El XV Pla Quinquennal de la República Popular de la Xina està sortint de la cadena de muntatge. El mes passat, el XX Comitè Central del Partit Comunista de la Xina (PCX) debatia i aprovava en el seu quart ple el rumb que haurà de seguir l’economia xinesa entre 2026 i 2030. Això feia renéixer un interès mediàtic sobre uns plans amb interpretacions dispars que, quan el món es pregunta sobre els secrets del creixement econòmic xinès, apareixen com a una potencial resposta.

Perquè siguin efectius els ha de ratificar l’Assemblea Popular Nacional (APN) —màxim òrgan del poder estatal segons la Constitució xinesa— en les “dues sessions” del març, l’únic moment de l’any en què els gairebé 3.000 diputats de l’APN es reuneixen per secundar en bateria diverses lleis, projectes i càrrecs. Amb una situació internacional marcada per la tensió geopolítica, provocada en part per la consolidació de Pequín com a superpotència, analitzem les claus del XV Pla Quinquennal: la seva magnitud, el seu procés burocràtic i el paper de la ciutadania en la seva formulació.

Què és un pla quinquennal?

L’any 2006 el PCX modificava el que aparentava un simple detall conceptual, però que amagava molt més. Significava admetre un canvi estratègic. La denominació “计划” (jìhuà: 'pla') passava a “规划” (guīhuà: 'planificació'/'guia'), fet que, segons explica el Dr. Ramón M. Calduch, vicepresident de la fundació Cátedra China, “subratllava la nova funció estratègica i coordinadora, diferent del sistema de quotes rígides a l'estil soviètic”. “Full de ruta” seria la definició senzilla més adequada avui dia, diu Julio Ceballos, consultor de negocis instal·lat a la Xina des de fa dues dècades. 

Com assenyalava el Dr. Calduch, el model de plans quinquennals té els seus orígens en l'URSS. Corria l’any 1953 quan sota el lideratge del líder revolucionari i fundador de la República Popular, Mao Zedong, s’iniciava el primer pla (1953-1957) per impulsar una economia subdesenvolupada i encara llastrada pels efectes de l’ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial. Eren temps de germanor amb la Unió Soviètica, i la capacitat de Moscou per recuperar-se i créixer en acabar la guerra a través de plans quinquennals mostraven el camí per a Pequín.

“El I Pla va prioritzar la indústria pesant amb assistència soviètica; era planificació material amb quotes”, detalla Calduch. Això significa que l'estat decidia què calia produir, en quina quantitat, qui ho havia de fer, a quin preu es vendria i on s'assignarien les matèries primeres. Tones d'acer, de carbó, nombre de màquines, metres cúbics de fusta o treballadors empleats; tot se centrava en objectius físics concrets i es designaven com a meta obligatòria.

Els plans només van ser interromputs entre 1962 i 1966 durant els desastres del Salt Endavant. Els forns comunitaris de fosa d'acer per a la indústria van ser un fracàs que va provocar crisi econòmica, i l'erradicació del pardal que es menjava el gra va desencadenar una plaga d'insectes que va empitjorar la situació i va esdevenir en una fam generalitzada. Va ser amb el VI quinquennal de l'any 1981, el primer després de la reforma i obertura impulsada pel lideratge de Deng Xiaoping —posant fi al model ortodox de Mao—, quan els plans van transitar al model actual “d’estratègies d'una economia socialista de mercat”, puntualitza l’acadèmic de Cátedra China.

Eugeni Bregolat va ser ambaixador d’Espanya a la Xina fins a tres vegades: de 1986 i 1991, de 1999 i 2003, i de 2011 i 2013. Això li va permetre ser testimoni privilegiat de la transformació que va viure el gegant asiàtic: “Dic que vaig ser ambaixador a tres països diferents, tot i que fos la mateixa Xina. Als 80 era un país de pagesos; als 90, un d’obrers industrials, i des de la dècada de 2010 un d’enginyers”, narra Bregolat.

En què consisteix el XV pla?

En els plans XIII i XIV (2016-2025), el govern xinès fixava com a objectiu fonamental el “Made in China 2025”. L’èxit ha estat rotund: robòtica, vehicles elèctrics, panells solars o construcció de vaixells, la Xina té més del 50 % de la quota de producció global. Per això s’ha dit que el XV Pla (2026-2030) tindrà un horitzó similar: Made in China 2035. “Serà un dels més sensibles per la confluència de metes internes i tensions geopolítiques”, assenyala el doctor. El context és crític: l’hegemonia mundial del segle XXI s’està lliurant amb una guerra comercial entre la Xina i els Estats Units.

​Treballadors d'una fàbrica de cotxes elèctrics BYD a Changzhou, Xina. Alex Plavevski (EFE)

Un dels elements que es presenta com a determinant és el d’un creixement “qualitatiu” en lloc de quantitatiu. Això implica deixar enrere els temps de “fàbrica barata”, com ho defineix Ceballos, per refermar-se com a “superpotència tecnològica amb obsessió per l'escala, la iteració i la sobirania industrial”. De fet, la Xina continua en sobreproducció industrial. Això pot portar a una mala assignació de capital en haver de rebaixar preus per vendre l'excedent o que s'inverteixi allà on no és necessari. A la vegada, el quinzè pla menciona la voluntat d'augmentar el mercat intern de consumidors, una vella tasca pendent d'una població addicte a l'estalvi.

