Quan baixa el risc d’incendi i els mitjans aeris desapareixen dels informatius, comença la part menys visible de la campanya forestal. És el moment de mantenir pistes, decidir on reduir combustible, coordinar propietaris i administracions, programar cremes prescrites i donar sortida als productes del bosc. En definitiva, de preparar el territori perquè el foc de l’estiu següent no superi la capacitat d’extinció.

A les portes de setembre, el balanç provisional ja obliga a mirar més enllà de l’emergència. Segons un recompte propi del Diari de Barcelona a partir de les dades obertes de la Generalitat, entre l’1 de gener i el 16 d’agost del 2026 Catalunya havia registrat 618 incendis forestals, amb 3.639 hectàrees forestals afectades. En tot el 2025, el registre oficial en va comptabilitzar 495 i 4.043 hectàrees. Hi ha hagut, doncs, més episodis que en tot l’any anterior, però de moment menys superfície cremada.

Les xifres no descriuen una escalada lineal any rere any. De fet, la diagnosi que acompanya el futur Pla general de política forestal assenyala una lleugera tendència a la baixa del nombre d’incendis i de l’àrea cremada des de l’inici del segle, atribuïda a la prevenció i a l’extinció. El mateix document adverteix, però, que el canvi climàtic fa cada vegada més plausibles les condicions dels episodis extrems. 

Aquest juliol n’ha estat un avís: ha estat el més càlid i un dels més secs a Catalunya des del 1950, segons el Servei Meteorològic de Catalunya. "No podem gestionar els boscos pensant en la realitat climàtica del passat: les condicions de propagació del foc són ara molt més desfavorables", assegura Lluís Florit, director-conservador del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

El repte, per tant, no és només reduir el recompte de focs. És evitar que una ignició coincideixi amb sequera, calor, vent i una massa de combustible prou contínua per convertir-se en un incendi fora de capacitat d’extinció.

El llindar que deixa els Bombers sense marge

Edgar Nebot, sotsinspector del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, situa el problema abans que aparegui la primera columna de fum. "Si els boscos estiguessin gestionats perquè el propietari, sigui públic o privat, n’obtingués un rendiment, no hi hauria tanta biomassa acumulada i, per tant, els incendis no serien tan intensos", explica al DdB. "I si els incendis no són tan intensos, els Bombers podem treballar amb més oportunitats i amb més seguretat", afegeix.

La diferència operativa és decisiva. En una massa gestionada, el foc pot quedar-se a la superfície o trobar discontinuïtats que en frenin la propagació. Quan les flames arriben a les capçades i avancen d’una manera intensa i ràpida, els equips poden perdre la possibilitat d’atacar-les directament. No hi ha cap avió, dron o algoritme que elimini aquest límit físic.

Això no converteix qualsevol tala en prevenció ni tota biomassa en un problema. Significa que les actuacions s’han de concentrar on poden modificar el comportament del foc: punts estratègics, accessos, entorns habitats, infraestructures i zones des d’on els Bombers puguin treballar. L’èxit no s’hauria de mesurar només en hectàrees tractades, sinó en oportunitats reals d’extinció creades.

Un bosc sense gestionar a Cardona, al Bages. Foto: Nia Escolà (ACN)

Gestionar el combustible no és “netejar” tot el bosc

La paraula "neteja" pot induir a pensar que un bosc amb sotabosc, arbres morts o fusta a terra és un bosc brut. En un espai protegit, aquests elements també són hàbitat, nutrients i diversitat. El director-conservador del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, demana substituir aquesta mirada per una "gestió estratègica del combustible" adaptada a cada lloc.

"No podem interpretar automàticament una major biomassa com un problema de conservació ni afirmar que tots els boscos del Parc necessitin ser aclarits", adverteix Florit al Diari. Dins del parc, l’evolució natural dels boscos madurs o en procés de maduració té un valor propi. En sectors concrets, en canvi, la desaparició d’usos agroforestals tradicionals ha densificat la vegetació i ha creat continuïtats que poden facilitar la propagació.

