Barcelona és una ciutat cada cop més adaptada a les necessitats dels turistes i que resulta alienant per als barcelonins. Amb l'arribada massiva de visitants que només arriben per veure allò trendy o viral, l'eix econòmic de la capital catalana se centra només en les diverses formes de lucrar-se a costa d'aquests turistes. Es nota en la desaparició dels comerços de tota la vida, substituïts per negocis més "internacionals" amb productes i preus orientats a turistes. Aquesta gentrificació no només afecta els negocis locals, sinó també els preus de l'habitatge i el sentit de comunitat veïnal.

Aquesta situació fa temps que enfada als barcelonins, i aquesta denúncia ha pres moltes formes a part de les manifestacions, fins al punt d'arribar a convertir-se en una sèrie de televisió. Pol Rodríguez (Barcelona, 1977) és el creador de Ravalejar, la nova sèrie produïda per HBO Max i dirigida per ell mateix i Isaki Lacuesta.

Es tracta d'un thriller en què seguim la trama d'una família que haurà de lluitar contra un fons voltor que els vol desnonar el restaurant al barri del Raval que han regentat durant un segle. El Diari de Barcelona es troba amb Rodríguez al jardí del Museu Marítim, al Raval, per parlar de l'acollida de la sèrie, la seva inclusió en la secció oficial de la Berlinale i els problemes que travessa la ciutat.

Divendres es va estrenar a HBO Max la teva nova sèrie Ravalejar. Què significa per tu l’acollida que està rebent?
Molt agraït. Com qualsevol cineasta, quan fas una obra amb veracitat i ambició que connecta amb la gent, doncs em posa molt content.

A la presentació vas dir que aquesta sèrie és la teva “venjança personal”. A què feies referència?
Ravalejar s’inspira en el que ens va passar a la nostra família: teníem un restaurant al Raval de feia 90 anys i vam ser desnonats l’any 2021, a causa de la pressió immobiliària exercida per un fons d’inversió. El que plantejo a la sèrie és què hauria fet jo si no hagués respectat la llei, la qual no ens va protegir, i fins a on hauria arribat per salvar el restaurant dels meus pares. És un thriller que parla sobre com Barcelona està canviant sota la pressió dels fons d'inversió i com el teixit empresarial va ofegant el ciutadà.

Has inclós diverses referències a aquest restaurant famíliar. És també un homenatge, a part d’una venjança?
És un homenatge als restaurants i negocis familiars, a part del meu restaurant en particular. Eren espais de trobada d'amics, per celebrar, per compartir. Al final és un lloc on empatitzes amb l'altre i això, avui dia, crec que li fa falta a la nostra societat empatitzar més amb l'altre i no mirar-nos tant a nosaltres mateixos, els nostres interessos, sinó pensar en un imaginari més en col·lectiu. Crec que espais com el restaurant dels meus pares eren espais que promouen això: espais que d'alguna manera també t’ancoren al lloc. Reconeixes la ciutat on ets, reconeixes la cultura allà on vius... i són espais que anem perdent. Cada cop més, les ciutats van perdent la seva gràcia, la seva identitat. 

"Ravalejar ha d'obrir un debat per revisar la situació que estem vivint a Barcelona"

Quina importància creus que té aquesta sèrie tenint en compte l'estat actual de la ciutat? 
No ho sé, la importància la direu vosaltres. Crec que escau en un moment molt bo, perquè la situació de dificultat habitacional a Barcelona és molt complicada. Afecta tothom, des de la gent gran que viu en una pensió fins la gent jove que no pot independitzar-se o s’ha de juntar cada cop més persones per compartir un pis. És el moment just perquè la sèrie obri un debat on tothom se senti identificat d'una manera o d'una altra a la sèrie i es revisi la situació en què estem vivint. D'alguna manera, la sèrie apel·la una mica a la protesta i a la rebel·lió.

