Màscara d'Spiderman, barret de palla i ulleres de pasta. Sota aquesta indumentària s’amaga el Senyor Postu (Lleida, any indeterminat). Des del 2013, un lleidatà anònim dona vida a un personatge humorístic, reivindicatiu, solidari i nostradíssim de les terres de Ponent. Des del compte de Postureig Lleida a Instagram -on aglutina més de 82.000 seguidors- llença a tort i a dret dards enverinats als camacus i al centralisme barceloní i espanyol que impera en el dia a dia d’un lleidatà qualsevol. Per sobre de tot, reivindica l’autoestima de Lleida i els lleidatans.

Quedem a una de les principals places de la capital ilerdenca. Entre les mirades de la gent, que el reconeix perquè no es treu la disfressa en cap moment, seiem a una terrassa i, despistat, em faig un tret al peu només en demanar el beure. “Vull una clara”, dic il·lusionat. “No home, no! Aquí es diu xampú”, em corregeix. Amb resignació, assumeixo la blasfèmia, dono les culpes a la capital catalana i comencem l’entrevista.

Sóc de Cervera i, quan vaig començar la universitat, a Barcelona, no van faltar els tòpics de: "Hahaha parleu amb la e", "aneu amb tractors i pastureu cabres". Per què passa això? 
Hi ha molt estigma degut al desconeixement. Des del mateix govern s'ha relacionat molt Barcelona amb Catalunya, i els Jocs Olímpics van tenir molta relació amb això. Viatges per qualsevol lloc del món, et pregunten d'on ets i dius: "Near to Barcelona". La mateixa gent de l'oest de Catalunya no ha contribuït a fer que aquesta imatge canviï fins fa poc temps... Ara això està canviant, hi ha molta més reivindicació del que no és Barcelona. Molta gent m'escriu dient això que em dius, però en positiu: "M'agrada el teu accent". Però encara hi ha feina per fer.

El Sr. Postu a la Plaça Ricardo Vinyes de Lleida, amb la màscara, les ulleres i el barret de palla.

Amb el personatge de Postureig Lleida intentes lluitar contra aquest estigma, no? De fet alguns dels teus eslògans són #Lleidatanament o #Ponentinament.
Crec que és molt important fer feina aquí abans d'anar a ensenyar a ningú. Intento reforçar l'autoestima, i amb això provoques que la nostra imatge es vegi millor. Postureig Lleida té tres potes diferents. Una seria fer humor des d'una perspectiva lleidatana, l'altra la causa solidària, i la tercera difondre el Lleidatanament i el Ponentinament, que és destacar les coses bones que tenim a l'oest. Fent-li bombo i parlant-ne bé, hi ha altra gent que diu: "Ostres, allò no és com m'imaginava, a Lleida també passen coses xules".

Per què vas crear el Sr. Postu? 
Existia la pàgina de postureo en espanyol i jo volia crear la pàgina de postureig en català: riure-me'n del postureig, tot allò que fa la gent per quedar bé, per aparentar, perquè ens facin més cas, per agradar més. Poquet a poquet ho vaig anar convertint en Postureig Lleida, que era riure-me'n del postureig de Ponent. Més tard em vaig adonar que ja no era tanta crítica cap al postureig, sinó que va passar a ser una mica reivindicació. Del pal: "No facis la foto al platet de sushi, fes-la a la llauna de caragols". No per tirar del tòpic que només mengem caragols, sinó dir: "Que bonica la llauneta que m'estic fotent". Va començar com a divertimento, passa que la cosa se m'ha complicat molt (riu).

"Amb el Senyor Postu intento reforçar l'autoestima de Lleida i els lleidatans. Fent bombo del que passa a Ponent hi ha altra gent que diu: "Ostres, allò no és com m'imaginava, a Lleida també passen coses xules"

Sí, se t'ha complicat bastant: tens 82.000 seguidors i la població a la demarcació de Lleida és de 431.000.
És una passada. I fins i tot el meu target et diria que tampoc és tota la província de Lleida, sinó la plana, Ponent. Si d'aquests 431.000 treus la gent gran, la que és molt jove, la que no té internet... realment el percentatge és molt elevat. I ja no és la gent que ho segueix, sinó la que ho coneix. És una cosa que forma part ja de l'imaginari col·lectiu.

