decidides que les iranianes. En canvi, tenim la imatge de dones vulnerables, submises i que sempre van tapades”

Per altra banda, és imprescindible informar sobre les dones de la manera més autèntica possible, sense recórrer a tòpics que, lluny de representar la seva realitat, només fan que difondre’n una imatge estereotipada. “No he vist dones més fortes i amb les idees més clares i més decidides que les iranianes. En canvi, tenim la imatge de dones vulnerables, submises i que sempre van tapades”, explica Oliver. 

Els tòpics i estereotips no només s’apliquen a la manera de ser de les dones que viuen conflictes, sinó també a les seves tasques. La majoria de relats presenten a la dona com a mare o cuidadora i a l’home com a guerrer, però la realitat no és sempre així. Segons Patricia Simón Carrasco, col·laboradora del diari digital La Marea i de la productora audiovisual CAPA que ha realitzat cobertures a més de 25 països, entre els quals Ucraïna, la cobertura del conflicte a aquest país ha estat un clar exemple d’aquest tipus de pràctica esbiaixada. 

Per revertir aquesta mena de cobertures i explicar millor les històries de les dones, cal contextualitzar bé les seves situacions i saber identificar quins són els actors i factors que les condicionen. Com diu Bernabé, “pots dir que la dona a l’Afganistan està tancada a casa i porta burca —suposant que totes les dones fessin això, que no és veritat— però has de contextualitzar, perquè ningú es queda a casa i es posa el burca perquè vol”. 

L’ús del llenguatge és un altre element clau. Segons Rosa Maria Calaf, a través d’aquesta eina es pot empoderar o victimitzar. En el cas de la cobertura de dones, la majoria de vegades s’opta per la victimització, i aquest relat impedeix que es conegui i valori el seu rol en situacions de conflicte. En paraules de Calaf, “la dona realment no és víctima sinó que és tan protagonista com l’home”. Tot i això, les professionals reconeixen la dificultat de la situació extrema en què viuen. En aquest sentit, Cristina Solias opina que “realment són víctimes i hem de tenir la sensibilitat i empatia de donar-los veu”. 

Ja sigui donant veu o explicant històries que trenquin amb els estereotips, les periodistes entrevistades coincideixen que cal posar en valor el paper de la dona en una guerra, tant al front com a la rereguarda. “Les dones són les que sostenen les societats en situacions de conflicte”, conclou Calaf. 

Cristina Mas connecta en directe amb TV3 des d'Ucraïna.

La fina línia entre protecció i paternalisme 

Els beneficis que aquestes periodistes experimenten, com tenir accés a cercles de dones, es contraposen amb la paternalització dels mitjans i la societat. Calaf considera que “s’ha de tenir molta cura per diferenciar la protecció de la condescendència”. Una condescendència que es duplica en parlar de maternitat, ja que aquest és un dret que se suposa en periodistes homes, però que es qüestiona quan la mare és qui està cobrint una situació de guerra. 

En aquesta línia, Oliver explica que moltes dones no volen anar al conflicte perquè tenen fills i altres responsabilitats familiars. Calaf reconeix que hi ha hagut canvis respecte a les generacions de periodistes anteriors, però que “avui dia encara se sent dir que una mare no pot ser corresponsal”. De fet, Cristina Mas, periodista del diari Ara que ha cobert la guerra d’Ucraïna, entre d’altres conflictes i crisis humanitàries internacionals, explica que, mentre era allà, alguns companys homes van donar per descomptat que ella no tenia fills pel fet d’estar treballant en territori bèl·lic. 

En alguns casos, a aquesta protecció externa se li suma la infravaloració de la pròpia feina. Oliver reconeix viure la síndrome de la impostora, ja que "la por de no estar a l’altura de les meves responsabilitats o no ser tan bona com els meus companys és recurrent". 

No obstant això, des dels mitjans de comunicació aquesta pressió s’ha reduït i es treballa perquè hi hagi igualtat d'oportunitats. Segons Calaf, actualment “s’està reformulant la narrativa habitual masculina d’aproximació a la guerra, a les dones que la pateixen i a les dones que l’expliquen”. 

Cristina Solias: “Jo he hagut d’aguantar comentaris com: aquesta nena sense experiència... i jo crec que amb 32 anys nena no soc”

Calaf conclou: “sobre el paper han canviat molt les coses i ja no hi ha tanta resistència a enviar dones. Una altra cosa és com es valora la seva feina i això no ha canviat tant, ja que encara s’arrosseguen molts clixés. Afortunadament, hi ha la voluntat expressa de moltes dones periodistes de treballar per eliminar-los i això és molt evident”. 

