Dues jugadores de generacions diferents analitzen l'evolució del futbol femení i coincideixen en el diagnòstic: queda molt camp per córrer
Publicat el 16 de març 2021

A Carme Nieto (Barcelona, 1948) i Bruna Vilamala (Borgonyà, 2002) les separen més de cinquanta anys, però el futbol les apropa en una conversa on comparteixen la seva lluita al voltant de la pilota. Driblant prejudicis, Nieto va formar part del primer equip femení, la Selecció Ciutat de Barcelona, que va jugar al Camp Nou el 25 de desembre de 1970. Ara, Vilamala està gaudint dels fruits cultivats per les pioneres: equipament propi, entrenaments als matins i instal·lacions de primer nivell. Però lluny d’acomodar-se en les millores del present, la seva generació també té per davant noves conquestes. Porten impregnat l’esperit subversiu de les pioneres. Des del primer dia.

Les primeres passes
Bruna: Començo a jugar al pati de l’escola... Jugava amb nens, però mai no em va importar això, perquè al final molts els coneixia i érem companys de classe. Als dotze anys em convoca la Selecció Catalana, que és on començo a jugar amb nenes, i després em fitxa el Barça.

Carme: Jo no jugava amb nens, perquè estava mal vist. Jugava amb el meu germà al carrer. Ara dius que jugaves al carrer i la gent no se situa. Però el procediment sentimental és el mateix: tu tenies il·lusió, tu vas ser una pionera per jugar a futbol i fer-ho amb nois... Res no et va aturar. I això també és el que ens va passar a nosaltres. Imagina't debutar al Camp Nou, amb 60.000 persones que et miraven... Que ho miraven tot: com jugaves, com eres... Tot. En el moment de sortir vaig tenir com un lapsus... És que era tan gran sortir allà, aixecar la vista i veure tot allò ple de gent. No t’ho podies imaginar. És una cosa que encara ara no me la puc explicar.

B: Les primeres proves que vaig fer van ser en un camp de l’Hospitalet de Llobregat, on només hi entrenava el femení. Estava supernerviosa i, a sobre, era un camp de patates... Es feia molt complicat jugar bé. A més, tenien la roba que tenien, i les talles eren limitades. 

C: Parlant de la roba... La portaveu estrenada o per estrenar?

B: Quan vaig anar a fer les proves, portàvem roba estrenada. Quan vaig entrar al Barça, ens van donar una bossa gran on hi havia dues equipacions d’entrenament, dues tovalloles, els polos... Tot amb l’escut del Barça. Al principi m’ho havia de rentar jo, però ara ens renten la roba a tots els equips femenins. 

C: Jo vaig arribar a portar una equipació de senyors. Ens donaven aquella roba, i encara gràcies.

B: Jo al principi també vaig portar pantalons de noi. 

C: Tot ha canviat una barbaritat. Ara, les samarretes són entallades. Amb les Veteranes del Barça moltes vegades he de demanar el tallatge d’home perquè les senyores de la meva edat criem panxeta.

La comparació de sempre
B: El futbol femení ha evolucionat a passes de gegant, però ha d’acabar d’explotar i professionalitzar-se. Espero que no es perdi tot el que ens ha portat fins aquí. M’agradaria que no arribés al nivell que està ara mateix el masculí, perquè, més que un esport, és un negoci. Es paguen milionades per jugadors i, al final, no té massa sentit. Si cobressin una mica menys tampoc no passaria res i potser aquests diners es podrien invertir en una altra cosa. 

C: No crec que mai el femení pugui ser com el masculí perquè són diferents. Teniu una altra manera de jugar, però crec que podeu tenir la mateixa tècnica que els homes. En la meva època va haver-hi molta controvèrsia per un metge que ens va dir que el futbol femení era “antiestètic”, “dolent per a la salut”, i que segurament “no podríem tenir fills”. Coses d’aquestes n’hi havia per tot arreu. 

B: Són temps molt diferents.

C: Un periodista, el José María García, va arribar a dir que com podia ser que deixessin jugar a futbol unes noies que des del córner no arribaven amb la pilota a la porteria. 