Aquest èxit ha arribat fent un producte local, allunyat de les tendències globals i cosmopolites -que és una paraula horrorosa- dels típics influencers que es mouen per les xarxes. I això que som quatre gats i uns pagesots, en teoria.
El fet de promoure que no som això, tot i que ens encanti la pagesia i siguem poquets, ha acabat agradant. Parlar de coses locals amb una visió global o, al revés, de coses globals amb una visió local és el que ha acabat agradant a la gent. Quan vaig deixar de parlar del postureig de Catalunya i ho vaig centrar en Lleida va ser el principi de tota la moguda, la gent va dir: "Està parlant de mi, aquest tio". Parlem de temes locals i en català, amb la meva llengua. És cert que és difícil de monetitzar, però no és la intenció, ho faig del pal solidari.

No només deixes empremta humorística sinó també social.
De fet l'humor que faig sempre és molt crític socialment, de tots els problemes que hi ha. No només és "ha-ha" i humor absurd, que també. La part solidària al final dona el reconeixement que té Postureig Lleida: una persona que ho fa perquè vol, no té ningú al darrere i el que aconsegueix ho dona a diferents causes. La gent pot dir: "No m'agrada la broma que ha fet avui o no m'agrada que sigui independentista, però està fent una cosa xula". 

"El fet de promoure que no som ni pagesots ni quatre gats, tot i que ens encanti la pagesia i siguem poquets, ha acabat agradant. Parlem de temes locals i en català, tot i que és difícil de monetitzar"

Fa poc vas donar 42.000 mascaretes.
Gràcies a la iniciativa del Caragolet Sanitari, hem pogut donar 17.000 € a la sanitat de Lleida i hem comprat aquestes mascaretes, que les hem repartit per totes les residències de ponent. Tot i això aquests dos anys no han sigut gaire bons. Al 2019 vam recaptar 64.000 € i l'any passat 21.000 €... s'ha notat la pandèmia. Aquest any si arribem al mateix que l'any passat serà l'èxit.

De xapes se n'han venut unes 100.000, no?
Podria ser. Hi ha xapes, imants, enganxines, tasses, mascaretes, samarretes... La cosa s'ha anat fent gran i hem pogut recaptar uns 250.000 €. El volum que ha generat de diners és realment molt més, perquè vam fer la campanya de Fruita de Lleida Challenge, que la gent s'havia de fer fotos menjant fruita de Lleida i ho van fer milers de persones.

Per què no reveles la teva identitat?
Al principi sí que era un personatge, que vivia en la ficció i li passaven històries. Ara és un pseudònim i em tapo per protegir l'anonimat i prou. Allò que diuen que el personatge és menja la persona... doncs el meu cas ha estat al revés: la persona s'ha menjat el personatge. Ara no exagero tant, no sóc tan histriònic... 

Clar.  
No ataco mai ningú, però critico molt a polítics, institucions... Passa que, per exemple, me'n reia molt d'Àngel Ros, exalcalde de Lleida, i ell als dos dies de començar-ho a fer ja sabia perfectament qui era i on vivia. Qui ho vol saber ho pot saber. 

"Em tapo per protegir l'anonimat. Són 82.000 seguidors i prefereixo que les causes solidàries no recaiguin en uns noms i cognoms"

Però qui et segueix a xarxes no sap ni el teu nom, ni la teva edat, ni què has estudiat… 
Són 82.000 seguidors i amb les causes solidàries prefereixo que no recaigui en uns noms i cognoms, sinó que sigui un èxit col·lectiu de tota la gent que dona diners. Prefereixo passar desapercebut. La fama seria molt guai si em pogués comprar un xalet a La Cerdera [un barri de Lleida], però si no, no. Tu vas pel carrer i la gent et reconeix, et para... Mola, perquè et puc dir que el 99% de gent que em coneix i em saluda és per a dir-me coses boniques.

[Irromp a l'escena un espontani]

—Perdoneu, que saludo el senyor Postu. Com estàs, xato? 
—Tot bé? Passant l'estiu?
—Molt bé, sí.

[Se'n va després d'una breu intervenció a l'entrevista]

...

És el candidat del PP a Lleida.

Ja em sonava. Continuem amb el tema de la fama.
Doncs jo no tinc ganes d'anar al supermercat i que em diguin: "Hombre, com és que compres Estrelles i no San Miguel"? Prefereixo quedar en l'anonimat.

La màscara d’Spiderman, el barret i les ulleres… són coses que et vas trobar per casa?
L'Spiderman és un superheroi que és molt de carrer. El Batman està forrat, Thor és un Déu, Superman ve d'un altre planeta... i l'Spiderman és un xaval que el mossega una aranya. El barret de palla és molt característic de les terres de Ponent i les ulleres de sol per fer la gracieta del postureig. Tot i que la realitat és que vaig agafar el primer que vaig trobar.