A banda d’això, amb l’era de la digitalització i d’internet estan apareixent noves maneres de qüestionar la feina que fan les dones periodistes durant la cobertura de conflictes, especialment a les xarxes socials. Cristina Solias expressa que, en cobrir la guerra d’Ucraïna durant els darrers mesos, ha estat molt qüestionada i criticada a través de Twitter: “jo he hagut d’aguantar comentaris com: "aquesta nena sense experiència…" i jo crec que amb 32 anys nena no soc”. 

En definitiva, un cop superada la primera lluita que, citant Calaf, era que “t’enviessin al conflicte i et donessin temes masculins”, les periodistes de l’actualitat es troben amb una segona: la diferència en el tracte que reben pel fet de ser dones. Avui dia, figures com la de Gerda Taro, fotoperiodista pionera, o Carmen De Burgos, ja no són una excepció, però les professionals encara no poden afirmar que la seva feina està lliure de violències. 

Patricia Simón durant la seva cobertura de la guerra d'Ucraïna. (Imatge cedida)

Gerda Taro com a referent històric 

El nom de Robert Capa neix de la sinergia entre Gerda Taro i Andre Friedmann. Després de la victòria de Hitler en les eleccions del 1933, Gerda i Andre, d’origen jueu, es veuen obligats a abandonar Alemanya i Hongria respectivament i exiliar-se a París. 

La seva condició d’apàtrides, de nòmades, els portarà a construir un projecte comú per aconseguir imatges d’impacte, considerades d’interès per a les publicacions periodístiques. D’entre elles, en destaca la icònica fotografia Mort d’un milicià, que va ser la primera representació de la mort d’un home al diari. 

En descobrir-se les identitats rere el pseudònim de Capa, la figura de Taro va quedar eclipsada per la del seu company Friedmann. Així ens ho explica la doctora en comunicació, Lorna Beatriz Arroyo, quan afirma que “el públic en general i la premsa en particular va reduir a ell el projecte de Robert Capa”. De fet, no és fins al 2007 que es reconeix a Taro com autora de les seves imatges. 

Arroyo posa de manifest que fins aleshores, “no s’havia escrit gaire sobre ella i en molts casos només se l’havia referenciat en alguna nota a peu de pàgina, en llibres que analitzen la figura de Capa”. 

Tanmateix, el paper d’ella fou decisiu. Més enllà del domini de la tècnica, Gerda Taro coneixia el mercat de la fotografia i tenia contacte amb la premsa de l’època, cosa que va permetre donar a conèixer el seu projecte. 

Conscient de la predisposició dels mitjans a publicar fotografies que provoquessin un impacte social, la fotoperiodista va optar per cobrir els fets des de primera línia, sobretot en el cas dels conflictes bèl·lics. 

En aquest sentit, Taro va ser pionera en trepitjar el terreny de batalla i a través de la seva cobertura de la Guerra Civil espanyola va redefinir el concepte del fotoperiodisme a Occident. 

Afirmar que totes les dones periodistes que cobreixen conflictes armats es veuen beneficiades pels canvis en la professió és, segons Rosa Maria Calaf, “ignorar la perspectiva interseccional que ens ajuda a entendre els diferents nivells d’opressió”. Les periodistes que han col·laborat en aquest reportatge han identificat dues fonts de privilegi: l’origen i l’edat. 

Cristina Solias categoritza les periodistes occidentals com un “tercer sexe” atès que “malgrat la seva condició femenina, són dones que, en els ulls de societats patriarcals com les de l’Orient Mitjà, actuen com a homes”. Aquesta masculinització de la periodista estrangera li permet accedir a espais de poder que les periodistes locals tenen vetats per la seva condició femenina. Així ho explica Rosa Maria Calaf, que recorda la cobertura que va fer de la Guerra Civil de Sri Lanka, en què el fet de ser dona i occidental li va permetre arribar més lluny que altres periodistes. 

“En molts països on el conflicte armat és recurrent, els drets de les dones es troben constantment amenaçats per estructures socials profundament patriarcals”, afirma Calaf. Per tant, com explica Patricia Simón, les periodistes locals es veuen obligades a combatre una doble lluita: “elles no només han d’afrontar la duresa de cobrir una guerra, sinó el pitjor dels masclismes”. 