Per això el parc treballa amb un pla bàsic de prevenció d’incendis —actualment en la quarta revisió i amb la cinquena en preparació— que combina el manteniment de pistes i drenatges, la gestió de vegetació a prop d’accessos i infraestructures, aclarides selectives i, en punts estratègics sobretot perifèrics, cremes prescrites o adevesaments. No és una recepta uniforme, sinó una decisió basada en la vulnerabilitat, el comportament potencial del foc i el valor ecològic de cada sector.

Florit hi posa també un límit honest: "Cap actuació forestal impedirà per si sola un gran incendi en condicions meteorològiques extremes". La gestió no promet un territori incombustible; busca reduir intensitat, trencar continuïtats i guanyar temps i espai per intervenir. En un parc nacional, a més, prevenció i conservació només funcionen si es planifiquen juntes.

El 76% privat: un condicionant, no una explicació completa

La propietat és una de les peces més citades del debat. La diagnosi oficial més recent estima que el 76,1% de la superfície forestal catalana és privada i el 23,9%, pública. Però la dada més reveladora potser és l’atomització: el 52% de les propietats privades tenen menys d’una hectàrea, encara que juntes només representen el 2,8% de la superfície forestal privada. Planificar a escala de paisatge es complica quan el mapa es divideix en milers de finques petites, amb titulars difícils de localitzar o sense capacitat d’inversió.

María del Carmen Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera de la Universitat de Barcelona, matisa que "el problema no és que siguin de propietat privada". Segons explica al DdB, els propietaris topen sobretot amb la tramitació dels permisos i amb el cost elevat dels treballs. Una titularitat íntegrament pública, sosté, tampoc garantiria boscos ben mantinguts si no hi hagués prou recursos.

Les dades de planificació reforcen el matís. El 2024 només el 32,8% de la superfície forestal catalana disposava d’un instrument d’ordenació: el 36,87% de la pública i el 31,58% de la privada, segons la mateixa diagnosi oficial. La distància existeix, però l’assignatura pendent travessa les dues titularitats.

La resposta no és, doncs, convertir el bosc privat en el culpable ni pretendre gestionar finca per finca des d’un despatx. Cal facilitar la planificació conjunta, l’associació de propietaris, l’acompanyament tècnic i les actuacions supramunicipals; agilitzar procediments sense rebaixar les garanties ambientals, i dirigir els recursos cap als punts on una intervenció pot canviar la propagació d’un gran incendi. Nebot ho resumeix des de l’operativa: "Que sigui privat o públic, un cop hi ha l’incendi, no afecta. El que realment afecta és si aquell bosc està gestionat o no."

Sense economia forestal, la prevenció no escala

Gestionar costa diners, i bona part del bosc català produeix poc valor de mercat. Si la fusta, la biomassa, la ramaderia extensiva o altres aprofitaments no cobreixen ni una part de les feines, la prevenció queda lligada a subvencions puntuals i a pressupostos públics que mai no poden arribar a tot arreu.

"Aconseguir que el producte del bosc tingui valor —sigui econòmic, ambiental o turístic— és un dels grans reptes", afirma Nebot. No es tracta d’explotar de la mateixa manera qualsevol massa forestal. Es tracta de donar continuïtat econòmica als tractaments que la planificació considera necessaris, estimular l’ús de fusta local, mantenir la pastura allà on ajuda a controlar el sotabosc i remunerar serveis que el mercat no paga, com la regulació de l’aigua, la biodiversitat o l’emmagatzematge de carboni.

Aquesta connexió ja figura en l’Estratègia catalana d’adaptació al canvi climàtic 2021-2030, que vincula la resiliència dels boscos a la gestió sostenible, l’ús de productes forestals locals i el reconeixement del seu paper en el cicle de l’aigua.