El Sr. Postu caminant i lluint una samarreta que duu inscrit el lema 'Lleidatanament'.

Lleida i els lleidatans tenim complexes?
Hi ha una mica d'autoodi: és que nosaltres no valem tant, per triomfar has d'anar a Barcelona... ens ho generem molt nosaltres. Ui, si vas a Barcelona digues vambes, que si dius kets no t'entendran... Això ha canviat molt i no crec hi hagi enveja ni provincianisme. És una reivindicació: per què ens ensenyeu les Havaneres de no sé on i no graveu l'Aplec del Caragol o l'Aquelarre de Cervera o la Fira de Tàrrega? Encara hi ha molt centralisme. També hi ha injustícies amb el tema d'infraestructures: que tu passis La Panadella, just arribis a Cervera i la carretera sigui una merda. Són reivindicacions com: Ara hem d'ampliar l'aeroport de Barcelona quan arribes aquí i hi ha clots a l'autovia?

Es faran uns Jocs Olímpics que es diuen Barcelona-Pirineus. 
[Riu] Jo faig molta conya amb això. No té cap mena de sentit: als Pirineus no ho volen, no s'entén que diguis Barcelona per parlar d'esquiar i és fatal per al territori, perquè no hi ha neu...  

Ara fa uns mesos, en el programa Batalla Monumental de TV3, La Seu Vella va ser escollida per l'audiència com l'edifici més bonic de Catalunya. 
Per mi va ser com guanyar la Champions. La final era amb el recinte modernista Sant Pau. Deia: "Ostres, que no guanyin, són de Barcelona" [riu]. Em vaig fer molt pesat perquè la gent votés La Seu Vella i des del programa m'han reconegut que va guanyar gràcies a la tasca de Postureig Lleida. A més, el mateix dia de la final vam fer un live a Instagram i es van connectar 3.000 persones, quan normalment se'n connecten 200 i ja és molt. Ara hi ha una frase que és molt xula i és que "la revolució començarà per Ponent".

Qui és un camacu?
Gent de Barcelona que s'ho té una mica cregudet. Són pijets, i es pensen que són més que els altres. Jo me'n ric d'aquests, perquè de barcelonins n'hi ha molts. No tots els barcelonins són camacus ni pixapins. L'humor està bé fer-lo cap a dalt. Parlo d'aquell que va amb els turmells a l'aire i "anem al Sutton" i "comprem botelleta guai"...

I anem a la Cerdanya.
Exacte. Igualment, la burla que fem és sempre amb carinyo i cada cop tinc més seguidors de Barcelona. Però sí que critico molt el centralisme i a vegades hi ha una mica d'enganxades, però és normal.

Ser lleidatà i català implica haver de suportar dues dosis de centralisme? En primer lloc, des de Barcelona, i després, des de Madrid o Espanya.
Hi ha gent que és de la Segarra i diu: "Nosaltres també tenim el centralisme de Lleida". A Ponent també el tenim aquest problema. Lleida és la ciutat més gran amb 140.000 habitants i llavors venen Tàrrega i Balaguer amb 17.000, després Cervera... La diferència és molt bèstia. Jo sóc independentista per poder acabar amb aquest centralisme, no només del de Madrid, sinó també el de Barcelona. Per què la conselleria, per exemple, d'Agricultura no és a Lleida? I ja no la d'Agricultura, la de Salut, per què no descentralitzar una mica? Sembla que de Lleida a Barcelona es trigui una hora i mitja en cotxe, però que de Barcelona a Lleida tardis quatre dies. Com si anessis a l'infern.

"Encara hi ha molt centralisme, també a Ponent. Lleida ciutat té 140.000 habitants i llavors venen Tàrrega i Balaguer amb 17.000: la diferència és molt bèstia"

A vegades sembla que per obrir un Telenotícies des de Lleida o l’Ebre cal que passin desgràcies.
A l'Albi hi va haver unes riuades per les tempestes del Glòria i les ajudes encara no s'han donat, dos anys després. Sembla provincianisme, però és la realitat: si això passa a la Diagonal, encara en parlaríem avui. El que està a 5 km de la porta de TV3 és molt fàcil de cobrir, el que està a 100 és més complicat.

