Has volgut mai qüestionar la vida després de la mort mentre estàs arrecerat per la millor música electrònica internacional del segle XXI? Un desig massa específic, potser, però ja no és un desig —el nou àlbum de Gorillaz The Mountain ofereix exactament això.

Han passat 25 anys des que Damon Albarn va divergir del món del Britpop per crear Gorillaz. Durant un quart de segle, la seva banda virtual ha ofert al món una mica del millor (i de no tan bo) hip hop alternatiu, electrònica i rock. The Mountain és publica en un món inestable com un sorprenent punt culminant de la seva carrera, ple de poderós lirisme poètic sobre el passat i el futur de la humanitat. Amagat darrere de melodies optimistes, Gorillaz enganya l'oient per ballar al costat d'una crisi existencial.

La pista d'obertura de The Mountain, amb el mateix nom, ens introdueix a les arrels culturals instrumentalment internacionals d'aquest àlbum. Les tornades inspirades en l'Índia sonen per tot l’àlbum, amb altres temes en espanyol o rapejats en anglès. El disc fa referència a la pèrdua dels pares tant d'Albarn com de la seva parella musical, Jamie Hewlett, amb deu dies de diferència. Albarn va viatjar a Benarés per escampar les cendres del seu pare, lloc espiritual que deixa un ressò de pèrdua al llarg de l'àlbum. Per descobrir els temes més profunds de la vida després de la mort i el que hi ha més enllà, cal endinsar-se en el sorprenent lirisme poètic de l'àlbum.

Orange County és una pista curta i alegre que es troba al cor de la llista de temes. D'entrada, és una melodia animada amb una subtil melancolia que flueix per sota. Aquesta melancolia deixa de ser subtil quan escoltes la cançó amb atenció. Els versos "Saps que el més difícil / És acomiadar-se d'algú que estimes" obren la pista. Una declaració profunda, honesta i esquinçadora, aviat emparada per les conseqüències de la pèrdua: “No soc el teu enemic / El teu llegat m'espanta / El mantindré pur / O es farà malbé / Abans de tenir l’oportunitat de créixer?” Aquest vers aporta una nova perspectiva a una por del futur; quan algú mor, es converteix en responsabilitat d'una altra persona mantenir-lo viu.

En cert sentit, Gorillaz trenca la quarta paret gràcies a les seves col·laboracions amb artistes del més enllà a The Mountain, incloent-hi Tony Allen, que va morir el 2020 i és conegut per crear l’afrobeat. A través de la col·laboració amb artistes morts, Gorillaz es converteix en el responsable de la preservació dels seus llegats. Aquesta no és cap fita menor, i les tensions que comporta es revelen amb art després d'una inspecció més detallada d'una pista misteriosament divertida.

Immediatament després d'Orange County ve The God of Lying. Una pista líricament rica, però una línia en particular lliga amb el tema de les conseqüències de la pèrdua i la mort d’Orange County: “Però hi ha una possibilitat impressionant que no hi hagi res, més enllà del que creus”. Obtenim el veritable primer tast del terror existencial. Potser tot el que hi ha més enllà del nostre món és un univers d'oblit interminable. Tanmateix, en el gran pla de les coses, importa això? Què vol dir? Gorillaz suggereix que no hi ha res en absolut. El seu ús de la paraula “impressionant” pot significar “gran” per a alguns, però també es pot interpretar de manera positiva, com a “fantàstic”  —potser l'oblit que ens espera és, de fet, una cosa bona. Potser és una oportunitat per escapar i trobar l'alliberament de la disrupció actual de la vida. Potser la mort és i no és el final de totes les coses... aquests són pensaments terriblement grans per a un àlbum que superficialment sembla divertit i vigorós.

La pista que tanca The Mountain, The Sad God, sosté un lirisme que aporta un missatge poderós a l'àlbum. Allunyant-se dels temes anteriors de la vida després de la mort, aquesta pista ofereix a l'oient una crítica sobre la humanitat moderna, les decisions de la gent i el nostre temps actual de crisi, tot des de la perspectiva d'un Déu fictici. "T'he donat àtoms, has construït una bomba”, destaca com un missatge potent davant l'actual malestar i destrucció internacional, especialment quan el llançament de l'àlbum coincideix casualment amb els atacs dels Estats Units a l'Iran. El tema aclaparador d'aquesta pista és que als humans se'ls va donar una elecció: utilitzar els recursos al nostre abast per al bé, o pel mal i la destrucció. A través de l'elecció de la destrucció, ens hem convertit en un món sense Déu, en una infinitat de cultures i religions que s'esvaeixen, mentre la tecnologia i les amenaces nuclears s'apoderen d'una bonica història.

El lirisme de The Sad God crea una poderosa conclusió a un àlbum arrelat a la vida i la pèrdua, lligant els caps solts de la recerca de la vida després de la mort, en una declaració final i poderosa: la humanitat ha fracassat.