A més, segons Solias, les periodistes occidentals “solen rebre el suport del seu públic”, mentre que les periodistes locals “com les d’Afganistan, estan més jutjades per la societat civil”, reconeix Bernabé. Ara bé, les dinàmiques locals no són les úniques responsables de la infravaloració de la dona periodista no-occidental, sinó també la comunitat internacional en el seu conjunt. 

“A nivell internacional hi ha molt més reconeixement de les periodistes occidentals, sense considerar que les locals fan una feina meravellosa amb moltes més dificultats. Sens dubte, són heroïnes invisibles”, sentencia Solias. Com expliquen Mònica Bernabé i Roser Oliver, aquesta infravaloració és una paradoxa, ja que “les periodistes locals poden fer molt millor les cobertures de conflictes armats, ja que disposen d’un major context i coneixement de les dinàmiques de la realitat”, afirma la segona. 

Cristina Solias: “A nivell internacional hi ha molt més reconeixement de les periodistes occidentals, sense considerar que les locals fan una feina meravellosa amb molt més dificultats. Sens dubte, són heroïnes invisibles”

D’altra banda, Simón reconeix que l’edat pot convertir-se en un factor limitador: “tenia 22 anys quan vaig cobrir la primera guerra, que era la del Líban amb l’ofensiva d’Israel. Durant la meva cobertura, la discriminació que vaig patir va ser no només pel meu gènere sinó també per ser una periodista jove”. La periodista posa de manifest que, en les nostres societats, hi ha la creença que l’edat sempre reflecteix l’experiència, i per tant, s’utilitza com indicador per mesurar la competència dels professionals.

A més, segons Simón, “hi ha una clara masculinització de l’experiència”, atès que aquesta sol estar vinculada als homes adults occidentals que “pel simple fet de ser homes adults creuen que saben més de tot”. El resultat és un “paternalisme crònic”, en les seves paraules, “una actitud protectora i de condescendència envers les periodistes joves que qüestiona sistemàticament la seva professionalitat periodística”. 

L’origen i l’edat tenen el potencial de ser fonts de privilegi i opressió. Aquestes categories no només determinen la possibilitat, els recursos i la facilitat de desenvolupar la pràctica periodística en un conflicte armat, sinó també el reconeixement, la valoració i l'acceptació de la feina. “En abandonar la perspectiva interseccional, ens quedem amb una meitat de la història: ignorem l’experiència d’aquelles periodistes no occidentals i joves que han de combatre altres fonts d’opressió que no són el gènere”, reconeix Calaf. 

Cristina Solias durant la cobertura de l'ofensiva contra Estat Islàmic a l'Iraq. 

Existeix la mirada femenina? 

El debat sobre si les periodistes i els periodistes tenen una mirada diferent a l’hora d’informar, especialment en la cobertura de conflictes, és, probablement, impossible de resoldre. Totes les periodistes entrevistades per fer aquest reportatge coincideixen en que cada persona té una visió diferent del món i, en conseqüència, una manera diferent d’explicar-lo. Però les seves opinions van més enllà d’aquesta afirmació, amb matisos que representen els diversos posicionaments que tenen els i les professionals del món del periodisme d’avui dia. 

La majoria parteixen de la idea que ser dona condiciona la mirada a l’hora de cobrir un conflicte, però, com diu Cristina Mas, “no necessàriament de manera negativa”. Tant ella com Mònica Bernabé o Roser Oliver consideren que hi ha realitats que afecten més a les dones i que això fa que com a periodistes es puguin sentir més identificades amb les seves històries. “Només el fet de ser dona ja t’aproxima més”, afirma Oliver. Per altra banda, Cristina Solias té en compte la diferència en l’experiència: “els homes ho porten fent tota la vida i nosaltres en molts sentits ens estem obrint camí”. 

Aquests factors, entre d’altres, fan que hi hagi professionals que defensin l’existència d’una mirada femenina, caracteritzada sobretot per una major sensibilitat. “La mirada de dona contribueix a enriquir les perspectives i sobretot il·lumina els segments enfosquits”, explica Rosa Maria Calaf, i afegeix: “et porta a mirar no només la lluita armada, sinó el combat de la vida, que vol dir que es miren les repercussions del conflicte a la vida de les dones, dels homes també, però sobretot de les dones”. 