Calduch assenyala alguns trets principals: modernitzar la base industrial i blindar sectors clau, impulsar l'autonomia tecnològica i científica, sostenir el gir cap a la innovació, diversificar riscos per evitar esculls a la cadena de subministrament, garantir necessitats energètiques i reduir dependència de tecnologies estrangeres. Ceballos, per la seva part, emfatitza especialment el control públic en la seguretat de peces crítiques de la cadena de valor com els minerals, la fabricació, el programari i la logística.

En aquesta innovació hi té una gran importància la transició energètica verda: cal recordar que avui dia la Xina instal·la més energia renovable que la resta del món junt. En aquest sentit, també hi destaquen les mencions a la protecció de l’ecosistema —la Xina continua sent el país més contaminant del món—, la reducció de les emissions d’efecte hivernacle i la “promoció” d’estils de vida baixos en carboni. “No hi ha competència. La Xina és ara l'actor clau en l'impuls de la transició verda”, explica Jason Hickel, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i antropòleg expert en economia verda. “Als EUA i la UE el capital privat inverteix en combustibles fòssils perquè són més rendibles que les renovables”, afegeix Hickel.

A part de l’aspecte energètic, també s’emfatitza la intel·ligència artificial —un dels camps de batalla principals en la geopolítica de la tecnologia— com a impuls per la modernització de la Xina. La IA, indica el Pla, fomentarà una transformació “intel·ligent” i “integrada” de les indústries. “La vida diària s'ha digitalitzat a velocitat vertiginosa: això lubrica la relació entre consum i productivitat”, indica Ceballos.

​El parc solar de la prefectura autònoma tibetana de Hainan. Álvaro Alfaro (EFE)

Si bé el creixement econòmic xinès va suposar el segle passat un dels majors èxodes del camp a la ciutat de la història humana, la terra continua sent essencial per garantir l’aliment a la població i perquè la pagesia és un dels eixos narratius del discurs maoista del PCX. Per això, s’assegura voler “consolidar” les fites aconseguides en l'erradicació de la pobresa, impulsar la “revitalització” del camp i vigilar la seguretat alimentària mitjançant “ciència i innovació”.

Un altre punt neuràlgic del Pla és la menció a consolidar l’economia “real”, és a dir, aquella que es dedica a la producció tangible de béns i prestació de serveis, contraposada a l’economia especulativa. 

També s’esmenta el “benestar del poble” com a meta bàsica. Al capdavall, el benestar material és la garantia més gran per al PCX per mantenir el poder i la tranquil·litat social. “La felicitat de 1.400 milions de xinesos és el dret humà més gran”, va dir l’exministre d’Exteriors Qin Gang a l’ONU el 2023. 

​Els ciutadans de Hong Kong celebren el dia nacional de la Xina, el primer d'octubre. Leun Man Hei (EFE)

Si bé no s’estableix cap horitzó quantitatiu pel que fa al creixement del PIB, la Xina creix aproximadament a un ritme del 5 % interanual, una xifra més pròpia d'un creixement de qualitat que no pas de quantitat. Això continua sent més que qualsevol gran economia occidental, i Bregolat considera que la informació que rebem al respecte no és correcte: “És mentida que la Xina és la segona economia del món. Tenint en compte la paritat de poder adquisitiu, que és l’índex que fan servir els grans organismes financers, el PIB de la Xina va superar els EUA l’any 2014. Ho reconeix la CIA”.

Democràcia consultiva

“El sistema polític de la Xina és una dictadura comunista on mana el Partit. És la seva tradició històrica, en què avui l'emperador és el secretari general, i el mandarinat —els funcionaris de la Xina imperial— la burocràcia de PCX”, afirma Bregolat. Partint d’aquesta base, el més intuïtiu seria suposar que els plans són debatuts i articulats únicament en el si de les hermètiques sales privades del Partit. Però, en realitat, aquests fulls de ruta són un dels espais en el qual la ciutadania xinesa més oportunitats té per participar en la definició d’una política cabdal pel país. En primer lloc, el Comitè Central del Partit dona l’impuls inicial a través d’unes “recomanacions” que han de marcar el rumb del pla.

Després, el Consell d’Estat —el govern central— és qui recull les “recomanacions” i a través de la Comissió Nacional de Desenvolupament i Reforma (NDRC) —equivalent al ministeri d’Economia— redacta un esborrany i obre consultes públiques. Segons Calduch, una campanya pública a la primavera va recollir més de 3,11 milions d'aportacions ciutadanes per al XV Pla, tot i que és ara la fase oficial destinada a peticions. “La consulta més gran del món”, assegura l’exambaixador Bregolat, que tot i que afirmava que la Xina era “una dictadura”, tampoc descarta les tesis que la consideren com a “democràcia consultiva”. De fet, la constitució xinesa defineix el sistema com una “dictadura democràtica popular”.