La sèrie es desenvolupa al Raval, un barri molt difamat des de l’exterior. Et va fer por tocar alguna fibra sensible en parlar d’aquest barri?
De fet, tenia ganes de parlar del Raval. Al Raval hi ha vides molt precàries, hi ha situacions molt difícils: hi ha droga, hi ha violència, però també hi ha una gran comunitat. Hi ha una xarxa de resistència molt forta i moltes ganes de combatre les situacions, de no mirar enrere. D'alguna manera el Raval ja va néixer amb aquesta precarietat. No és una cosa de la qual ens hem d'amagar, al contrari, ens hem de sentir orgullosos de ser un barri on es combat la drogadicció, la delinqüència i es combat a peu. He fet la sèrie per tancar aquest estigma que hi ha des de fora, perquè només es veu la part negativa del barri i no es parla sobre la feina que fa la gent al carrer perquè això no passi.

Pol Rodríguez durant l'entrevista al jardí del Museu Marítim de Barcelona

Aleshores creus que és un barri estigmatitzat pels populismes?
L'estigma existeix al barri com existeix l'estigma a la immigració i com existeix l'estigma a la precarietat. Tot això es treballa en certs discursos per fomentar certes polítiques i per guanyar uns vots. Insisteixo, la realitat existeix i és complicada i complexa, i no és fàcil. Però el que s'ha de fer és treballar-la al carrer. Em sembla que el que s'ha de valorar és tota aquesta gent que són activistes, i militants i educadors, i que fan aquesta feina d'intentar treballar d'acció directa.

Una cosa que sorprèn de la sèrie és que està feta pràcticament sencera en català. La llengua et va semblar un factor important?
Per mi era natural. Estic parlant d'una família catalana que té un restaurant al Raval, que són catalanoparlants i el seu entorn és catalanoparlant. Sí que és cert que a la sèrie apareixen molts més idiomes com l'àrab, el tagalo, l'urdú, el castellà, l'anglès, el francès, o l'italià. És una sèrie que la sents amb els ulls tancats i pots saber a quin barri de Barcelona ets. I això és la sort que tenim de tenir un barri multicultural com és el Raval, un barri hospitalari, acollidor, que ho ha sigut des de sempre. Antigament s'hi acollia la immigració que venia de Galícia, d'Andalusia, de Saragossa, d'altres parts d'Espanya... Amb un món globalitzat, acull immigració d'altres parts del món.

"L'estigma existeix al barri com existeix l'estigma a la immigració i com existeix l'estigma a la precarietat"

Un aspecte destacable de la sèrie és que es tracta de la primera sèrie espanyola a formar part de la secció oficial de la Berlinale. Què significa per a tu?
Significa, d'entrada, una validació. Estàs parlant d'uns temes i ho estàs fent d'una manera que té un valor internacional, que la gent s'adona que això està passant al Raval, però està passant a altres barris de Barcelona, a altres ciutats de Catalunya, a altres ciutats d'Espanya, d'Europa i del món. És un problema que afecta tothom i és per això que la Berlinale va decidir agafar la sèrie, perquè també era un problema que parava tot el seu públic d'allà.

Com ha sigut tornar a treballar amb l’Isaki Lacuesta?
L'Isaki i jo estem tots dos junts en el primer i segon episodi; a partir del tercer ja em quedo sol. Treballar amb l'Isaki és un goig. Ens coneixem de fa molts anys; de fet, ens vam conèixer a les taules de Can Lluís, al restaurant que teníem. És molt generós, és molt creatiu i li agrada arriscar. A mi també, llavors és una suma de forces. No ens repartim la feina, estem plegats i treballem d'una manera molt natural; cadascú té idees, les aporta i l'altre les adapta.

Creus que a Jaume Collboni li agradarà Ravalejar?
Crec que en la intimitat segur que li agradarà. A fora no sé què dirà, està bé que la pugui veure. És una sèrie que no toca estereotips, no va de bons i dolents. S'ha fet una gran feina al darrere per intentar esbrinar com funcionen cada un dels interessats en una vivenda buida. Des de fons d'inversió fins a gent del carrer, passant per agències immobiliàries i col·lectius activistes a favor de la vivenda. Tots els polítics d'Espanya son conscients de la dificultat habitacional que hi ha, però crec que falta voluntat per posar solucions. Encara manen les polítiques econòmiques i no les polítiques socials. Està amb nosaltres poder reclamar-les i fer canviar aquestes opinions.