Aquesta aproximació permet conèixer una versió alternativa a l’oficial, que és la que solen donar els exèrcits i governs. Tot i això, les dones periodistes també han cobert aquesta perspectiva relativa a les esferes de poder o a la lluita armada. En aquest sentit, Solias afirma el següent: “quan s’han de fer històries de front tampoc he vist que els homes arribin més lluny que les dones periodistes”. Cobertures com la que va fer Gerda Taro, que es fixava en la figura masculina i en les dones combatents, ho evidencien. 

La mirada de Gerda Taro 

Reconeixent la centralitat de la figura de Taro com a pionera del fotoperiodisme modern, és important preguntar-se si aquesta mirada pionera va anar de la mà d’una mirada femenina. 

Alguns experts, com l’historiador David Balsells, han indicat que l’obra de Taro va mostrar un especial interès per la vida quotidiana i els sectors més vulnerables de la societat, és a dir, dones i nenes. Tanmateix, com afirma Arroyo, “els tipus humans en què menys se centrava Taro eren dones i nens. Ella fotografiava sobretot la figura masculina, encarnada en el soldat i el pagès”. Curiosament, ‘“el seu company Friedmann té moltes més imatges dedicades a nens i dones vulnerables. Segons aquest criteri, ell tindria una mirada més femenina que Taro”, conclou l’experta. 

L’absència d’aquesta sensibilitat femenina s’explica per dos motius principals. Primer, el seu profund compromís amb la causa antifeixista. Les seves fotografies buscaven “modificar les polítiques de no-intervenció dels governs britànic i francès que en aquell moment no recolzaven la República Espanyola”, afirma Arroyo. En segon lloc, l’efecte mirall de les seves fotografies: “un fotògraf sempre s’interessa pel que ell és. Ella era una dona independent, valenta i lluitadora, per tant, les seves fotografies sempre són de dones valeroses”, reconeix Arroyo. 

En el periodisme gràfic, les dones solen estar associades a les víctimes de guerra i són representades com a col·lectius extremadament vulnerables. Gerda Taro, però, va trencar amb la norma: “a les seves fotografies no hi ha dones que pateixen, hi ha dones combatents com La Pasionaria, dones intel·lectuals com Anna Seghers, mares amb nens amb un fort esperit antifeixista…”, afirma la doctora en comunicació. 

Com resumeixen les paraules d’Arroyo: “el conjunt de les fotografies de Gerda Taro no expressa una mirada pròpiament femenina ni explícitament feminista, expressa una mirada compromesa amb la causa antifeixista, avançada a la seva època, una mirada molt pionera en el naixement del periodisme modern”. 

Casos com el de Gerda Taro fan pensar que potser no existeix una mirada femenina, o que aquest atribut es refereix a una sèrie de característiques que també poden tenir els homes periodistes. Patricia Simón i Mònica Bernabé defensen precisament aquesta idea. “El meu sexe biològic és femení, però no ho noto més enllà del que el món culturalment em diu què significa 'ser dona'. En la meva pràctica quotidiana i en la meva forma de veure el món no tinc una mirada de dona”, afirma Simón. Les dues coincideixen en que la cobertura de cadascú no depèn del gènere, sinó de la seva educació, interessos i professionalitat. 

Anar a cobrir la guerra 

Que una periodista se’n vagi a cobrir la guerra encara no és el mateix que quan ho fa un home. Els atributs socials del gènere, l’oportunitat d’accedir a espais femenins, els perills a què estan sotmeses, les diferències en el tracte que reben, la llibertat que a vegades pot suposar ser considerades menys importants, el paternalisme que encara impera en alguns mitjans de comunicació o la pressió de les seves responsabilitats familiars, fan que l’experiència de les dones que van a cobrir conflictes sigui, en definitiva, diferent de la dels seus companys. 

Però això, com opina Cristina Mas, no vol dir que sigui pitjor ni, per descomptat, menys vàlida. A més de les implicacions que té ser dona, hi ha altres factors que condicionen la pràctica professional de cada periodista, com el seu origen, formació, interessos o conviccions. El resultat de tot això és una pluralitat de mirades que, més enllà de si són masculines, femenines, o simplement mirades, expliquen les guerres des de perspectives diferents i ofereixen, en el millor dels casos, un retrat del món cada cop més complet i proper a la realitat.