​Un grup de militants del PCX davant de l'edifici de l'Assemblea Popular Nacional després de la celebració del XX congrés del Partit el 2022. Mark R. Cristino (EFE) 

La NDRC també pregunta a ciutats, províncies, agències, universitats i altres organismes tècnics i de la societat civil. Les seves respostes “es tornen a posar en circulació perquè tothom opini, critiqui i proposi”, diu Bregolat. “Occident tendeix a menysprear aquestes consultes perquè creu que l’única democràcia és la liberal, i això és una manera lleugera de carregar-s’ho quan entre les nostres eleccions cada quatre anys el ciutadà no se’l consulta”, opina el diplomàtic.

El parlament té l’última paraula: l’Assemblea Popular Nacional l’aprova a les sessions del març. Una vegada en marxa, altra vegada la NDRC s’encarrega de desplegar els plans als nivells sectorials i provincials, i fixa els indicadors de seguiment.

Autor: Oriol García Planas

Però no totes les interpretacions són tan garants amb la participació pública. Ceballos, des del seu vessant empresarial, considera que l'elaboració del pla “és centralitzada i tecnocràtica” i la participació ciutadana directa és “limitada” i en coneix més els “grans objectius” que no pas els “detalls tècnics”. De fet, explica que les empreses estrangeres critiquen “l’opacitat de les intencions i les mètriques” dels plans.

Al respecte, Bregolat considera que “l’opacitat” respecte empreses forasteres no succeeix amb les locals. “El Pla és una combinació d’interessos entre grups socials, econòmics i industrials” que es duu a terme gràcies a una “màquina de consensos”; el Partit Comunista. En consideració de l’exambaixador, “l’èxit econòmic dona al PCX una legitimitat infinita: el votaria tothom si poguessin”, diu.

Entre la magnificació i la irrellevància

Els plans quinquennals són exemplars a l’hora de detectar les dificultats per analitzar les característiques l’economia socialista de mercat xinesa. Es magnifica la dimensió i transcendència, o s’infravalora com alguna cosa superficial i més aviat simbòlica? “Conviuen tots dos biaixos. Se'ls atribueix un poder omnipotent i se'ls despatxa com a propaganda”, respon Calduch.

​Diversos vaixells de càrrega circulen pel riu Huangpu de Shanghai, davant del districte financer de Pudong. Alex Plavevski (EFE)

Ara bé, tots els experts consultats coincideixen a destacar el rol del govern en la seva configuració. “La direcció de l’economia la tenen tots els països de tradició confuciana”, indica Bregolat en referència també als models econòmics del Japó i les dues Corees. “És un híbrid d’estat i mercat amb resultats fabulosos”, conclou Bregolat. “L’Estat fixa metes, orienta crèdit, selecciona campions i decideix estàndards”, explica Ceballos, definint al govern xinès com a “àrbitre, estrateg i jugador” d’aquest mercat socialista.

Aprendre a planificar

Faria bé la resta del món si dugués a terme polítiques similars? “Política industrial n'hi ha hagut sempre”, contesta Bregolat, qui també admet que la Xina l’ha “redoblat” en aquesta matèria, especialment amb la indústria verda, en la qual la Xina ha pres “un avantatge còsmic”. “Hem d'aprendre molt de la Xina sobre política industrial bàsica”, destaca Hickel, que considera que la Xina té el “control públic sobre el sector financer i dirigeix la inversió cap a la consecució dels seus plans de desenvolupament”, a diferència d’un Occident “ostatge dels capricis dels inversors privats”.

“No es tracta de copiar la Xina, sinó d'aprendre el seu mètode: visió de dècades, prioritats clares i execució professional. Si Europa vol competir, necessita menys soroll, més estratègia i resultats mesurables”, assenyala Ceballos. Els experts consultats coincideixen a comparar aquests pactes d’estat xinesos en sectors econòmics estratègics davant la improvisació i curtterminisme d’una Europa depenent dels cicles polítics.

​El president xinès, Xi Jinping, fa un discurs commemorant el 80è aniversari del final de la guerra sino-japonesa el passat 3 de setembre a Pequín. Wu Hao (EFE)

Per Ceballos i Bregolat, dues persones amb una llarga experiència de vida a la Xina, la “lògica confuciana”, el patriotisme cultural i la cultura educativa xinesa empeny el país cap a uns objectius col·lectius: “A la família s'educa, a l'escola es disciplina i el govern guia els esforços del país cap a un projecte-nació fort, pròsper i modern”, assevera Ceballos.

Però els riscos de la planificació també hi són: rigidesa, risc d’errors sistèmics per decisions polítiques, necessitat d’entendre “l’art de l’implícit” —allò que no es diu però que tothom entén, que complica el càlcul de risc per a un estranger—, l’envelliment demogràfic fruit de la política de fill únic i la necessitat d’una millor redistribució de la riquesa generada.