El salt pendent és convertir els objectius en cadenes de valor estables i en contractes pluriennals de manteniment. Una aclarida feta una vegada perd eficàcia si al cap dels anys la vegetació torna a tancar l’espai i ningú no n’ha previst el seguiment.

"Aconseguir que el producte del bosc tingui valor és un dels grans reptes", Edgar Nebot, sotsinspector del GRAF

Planificar sense fronteres administratives

"El foc no entén de límits administratius ni de límits de parc", recorda Florit. Tampoc no distingeix entre una finca ordenada i la parcel·la abandonada del costat. Per això la unitat útil de prevenció no és necessàriament el municipi o la propietat, sinó el massís, la conca o el paisatge per on es pot propagar el foc.

La Generalitat ja disposa d’instruments concebuts amb aquesta lògica. Els perímetres de protecció prioritària delimiten massissos amb alt risc i continuïtat forestal on es poden produir grans incendis. Els projectes d’infraestructures estratègiques de prevenció han de traduir aquesta diagnosi en accessos, punts d’aigua i zones de gestió del combustible pensades per frenar la propagació i facilitar la intervenció. El dèficit no és tant conceptual com de desplegament, manteniment i coordinació continuada.

Aquest final d’agost, el Govern i les quatre diputacions han anunciat un acord per triplicar la gestió dels boscos públics: l’objectiu és actuar sobre 2.000 hectàrees anuals i 17.284 hectàrees gestionables en deu anys. El conveni que n’ha de concretar la inversió i la cooperació, però, encara s’ha de signar en un termini màxim de sis mesos. A més, la Generalitat ha destinat 15 milions d’euros aquest 2026 a franges de protecció en urbanitzacions i nuclis habitats, primer tram d’un programa de 75 milions fins al 2030.

Són dues peces necessàries, però diferents. Les franges protegeixen sobretot persones, habitatges i vies d’accés a la interfície urbana-forestal. La gestió dels massissos busca condicionar el recorregut i la intensitat d’un gran incendi. I el reforç dels boscos públics, tot i el canvi d’escala anunciat, no arribarà per si sol al 76,1% de superfície privada. L’efecte real dependrà de si els programes s’executen, es mantenen i s’articulen amb propietaris, municipis, diputacions, parcs, agrupacions de defensa forestal i Bombers.

Els deures que comencen al setembre

La prevenció de la pròxima campanya no pot començar al juny: "No podem limitar-nos a esperar que arribi el foc i confiar exclusivament en l'extinció. Hem d'anticipar-nos-hi", assegura Florit. Aquesta tardor caldria convertir els mapes de risc en calendaris d’obra pluriennals; garantir el manteniment de pistes, punts d’aigua i àrees estratègiques; coordinar les finques públiques i privades d’un mateix massís; programar amb criteri ecològic les aclarides, la pastura i el foc prescrit, i assegurar que cada tractament tingui seguiment".  Apunta que també cal aprovar instruments de planificació on encara no n’hi ha, donar més capacitat tècnica als petits propietaris i consolidar una demanda estable de producte forestal local.

La gestió del territori, però, no substitueix la prevenció de les ignicions. Entre el 1995 i el 2023, el 76,1% dels incendis a Catalunya van tenir origen humà: un 39,6% per negligències, un 25% intencionats i un 11,5% accidentals, segons la diagnosi oficial del Pla general de política forestal. Adaptar les activitats al nivell diari de perill, complir les restriccions i reduir conductes de risc continua sent la primera barrera. Consumir fusta local, productes de la ramaderia extensiva o aliments procedents d’un mosaic agrari viu també és, com apunta Nebot, una manera menys evident de fer prevenció.

No existeix el risc zero, i intentar excloure qualsevol foc del paisatge mediterrani pot conduir a més acumulació de combustible. La qüestió és quins incendis tindrà Catalunya i amb quina capacitat els podrà afrontar. "El repte no és tenir menys bosc, sinó tenir paisatges més resilients davant dels grans incendis", defensa Florit. "Prevenció d’incendis i conservació de la natura no són objectius contraposats."