Tenim també  l'exemple de les Obres de Sixena: una sentència va obligar el Museu de Lleida a tornar 44 obres a l'Aragó. Si hagués passat a altres llocs, potser se n’hauria fet més ressò. 
Passa al MNAC i no ho haurien deixat. Són greuges comparatius. És lamentable i genera tristesa. Sembla que no ha passat res.

[El tornen a interrompre, ara uns nois d'uns 13 anys, que li pregunten si "és aquell famós de Lleida". Li demanen una foto i se'n van contents].

És maco això que gent tan jove et conegui i et pari.

Sí, però jo soc bastant tímid.

Tornem al tema. Quan vaig a Barcelona tinc la sensació que Lleida queda molt lluny, i no pas geogràficament, sinó mentalment.
I això passa amb Lleida, amb els Pirineus -tot i que tinguin més quartos- i també amb l'Ebre. 

[Començo una pregunta sobre el català i l'estat de la llengua i li tornen a demanar una fotografia].

I pel que fa a la llengua, doncs això, a Lleida la salut del català és forta.
A Lleida és cert que hi ha barris i escoles en què hi ha tradició que es parli castellà, però pots viure-hi plenament en català, encara.

"Una de les crítiques que rebo és que faig publicacions en lleidatà, perquè diuen que això és un problema per la llengua"

A les xarxes, el català és un tema més delicat.
De fet, una de les crítiques que rebo és que faig publicacions en lleidatà, perquè diuen que això és un problema per la llengua. Jo els dic que un problema per la llengua és la gent que deixa de parlar el català, sigui el dialecte que sigui, per parlar en castellà. És cert: jo sempre dic "despedir", però és que a casa meva mai hem dit acomiadar. Em sona estrany. Però cada dia genero contingut en català, com més millor... l'important és que la canalla tingui referents en català.

El Sr. Postu durant l'entrevista, assegut a la taula d'un bar.

Sempre t'has mullat políticament: com veus la situació actual, els partits, la taula diàleg, la independència?
Amb una mica de desencant. La taula de diàleg sembla que no anirà enlloc, sembla una excusa més per dir: "No ens han fet cas". Som molts els que pensem que ja vam votar i que s'hauria d'aplicar de la manera que fos possible. Em molesta molt la lluita entre nosaltres, entre els que "diuen" que volen el mateix. A l'1 d'octubre hi va haver un punt d'unió molt bèstia, però ara hem fet més de dues o tres passes enrere.

Si parlem de política a Lleida... la ciutat ha estat històricament un bastió del PSC. Ara governa ERC. Per què?
El PSC va governar durant 40 anys i la figura d'Àngel Ros estava molt cremada ja. L'1-O no el va ajudar gens, va fer unes declaracions el mateix dia en què va dir: "No està passant res", i ja hi havia hòsties als col·legis. Crec que les eleccions no les va guanyar ERC i Junts, sinó que les va perdre el PSC. Es diu Partit Socialista de Catalunya, però aquestes sigles cada vegada han anat a menys.

"El PSC ha governat a Lleida durant 40 anys i la figura d'Àngel Ros estava molt cremada. Es diu Partit Socialista de Catalunya, però aquestes sigles cada vegada han anat a menys"

Et van tancar Twitter. Per què?
La raó oficial és que vaig penjar un vídeo amb una cançó que tenia drets d'autor. Crec que Twitter va fer una cacera de bruixes, van intentar buscar perfils amb bastants seguidors perquè servis d'exemple. I no em refereixo al fet que em tanquessin el compte per les meves idees polítiques, que potser també.

Has deixat de dir o fer coses per autocensura, pel moment polític actual?
Totalment. Es pot parlar de tot i fer humor de tot, però no el pots fer amb tothom. Si tu amb una persona hi tens molta confiança -la teva parella, els teus pares- pots fer humor de qualsevol cosa. Si et poses damunt d'un escenari, potser hi ha coses que millor no les diguis. Les persones que fem humor ens censurem. A vegades no et compensa: a vegades tinc una broma molt bona que sé que tindria sortida, però la represàlia és fotuda.

T'ha passat?
M'ha passat amb Pablo Hasél. L'he defensat tot i no combregar amb tot el que diu. Defenso el seu dret a expressar-se i crec que no l'han de tancar a la presó per anar contra el rei. Fent això he pillat d'una manera descomunal. Com més ampli és el teu camp, més crítiques reps. En qualsevol publicació que faig, sempre hi ha algú que es queixa, algú que no li agrada... qualsevol cosa pot molestar.