B: Aquesta temporada, de fet, Melanie Serrano va marcar un gol olímpic contra el Sevilla i per les xarxes socials es va comentar molt el que havia dit aquest periodista. Va fer un golàs, com el que pot fer qualsevol home.

C: És que la base, els moviments... Seran més o menys forts, però són els mateixos. Si tu et saps desmarcar bé, per exemple, és indiferent que siguis home o dona.

B: Ara que estic començant, gairebé passo tots els partits a la grada, i veig com juguen i mouen la pilota. Hi ha moltes vegades que em recorda moltíssim a com jugaven Xavi, Iniesta, Messi... Aquest estil de joc que té el Barça. No podem arribar a tenir el cos que tenen els homes perquè és una diferència biològica. Però no és ni millor ni pitjor: simplement és diferent.

C: Jo estic molt contenta amb vosaltres. Sempre que puc soc a la llotja. Com m’he avorrit tant amb els homes últimament... Encara noto més el nivell que heu guanyat.

La cobertura de mitjans
B: Ara sortim molt més als diaris, però crec que ens ho hem guanyat. Perquè et donin reconeixement i tinguis la mateixa repercussió, has de fer molt més que el que ha de fer un home. Te'n posaré un exemple: l'altre dia estava mirant la televisió amb ma mare i vam veure l'Ansu Fati, que va coincidir amb mi a classe perquè té la meva edat, anunciant un Cupra. I vam fer la següent reflexió: què ha de fer una noia per arribar a anunciar un Cupra? Encara no s’ha vist. És cert que fan els nostres partits per la tele, però no saben qui està jugant... Et faries creus de les vegades que diuen malament els noms. En canvi, els nois els coneixen tots. Crec que se’ns dona més importància, però encara queda valorar més el que estem fent.

C: Podeu estar contentes, però es pot fer més en aquest aspecte. Quan obro un diari esportiu, i veig noies molt guapes amb banyador, penso: “Això és un diari esportiu?”. Trobo que és una incongruència. Aquestes pàgines podrien aprofitar-se, per exemple, per posar una entrevista a una jugadora. 

B: Estem molt millor que abans, però encara no hem arribat al nivell que voldríem.

El tabú de l'homosexualitat
B: No és que l'homosexualitat estigués normalitzada en el futbol femení. Més aviat, la gent que no acceptava aquest esport va fer la reflexió que si les noies jugaven a futbol era perquè eren homosexuals. 

C: Ara que m’he fet gran m’he adonat que hi havia companyes de l’equip que tenien unes altres tendències. Allò que penses... Pot ser aquella persona... Però, vaja, cap problema.

B: El futbol masculí ja està completament desenvolupat i el tema de l’homosexualitat ha vingut després. Ha d’anar entrant, però aquest procés encara no ha començat. Al final, tant al futbol masculí com al femení hi ha homosexuals. A tot arreu hi ha de tot. La gent parla molt, però en la seva vida privada cadascú es comporta com vol.

C: Jo crec que els homes estan més reprimits en el dia a dia... Sembla que els costa més. No és que les dones estiguin ben vistes, però passa més desapercebut. 

Un consell i un compromís
C: Que gaudeixin. Si tu tens una cosa al cap i la tens clara, sigui amb el futbol, sigui amb els estudis, tira-t’hi de cap. Perquè la vida passa de seguida, i és el que cal fer... Gaudir, passar-s’ho bé i estimar els colors.

B: Per a nosaltres això és un somni i sense les pioneres no l’hauríem pogut viure. Ara volem esforçar-nos i treballar per mantenir el que van aconseguir elles, però també per a les generacions futures. Perquè compleixin el seu somni amb més expectatives i més professionalitat. De petita no tenia ni idea que existia el futbol femení. Ara, les nenes tenen de referent una Jennifer Hermoso o una Alexia Putellas. Hem de seguir evolucionant perquè fins i tot els nens es fixin en el futbol femení i que ho prenguin com a igual.

C: A nosaltres els nens ens miraven malament, i vosaltres ja jugueu junts. Tot això ja no tira endarrere, si de cas tira cap endavant. Un petó molt fort a tot l’equip, de part meva i de les meves companyes. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —