“Demano a aquest Parlament que confirmi que aquesta és una unió voluntària i que el poble d’Escòcia té el dret a decidir si vol continuar formant-ne part”. El primer ministre escocès, John Swinney (SNP), va pronunciar fa dues setmanes aquestes paraules a Edimburg. La proposta es va aprovar amb 72 vots a favor i 55 en contra, gràcies a la majoria independentista formada pel Partit Nacional Escocès (SNP) i els Verds. Mentrestant, Londres continua posant-se de perfil i evita, de moment, respondre a una pregunta que incomoda uns i enardeix els altres: després de 12 anys, pot Escòcia tornar a fer un referèndum d’autodeterminació?

Què ha canviat des de 2014?

Si des del referèndum del 2014 els partits favorables a la independència han continuat tenint majoria parlamentària, el dubte està en per què justament ara s’ha activat de nou la crida a les urnes. En declaracions al Diari de Barcelona, el diputat de l’SNP Alyn Smith és directe: “El que ha canviat, francament, és el Brexit”. El 55% dels escocesos van rebutjar el 2014 abandonar un Regne Unit que encara formava part de la Unió Europea (UE), però dos anys després, sis de cada deu van votar pel “Remain” al Brexit. Segons Smith, aquest gest li ha tret els colors als impulsors de la sortida del projecte europeu: “El Brexit ha demostrat que el Regne Unit és molt més fràgil del que molta gent pensava”. 

Tot i que el Brexit ha estat un catalitzador i un element central en el debat, la politòloga escocesa i professora a la Universitat de Glasgow Nicola McEwen posa aigua al vi: “Si bé el Brexit ha proporcionat un argument a favor de la independència, també l’ha feta més complicada”. En el cas que Escòcia esdevingués independent i ingressés a la UE i el Regne Unit continués fora, la frontera entre els dos països es convertiria en una frontera exterior per la Unió Europea. McEwen recorda “les dificultats i complexitats” que això ja ha generat entre Irlanda i Irlanda del Nord i subratlla que “probablement faria més difícil guanyar un referèndum”.

Quina viabilitat legal té el referèndum?

És la tercera vegada des del 2014 que el parlament escocès aprova la petició de l’executiu perquè Escòcia pugui tornar a votar sobre la independència. El mecanisme recau en la Section 30 Order, un procediment pel qual Escòcia demana una cessió temporal dels poders al parlament britànic. El 2017, 2020 i 2026 la porta sempre ha estat tancada. “Si el govern del Regne Unit no accepta un referèndum no hi haurà referèndum”, remarca el doctor en Història Política Gerard Pamplona. “Quan Cameron fa el referèndum sap que guanyarà el ‘no’, però ara saben que si el fan guanyarà el ‘sí’”, remata.

Per McEwen, el problema no és una manca de reconeixement del dret a l’autodeterminació: “Normalment, no sentiràs dir als polítics britànics que Escòcia no té dret a decidir. El que acostumen a dir és que aquest dret ja es va exercir”. Ara bé, la mateixa politòloga considera que “aquest argument es fa cada vegada més difícil de sostenir" a mesura que ens allunyem del 2014. Per la seva part, el diputat Alyn Smith assegura que el fet que Westminster negui aquesta opció “no és democràtic ni sostenible”, però continua sent optimista: “Creiem en el diàleg”. Amb relació al parer del Partit Conservador i Unionista, la formació s’ha negat a fer declaracions a aquest diari.

Alhora, Nicola McEwen apunta que l’objectiu de John Swinney durant aquesta legislatura “serà mantenir viu el debat” i “intentar avançar cap a un consens”, però sospita que l’estratègia del primer ministre escocès serà nedar i guardar la roba: “No crec que actuï precipitadament, sobretot perquè sap que no té l’autoritat per fer-ho”.

L’ombra allargada de Farage en un Regne Unit atomitzat

El Partit Nacional Escocès va aconseguir guanyar còmodament les eleccions del 7 de maig. Va obtenir 41 escons més que Reform UK (el partit antiimmigració de Nigel Farage), tot i que va ser la segona força més votada a Escòcia, juntament amb els laboristes. El mateix dia van ser eleccions municipals a Anglaterra i eleccions parlamentàries a Gal·les. Dos titulars: Reform UK va ser el partit que va aconseguir més regidors locals i la formació independentista Plaid Cymru va guanyar per primera vegada les eleccions gal·leses. 

Amb relació a l’auge de l’extrema dreta, John Swinney ha intentat argumentar que la independència és encara més important ara perquè, d’aquí a uns anys, el Regne Unit podria estar governat pel partit de Farage. Alyn Smith, diu que cal ser “prudents i assenyats en com tractem aquest debat”, tot i que recalca que “són un partit molt petit a Escòcia”. McEwen no considera que tot plegat “depengui d’una figura demonitzada del Parlament britànic” i Pamplona, més taxatiu, afirma que Farage “alimenta el moviment independentista”.

Per altra banda, amb majories independentistes a les nacions escoceses i gal·leses i un suport nacionalista més que ampli a Irlanda del Nord, s’obre un escenari tremendament complex a Westminster. “El Regne Unit es pot desmembrar. No crec que hagin estat mai en un punt així a la història contemporània”, destaca el doctor en Història Política. Aquests fluxos, segons Pamplona, poden ser una arma de doble tall: “Això pot jugar a favor perquè posi pressió al govern central, però pot també alimentar un contraatac molt més fort per part de l’extrema dreta”.

El mirall català

“He après moltíssim al llarg dels anys del cas català”, explica Alyn Smith. El diputat de l’SNP també diu estar “molt familiaritzat” amb el Procés i es mostra “molt a favor de la solidaritat amb els pobles de tots els països europeus”. Malgrat tot, reconeix que no sempre és fàcil fer comparacions: “Les ambicions dels independentistes catalans són, en gran part, diferents de les nostres. És una mica complicat dir que si passa una cosa aquí, llavors passarà el mateix allà”.

Preguntada per les diferències entre els dos territoris, McEwen explica que Escòcia es troba en una situació singular perquè, tot i que no existeix un dret constitucional de secessió, tampoc no hi ha cap barrera constitucional que la prohibeixi. També detalla que fa gairebé dues dècades que el Partit Nacionalista Escocès governa amb mà de ferro, mentre l’independentisme català “està molt més fragmentat”. Una altra diferència important entre Escòcia, Catalunya i altres moviments independentistes europeus, com el de Flandes, és que, segons la professora de polítiques públiques, “a Escòcia la independència no té una base lingüística”. “Tenim llengües minoritàries, evidentment, però no estan polititzades ni són un motor de les demandes d’autogovern”, descriu.